'Virginia': un somni febril mig recordat

Virginia és el primer títol de l’estudi Variable States, i es posiciona clarament dins del gènere del “videojoc narratiu”, encapçalat per il·lustres com Firewatch, Dear Esther o fins i tot Life is Strange o els títols de Telltale.

Virginia és més Dear Esther que Life is Strange, però, i la interactivitat es veu molt limitada, caminant per localitzacions majoritàriament lineals, interactuant amb objectes i persones amb un sol clic i en general depositant la història fora del control del jugador. Virginia s’esbiaixa decididament cap al llenguatge cinematogràfic, com si el jugador fos poc més que un vehicle per donar copets a la cinta en un projector que s’encalla de tant en tant en fotogrames extrets a l’atzar de X-Files i Twin Peaks.

1

L’història té un bon grapat d’elements que resultaran familiars: l’Agent Especial Annie Taver –mitjançant els ulls de la qual experimentarem tota la història- és destinada a Kingdom, Virginia, on amb la seva companya Maria Halperin haurà d’investigar la desaparició d’un adolescent. El que no sap Halperin, però, és que la seva companya, el jugador, també l’està investigant a ella segons li ha encomanat en secret el seu superior. Tot plegat ve embolicat en un paquet preciosament dibuixat a mà amb una estètica colorista i simplista reminiscent de Firewatch i una banda sonora orquestral que homenatja amb llibertat –i amb llibertinatge fins i tot- les dues sèries abans esmentades.

“Pitja Enter per fer un viatge”, ens convida la pantalla del títol. Pitja Enter i prepara’t per a tres hores de dejà-vu en un joc que hauria de ser triplement trencador, per ser narratiu, protagonitzat per dones racialitzades, i a més a més enterament mut, però que és més l’equivalent audiovisual d’una carpeta d’institut folrada de fotos de Cooper, Scully i Mulder que d’un guió.

2

Virginia és una pel·lícula interactiva més que un videojoc: hi ha un bon grapat de decisions creatives que ens fan oblidar el controlador de les mans i ens duen a la butaca de cine, tals com plantejar la narració en escenes, tallar d’escena a escena abruptament i sense explicació com es fa al cinema, passar del present al passat en flashbacks, fins i tot la textura de la imatge mateixa, que és granulada i distorsionada per una lent de càmera virtual. Tot i així, no n’hi ha prou amb les barres negres dalt i baix de l’imatge i la banda sonora orquestral per fer-nos oblidar que estem jugant un videojoc.

Potser un dels majors errors de Virginia és que malgrat apostar per aquesta estètica i llenguatge cinematogràfics, no sap com gestionar els seus elements més clarament inscrits al llenguatge del videojoc, tals com la cerca d’objectes ocults o l'exploració lliure. Resulta estranyament xocant, com si a mig episodi Dana Scully se n’anés a examinar detingudament durant vint minuts, en un pla filmat en primera persona, els calaixos del lavabo del sospitós, aturant-se uns segons a mirar-se al mirall, muda i impassible, i després es reprengués el ritme d’edició i diàlegs d’una sèrie televisiva.

3

La narrativa de Virginia també resulta xocant, saltant incontrolablement d’escena a escena, sense explicar les seves transicions, inserint símbols i trames sense aturador mentre els seus personatges muts i hieràtics es passegen per la pantalla com una colla de Miis perduts. El silenci dels personatges no ajuda a la nostra implicació, i finalment el que té més personalitat acaba sent l’escenari, que ens retreu als despatxos del FBI i als pobles del nord-est nord-americà, com un calidoscopi d’imatges incoherents. Virginia amenaça amb ofegar-se entre tanta referència, i fins i tot les seves seqüències pretesament més climàtiques semblen manllevades d’altres històries. Hi ha símbols recurrents, animals misteriosos, repeticions de motius musicals, i el darrer terç del joc és un muntatge lisèrgic on saltem sense parar d’escena a escena, explicant amb una visió de la protagonista tots els misteris pretesos durant la resta del joc, en una escena que en comptes de semblar impactant acaba semblant el resultat de fer una marató de sèries mentre es pateix una febre delirant.

4

Lynchià és una paraula perillosa. En bons termes, implica un significat profund rere una sèrie d’imatges surrealistes, una comprensió arrabassada d’escenes oníriques i críptiques. En un sentit pejoratiu, implica poca cosa més que un equip creatiu que ha vist massa Twin Peaks. Virginia cau desafortunadament a aquest segon cistell, i malgrat tenir un bon grapat d’elements interessants –protagonistes femenines racialitzades, un gir sobre sèries mítiques dels noranta, una factura audiovisual meravellosa– acaba mancant-li profunditat i implicació amb les trames i personatges. Amb els seus rostres impassibles de nina, els personatges muts s’acaben convertint en icones tant buides i someres com el seu silenci: una clau trencada, un pintallavis, una cigarreta, un cognom canviat.

Tot plegat és el resultat extremadament irregular d’unes intencions genuïnes. El llenguatge cinematogràfic xoca amb el del videojoc i ambdós queden minvats; hi ha intents de parlar de racisme i sexisme, però es perd; és estrany, impactant i et deixa pensant, però tal com esmenten els desenvolupadors en una nota inclosa al joc, crear Virginia va ser una experiència estranya i confusa, que ha donat com a fruit un joc estrany i confús. Malgrat tot, es tracta d’una aposta per un tipus de videojoc radicalment diferent en aquests temps de videojocs sense història que corren, i no puc deixar de recomanar Virginia si més no per veure si algú aconsegueix gaudir-ne més que jo.

Totes les imatges són captures del videojoc i pertanyen a Variable States.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR