Una sèrie de desgràcies catastròfiques (i generacionals)

A mitjans de gener Netflix va llançar la primera temporada de la seva adaptació de la saga juvenil Una sèrie de desgràcies catastròfiques*.

Teatral, divertida i rocambolesca, és una molt bona opció per passar unes quantes tardes, encara que potser no és per veure d'una tanda. Els llibres de Daniel Handler -sota el pseudònim de Lemony Snicket, el personatge que investiga les vides dels protagonistes i les narra als lectors- es van publicar entre el 1999 i el 2006 a l'ombra de grans èxits de la literatura juvenil d'aventures una mica fosques com van ser Harry Potter i La matèria obscura. Els primers tres volums de la saga van tenir una adaptació al cinema l'any 2004 dirigida per Brad Silberling, amb un elenc potent que incloïa en Jim Carrey i la Meryl Streep, però que no va aconseguir satisfer ni la crítica ni els fans. Ara, però, l'autor va participar activament en la producció de la sèrie, i es nota:

tumblr_ojsb8oS2d81vd0prqo1_500 (1)tumblr_ojsb8oS2d81vd0prqo2_500

tumblr_ojsb8oS2d81vd0prqo3_500

"Sincerament, prefereixo les sèries televisives a les pel·lícules. És molt més pràctic consumir entreteniment desde la comoditat de casa teva". (Font: Netflix)

Així, tant els llibres originals com la sèrie destaquen per les seves picades d'ullet al públic, les reflexions metatextuals i la conya generalitzada. Com indica el títol, la trama s'articula de manera episòdica: dos capítols de la sèrie equivalen a un llibre. Els protagonistes pateixen una desgràcia rere una altra, com en un fulletó victorià escrit pel becari gòtic de Muchachada Nui. El narrador, Lemony Snicket (Patrick Warburton), trenca la quarta paret per dirigir-se directament als espectadors i ens presenta als personatges: la Violet (Malina Weissman), en Klaus (Louis Hynes) i la Sunny (Presley Smith) Baudelaire, que queden orfes de sobte. El banquer que executa el testament dels seus pares, el Sr. Poe (K. Todd Freeman), els lliura "al seu parent més proper", el Comte Olaf (Neil Patrick Harris). Aviat es descobreix que hi ha alguna cosa que no rutlla: el Comte Olaf vol desfer-se dels nens i quedar-se amb la seva fortuna.

Així es va (des)enredant una història de conspiracions, paranys, societats secretes, disfresses, errors gramaticals i assassinats; els nens saben que els estan maltractant i perseguint, i tot i això no aconsegueixen que ningú els cregui. Els personatges adults són malignes fins l'absurd, o completament inútils malgrat les seves bones intencions; podrien semblar una caricatura plana si no fos per l'exageració del vestuari -entre allò victorià i el retro dels vuitanta- i el decorat impossible, que els contextualitza. La fórmula repetitiva dels episodis podria resultar frustrant, però l'estil de la narració i el diàleg assenyalen constantment l'artifici de la situació. Algunes referències literàries clàssiques són òbvies -Baudelaire, Poe- però els personatges també esmenten a Haruki Murakami i Sonic Youth. El resultat es pot llegir com una paròdia dels constants reboots i diàlegs referencials nostàlgics de la cultura contemporània; a Una serie de catastróficas desdichas la infància no és una època daurada en la qual tot anava bé, sinó un moment de potencial però també de risc.

Si a la majoria de novel·les juvenils els herois són els nens i els dolents són els adults, a Una serie de catastróficas desdichas això es converteix en el conflicte central. La Violet, en Klaus i la Sunny Baudelaire són intel·ligents, enginyosos i, sobretot, amables i disposats a ajudar. Tanmateix, la seva situació és completament precària: estan exposats a abusos d'autoritat per part dels adults, el poder dels quals és completament arbitrari. Quan intenten denunciar la seva situació, fins i tot els adults amb bones intencions prefereixen creure en documents falsificats i a altres adults -és a dir, mantenen la fe en el sistema encara que falli repetides vegades. La narració pren partit a favor dels germans Baudelaire i, per extensió, amb el públic juvenil. Part d'aquesta complicitat inclou explicar conceptes com la ironia dramàtica, la diferència entre "literalment" i "figuradament", i el significat d'algunes paraules complicades. Una serie de catastróficas desdichas es converteix així en una eina d'aprenentatge fantàstica tant per a nens com para estudiants d'anglès com a segona llengua; gràcies, senyor Snicket.

La Sunny, la Violet i en Klaus en el seu estat natural. (Font: Gadgets.ndtv)

Els llibres originals ja eren interessants -o almenys no desesperants- des d'una perspectiva de gènere. Encara que segueix havent-hi una majoria de personatges masculins, el protagonisme i les aportacions dels germans estan ben repartits. Se supera allò que les ciències són de nois i les lletres de noies, ja que la Violet és l'enginyera i en Klaus és el lector (la Sunny mossega coses, fet que dóna per molts anàlisis); d'acord, és una dicotomia molt bàsica, però dóna gust. Si els primers episodis poden despertar alguna alarma pel personatge de la jutge que ha renunciat a la família per tenir una carrera professional i ara està desesperada, els següents dissipen els dubtes oferint personatges femenins més variats.

Com que la història està ambientada en un lloc de l'espai-temps bastant difícil d'identificar, resulta complicat dir quines estadístiques demogràfiques són realistes. Si les races i ètnies dels personatges eren ambigües als llibres i blanques per defecte a l'adaptació cinematogràfica, a l'adaptació de Netflix molts personatges els encarnen actors de color sense cap comentari o canvi. Aquest tipus de colorblind casting és un gran pas endavant, especialment si tenim en compte el comentari racista de Daniel Handler l'any 2014 - comentari pel qual es va disculpar repetidament, però que segueix existint. Si bé acabar amb la tendència al "blanc per defecte" és enormement positiu, continua sense aportar massa a la complexitat del text. Els personatges discuteixen i desmenteixen estereotips de gènere, però sembla que la raça no compti per a res en la seva identitat.

D'altra banda, la representació del col·lectiu LGTBI és més explícita que als llibres, encara que segueix sent molt secundària. Entre la troupe teatral del Comte Olaf trobem al "sequaç de gènere indeterminat", que si bé participa de la llarga tradició occidental d'associar les identitats dissidents al teatre, les disfresses i l'engany, és des de lluny la persona més reflexiva i menys maligna del grup. En tot cas, quan se'ns presenta als germans Baudelaire com a símbol de la precarietat i s'ignora que procedeixen d'una família nuclear tradicional i blanca es perden moltes oportunitats que una història que suposadament denuncia els abusos del sistema hauria de tenir en compte.

De la següent temporada, doncs, esperem més aventures, més desgràcies, més cançons horriblement enganxifoses, i una crítica encara més afilada.


* Els llibres estan disponibles en català, la sèrie no.

Imatge principal: Konbini.

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

2 comments

  1. Marina 29 juny, 2017 at 08:29 Respon

    Us he trobat tot cercant sèries en anglès per veure amb els meus néts aquest estiu.
    He llegit la ressenya d'”Una sèrie de desgràcies…” i és molt explícita, m’heu ajudat molt!
    Moltes gràcies!!!

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR