Star Wars, episodi VIII | La buidor de la força

Aquesta crítica conté SPOILERS per a la darrera entrega de Star Wars, però si voleu que us digui la veritat crec que us estic fent un favor.

Star Wars Ep. VIII: The Last Jedi pretén desmuntar un munt de trops narratius de la saga, pretén ser diversa i inclusiva i es marca un horitzó ambiciós. També fracassa espectacularment i es converteix en un exercici de buidor que començareu a oblidar deu minuts després d’haver sortit del cinema.

El primer problema clar de SW8 (per a abreujar) és que simplement resulta impossible implicar-se amb els personatges en una pel·lícula amb tal quantitat de trames a les quals es dedica poc temps i desenvolupament. Leia, Luke, Poe, Rey, Kylo Ren i tota la resta de personatges ja presents a l’anterior entrega passen per la pel·lícula en un vertigen de personatges vistos i no vistos; en comptes de desenvolupar el conflicte de qualsevol de les trames, les seves escenes estan intercalades sense ordre ni concert i això fa impossible empatitzar amb els seus problemes i resta dramatisme a situacions que haurien de ser tensíssimes, sense anar més lluny el conflicte central de la pel·lícula.

El que queda de la flota rebel es passa tres quarts de la pel·lícula perseguida pels imperials -digue’ls imperials, digue’ls Primera Ordre, digue’ls Volíem Fer Un Nou Darth Vader I Ens Ha Sortit Una Merda-. En qualsevol moment podrien ser torpedinats i morir, i el seu combustible està a punt d’acabar-se. Així i tot, qualsevol sensació de perill o urgència queden eliminades quan saltem de trama en trama cada dos minuts, com si en comptes de veure una pel·lícula estiguéssim fent una marató de vídeos de Youtube amb cinc pestanyes obertes a la vegada.

Rose (Kelly Marie Tran) i Finn (John Boyega) a SW8 / Font: EOnline

S’afegeix a això que la pel·lícula introdueix un parell de personatges nous que, malgrat ocupar una bona part del metratge, tenen un impacte literalment nul sobre els esdeveniments. El personatge de Rose (Kelly Marie Tran), malgrat ser un afegitó interessant a l’univers Star Wars -una dona asiàtica, amb un físic no normatiu, proactiva i competent- està mancat de qualsevol tipus de desenvolupament -tret de dues línies de diàleg sobre la seva infantesa i el fet que tenia una germana- i la seva relació amorosa amb en Finn apareix del no-res i sincerament està ficada amb calçador.

L’altre personatge, el lladre interpretat per Benicio Del Toro, directament no té ni nom. És una pila d’histrionisme que no aporta res a la història i que conjuntament amb en Finn, la Rose i en BB8 participa d’una trama que sembla més sortida del fet que calia donar alguna cosa a fer a aquests personatges que no pas d’un interès real per fer avançar la història. La seva missió, després de malbaratar un quart de pel·lícula, queda en res i només serveix perquè altres trames més interessants, com l’aprenentatge de la Rey amb en Luke, es dilueixin. Històrics de la saga com en Chewbacca tenen una presència en pantalla reduïda a fer brometes amb animalons CGI.

Però el problema que decapita la pel·lícula sense pietat és la manca absoluta de perill. Malgrat estar involucrats en un conflicte d’escala galàctica que decidirà l’avenir de l’univers sencer, els protagonistes no estan en perill en cap moment. Això ens queda ben clar a l’inici de la pel·lícula quan en Poe Dameron truca -sí, truca- al General Hux -que és un senyor que ha assassinat a sang freda UN SISTEMA SOLAR SENCER i que està al comandament d’un exèrcit despòticament poderós- i se’n riu d’ell davant dels seus subordinats en un gag que sembla una mala versió de The Office a l’espai. Una pel·lícula amb bons i dolents és tan bona com aterridor sigui el seu antagonista, i els malvats de SW8 són una colla de intensitos de Twitter fent cosplay.

Resulta una pena i minva la pel·lícula sencera, però a més a més treballa en contra d’una de les coses més interessants que vol fer SW8, que és desconstruir la figura del malvat tradicional -Darth Vader, amenaçador, monolític, autoritari i amb control- amb en Kylo Ren. Ren pretén ser un antagonista que es debat entre el bé i el mal, visiblement sense control de la seva emocionalitat i que humanitza el concepte d’antagonista, però acaba convertint-se en un ninot ridícul que sembla que escolti massa Linkin Park i escrigui poemes tristos.

El cas del General Hux resulta un despropòsit per l’altra banda, perquè estem davant d’un criminal de guerra que ha matat a sang freda milions de persones i tot i això està a la pel·lícula per a ser ridiculitzat constantment i que tothom el prengui pel pito del sereno. Desaprofitar actors d’aquest nivell -perquè Adam Driver i Domhnall Gleeson són ACTORASSOS- és criminal, però més ho és fer que Gwendolyne Christie aparegui cinc minuts com a Capitana Phasma per a fer el pena i ser derrotada per un ascensor màgic.

I és clar, si no pots vèncer un antagonista amenaçador o superar un terrible perill, com et converteixes en un heroi? La manca de conseqüències reals pel fracàs dels nostres protagonistes fa que més que herois siguin uns saltimbanquis que es passegen per la galàxia. SW8 té un interès real en desmuntar el trop de l’heroisme -contrastant la llegenda amb la persona al cas d’en Luke i en Finn i posant al seu lloc a un Poe Dameron temerari- però aquesta crítica es queda en res. Tota la conseqüència real que reben els pretesos “herois” és un sermó i mirades desaprovadores d’una Princesa Leia que sembla una mainadera cansada d’una guarderia plena d’infants passats de sucre. Parlant de la Princesa Leia, un sincer record per a Carrie Fisher, però no em feu parlar del moment “volo com Superman pel buit sideral”. No me’n feu parlar.

Admirall Holdo (Laura Dern) en un retrat promocional per SW8. / Font: Hypable

Un altre vessant d’aquest interès per desmuntar la figura de l’heroi -masculí- és l’intent de fer un discurs sobre lideratges masculins contra lideratges femenins. Leia alliçona a Poe sobre el seu heroisme mal entès que és poc més que temerari i costa la vida d’un esquadró de sensenoms sencer. Rose salva a Finn de morir en un suïcidi pretesament gloriós. Tot plegat queda en res quan en Poe s’amotina contra l’Almirall Holdo –excel·lent Laura Dern-, cosa que literalment va ser aplaudida amb entusiasme per un mascle solitari a la sala on vàrem visionar la pel·lícula. SW8 intenta demostrar que anar per lliure i carregar disparant totes les pistoles que tens contra un perill insuperable és profundament estúpid, però acaba premiant als homes que ho fan i presentant a les dones que els ho impedeixen com a senyores amargades que els renyen i els alliçonen com a nens petits. En el fons són bons nois encara que una mica més i provoquin la mort de l’exèrcit sencer.

Tot plegat fa de SW8 una pel·lícula d’aventures sense cap perill real, una banalització absoluta de la guerra i la maldat, una pila de trames mal endreçades i a vegades directament innecessàries i inconseqüents. Potser és l’hora d’acceptar que Star Wars ha estat sempre un anunci de joguines de tres hores, i ara que Disney produeix tant els ninots com la pel·lícula ja ni tan sols cal amagar-se’n.


Imatge principal: HDWallpapers


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR