James Deen

Pornografia i cultura de la violació: la caiguda de James Deen

El 28 de novembre de 2015, l’actriu porno, escriptora i activista Stoya va publicar dues entrades a Twitter acusant inequívocament la seva exparella, el també actor porno James Deen, d’haver-la violat. Les acusacions van ser negades i titllades de difamatòries per Deen el dia següent, també  mitjançant la xarxa social, però això no va evitar que, en una onada de solidaritat amb Stoya, un seguit de fins a nou altres actrius i treballadores de la industria pornográfica, incloent l'exparella  de Deen, Joanna Angel, expliquessin les seves pròpies experiències d’abús a les seves mans.

"Connectar-se a internet un moment i veure gent idolatrant com a feminista el paio que et va violar. Fastigós"

L’episodi resulta revelador per diverses raons. En primer lloc, la imatge de Deen dins del món del porno s’havia caracteritzat, fins aquell moment, per distanciar-se del perfil de “mascle agressiu” que s’identifica amb el gènere. De fet, tot i que ell mateix no s’atribueix l’etiqueta, Deen ha prosperat en tant que exemple destacable d’actor porno “feminista”, amb una sensibilitat vers les dones i una obertura en la seva visió del sexe poc habitual en els actors de la indústria. Els tuits d'Stoya es presenten, de fet, com una resposta de ràbia davant aquesta imatge immerescuda per part de Deen.

En segon lloc, les persones que l’acusen, començant per la mateixa Stoya, no són contràries a la indústria del sexe en general, ni reneguen de la pornografia: es tracta majoritàriament d’actrius amb actituds properes al feminisme sex-positive que, tot i reconèixer l’existència de problemes en la indústria, s’oposen de manera general a la idea que la pornografia, fins i tot en els gèneres considerats més “durs”, sigui en si mateixa masclista.

En tercer lloc, és sorprenent la resposta positiva que els comentaris d'Stoya han rebut a les xarxes socials i als mitjans d’Internet. A banda de les acusacions solidàries, en els dies següents a les publicacions es van organitzar diverses etiquetes de suport a l’actriu a Twitter, es van publicar articles en defensa d'Stoya a llocs com la revista Time i The Guardian, i diverses pàgines web de continguts per a adults van tallar tot contacte amb Deen.

Per entendre per què aquesta resposta és sorprenent convé tenir present com d’habitual és culpar les víctimes de les agressions de què són objecte, o bé disminuir la importància d’aquestes en contextos com el de la indústria del porno. Només uns dies abans dels tuits d'Stoya, el 24 de novembre, l’advocat del lluitador d’arts marcials War Machine argumentava que la idea que el seu client hagués pogut violar la seva exparella Christy Mack era inversemblant pel fet que ella es dedica al món del porno. El judici es produeix tres mesos després que War Machine ataqués Mack a casa d’ella i en presència d’una amiga, apallissant-la fins a provocar-li lesions greus. L’argument de l’advocat pot semblar estrany, però potser no ho és tant si tenim present que un dels comentaris més repetits a les xarxes socials després que es fes públic l’atac a Mack va ser que ella n’era responsable, per la seva conducta general i per les seves tries de parella.

Tot i que per a alguns pot resultar temptador atribuir aquesta mena de problemes a especificitats de la indústria del sexe, la realitat és la contrària: normalitzar els abusos i culpar la víctima són dues conductes extremadament esteses davant la violència sexual en tots els àmbits socials. És part del que des del feminisme s’ha vingut a anomenar “cultura de la violació”: una sèrie d’institucions i dispositius socials que tenen l’efecte de reproduir conductes d’agressió sexual sota una aparença de normalitat, invisibilitzant els atacs i difonent responsabilitats.

En qualsevol cas, els incidents que es produeixen en el món de l’espectacle, i especialment en el món de l’espectacle “per a adults”, són especialment significatius, en la mesura que la ficció i la pornografia tenen un paper important en definir l’imaginari sexual de les poblacions que les consumeixen. Tant la idea que el fet que una persona sigui molt activa sexualment i es guanyi la vida amb el treball sexual justifica que rebi agressions, com la suposició implícita que les víctimes i els perpetradors de la violència sexual hagin de formar part necessàriament d’algun grup de risc, són mostres clares del tipus de mecanismes argumentals fal·laços de què la cultura de la violació es serveix.

Accions com aquelles de les quals s’acusa a Deen fan patent precisament el fet que persones que no només no mostren cap problema per adaptar-se al seu entorn social, sinó que de fet destaquen per la seva excel·lent conducta d’acord amb les normes acceptades en els seus àmbits i en la societat en general, poden actuar com a agressors. Per temptador que resulti imaginar que aquestes accions són el resultat de disfuncions psicològiques o socials, si han pogut produir-se de manera continuada és perquè són tractades com a acceptables en molts entorns.

En el cas de Deen, el desenllaç és relativament positiu, si més no pel que fa a la denúncia de les agressions davant el públic, però resulta preocupant constatar com una part del públic es nega a entendre la notícia com el que és, un exemple destacat d’un tipus de conducta desgraciadament comuna a tots els nivells i àmbits socials, i prefereix escudar-se davant la idea que les agressions sexuals són una cosa que passa en ambients marginals o excepcionals. La diferència principal entre la situació de Deen i la de molts altres agressors és potser precisament que una part de la vida sexual de Deen i les dones a qui va agredir és pública i sotmesa a escrutini, i que tots ells, independentment del seus perfils individuals, formen part d’una professió que bona part de la població mira amb mals ulls. Resulta inquietant pensar que, fins i tot en aquest context, alguns personatges es sentin prou protegits com per convertir-se en agressors.

Imatge principal: James Deen. Font: RepublicBuzz

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

1 comment

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR