Núria Pompeia, nascuda a Barcelona uns dies després de la proclamació de la Segona República, no només és dibuixant i periodista, sinó també una pionera del moviment d'alliberament de la dona en un context completament advers: els anys setanta a Espanya. Encara així, al 1967 va aconseguir vendre a una editorial francesa Maternasis, el seu primer còmic i, probablement, un dels primers còmics feministes de la cultura occidental.
A Maternasis, Núria Pompeia il·lustra sense necessitat de paraules el procés de l'embaràs, un tema completament tabú a l'època, i marca la línia que seguiria en les seves posteriors vinyetes, visibilitzant des de l'humor els problemes de les dones de forma crítica. En una entrevista a la revista Triunfo el 1973, l'autora és catalogada dins del corrent de la “ironia desesperada” de la literatura catalana, i s'assenyala la seva “especial predilecció pel tema de la dona que viu, lluita, sofreix i mor en el si de la burgesia”. Pompeia defensa l'enfocament feminista de les seves històries, assegurant que “o et rebel·les o et resignes. Si et resignes, és possible que deixis de pator… però a mi això de la resignació em fa molta angoixa”.
Nosotras, las mujeres objeto - ras (Asociación de Autoras de Cómic)
Exposant la realitat de la dona
Sent pràcticament l'única dona que es dedicava a l'humor gràfic durant els primers anys setanta, i considerant la seva polèmica i atrevida consciència política, costa creure que arribés a ser redactora cap de dues revistes (Por favor i Saber), així com directora de programes per TVE. Però Pompeia, que creava la seva obra com una “necessitat d'expressar una visió crítica de la realitat”, va lluitar amb les seves vinyetes imposant-se davant una societat en la qual el rol de la dona es limitava a la submissió i la cura.
Si a Maternasis va mostrar la cara menys agradable de la maternitat, uns anys després li va tocar al matrimoni amb Y fueron felices y comieron perdices (1970). “La fi de la dona és el matrimoni. I ella es rebel·la contra l'últim terme de tota una educació, no contra el fet en si de casar-se”, explica l'autora en relació a La educación de Palmira (1972), una sèrie de vinyetes il·lustrades per ella mateixa i escrites per Vázquez Montalbán sota el pseudònim de Manolo V El Empecinado, que mostren l'adoctrinament per part de la societat a una dona alienada des que neix fins al matrimoni, i la seva lucidesa i rebel·lia en dir “no” sobre l'altar. La temàtica s'estén també a Mujercitas (1975), un conjunt satíric en el que Pompeia contrasta els estereotips tradicionals de la dona amb la realitat de la lluita feminista, criticant els mecanismes que converteixen la dona en un ser infantil, passiu, dependent i conformista.
Vinyeta de Mujercitas (Cultura en Acción)
Una lluita política
Núria Pompeia va arribar a col·laborar amb revistes com Triunfo, Vindicación Feminista, Quaderns per al diàleg, Charlie Hebdo o Brigitte. Però l'autora no es va limitar a l'humor gràfic i va publicar també ficció literària, com Cinc cèntims (1981), una col·lecció d'històries curtes feministes amb títols com L'ordre i el matrimoni, Guanyem la llibertat o La generació perduda. Un dels temes de la col·lecció, a part de la visió del matrimoni com a despotisme paternalista, és la decepció del moviment feminista davant el context polític i la successió de règims que venen progrés sense un canvi real.
Vinyeta de La Represión Sexual de Núria Pompeia (Asociación de Autoras de Cómic)
En paraules de Marika, una altra de les més rellevants autores de la història del còmic feminista, “la petjada pionera de Nuria Pompeia va obrir una importantíssima porta per a totes les dones, no només per a les autores, sinó també per a les lectores”. I és que la tasca de Pompeia va ser essencial per al progrés de la dona i el moviment feminista, qüestionant estereotips que semblaven estar cada vegada més arrelats i visibilitzant la (auto)representació femenina que no tenia fins aleshores espai al diàleg masculí.
Vinyeta de Núria Pompeia (Asociación de Autoras del Cómic)
Imatge principal: eldiario.es per il·lustrar una notícia sobre la jornada 'Cuando dibujar es político. Cómics feministas en la Transición española'
