Nostàlgia | 'Space Jam'

Anem a sentir-nos grans: fa vint anys que es va estrenar Space Jam.

Per aquest motiu, a l'època daurada de les seqüeles a Hollywood, ja s’està treballant en Space Jam 2, amb LeBron James en el paper d'Humà que Juga a Molt bé a Bàsquet. La polèmica està servida, perquè la majoria de la crítica no confia gaire en què James pugui omplir el buit que va deixar Michael Jordan, protagonista de la pel·lícula original, i fins i tot el director d'aquesta, Joe Pytka, ja va avisar que millor ni ho intentessin perquè seria un fracàs. La veritat és que el projecte avança tan lentament que se'ls acabarà passant l'aniversari de llarg sense anunciar oficialment la seva producció. Encara així, Space Jam torna als cinemes nord-americans al novembre per celebrar els vint anys de la ideaca més gran del cinema dels noranta.

Un amor impossible. (Warner Bros.)

Un amor impossible.

Abans de tornar a mirar Space Jam, era conscient que durant la meva infància l'havia vist aproximadament un centenar de vegades, fins al punt que vaig arribar a ratllar la cinta VHS. Encara així, no era capaç de recordar la trama més enllà del bàsquet, Michael Jordan i Lola Bunny. Així, en donar-li al play i començar a sonar I believe I can fly mentre el petit Michael juga a càmera lenta a la cistella del seu jardí, el meu cervell va caure en una espiral nostàlgica més intensa que els crèdits inicials, que duren gairebé cinc minuts.

Lògica looney

Space Jam parteix del moment, “basat en una història real”, en què Michael Jordan anuncia la seva retirada del bàsquet per dedicar-se al beisbol. Sent això ja de per si mateix surrealista, no és res en comparació al que està per arribar. Al món en 3D Michael es dedica a perdre la dignitat com a batedor, amb el seu publicista (Wayne Knight – hi ha res més noranter que Wayne Knight?) llepant-li el cul a tort i a dret. Mentrestant, a un planeta animat no gaire llunyà, el dolent dolentíssim (una granota? que fuma purs) decideix que necessita nous reclams al seu parc d'atraccions i mana als seus esbirros segrestar els Looney Tunes.

L'amenaça extraterrestre. (Warner Bros.)

L'amenaça extraterrestre.

Una cosa cal dir: la trama de la pel·lícula frega el dadaisme, però sorprenentment aconsegueix absorbir-te en la seva esbojarrada lògica i enganxar-te. Allà van els esbirros, cinc monstruets nans d'anatomia indefinida, a segrestar en Bugs Bunny i companyia. Els Looneys formen un gabinet de crisi i decideixen reptar els esbirros a un partit de bàsquet, pensant que en no aixecar pam del terra tenen les de guanyar. El que no saben és que els diminuts monstres són capaços de transformar-se en… energia rosa? per posseir a jugadors de la NBA, robar-los el seu talent, i convertir-se en gegants. I clar, segrest per segrest, els looneys absorbeixen Michael Jordan a través d'un forat d'un camp de golf perquè els ajudi a guanyar. Important: només per les transicions molones entre escena i escena aquesta pel·lícula mereixeria ser considerada també com a cine tròspid. En aquest moment em va venir al cap la possibilitat d'un remake espanyol de Space Jam en el que, no sé, els trolls de David el Gnom posseïssin Sergio Ramos o Iniesta i David anés a la recerca de Messi perquè els ajudés a vèncer-los en un partit (segurament hi hagi referències d'animació espanyola més recents, ho sento, és la nostàlgia).

Michael Jordan rebotant com una pilota no té preu. (Warner Bros.)

Michael Jordan rebotant com una pilota no té preu.

Lola Bunny, la noia guai

A la meva memòria la Lola Bunny (Bugs Bunny amb pestanyes i pits – no la busqueu a Google si no voleu arrencar-vos els ulls) era l'heroïna absoluta de la pel·lícula, per sobre de Michael Jordan, ídola de masses, reina de la pista. En realitat, resulta que la Lola no apareix fins al minut quaranta i és un mix de la síndrome de la Barrufeta i la de Trinity amb potes, ombra d'ulls i roba sexy. La Lola és l'única del grup que realment sap jugar a bàsquet, encara que això no té la més mínima importància durant la resta de la pel·lícula. Malgrat que la seva entrada promet, amenaçant Bugs Bunny per dir-li “nena”, Lola no deixa de ser el típic personatge femení que, a l’estil de la “noia guai” de Perduda, ha de ser excepcionalment “guai” (sempre en termes de masculinitat) per ajuntar-se amb els bros protagonistes i aspirar a ser interès romàntic/dona trofeu. Spoilers que no sorprenen a ningú: acaba besant en Bugs Bunny sense venir al cas, com a premi per haver guanyat el partit. Però per això encara falta mitja pel·lícula (en la qual només apareixen un parell de personatges femenins més en papers poc o gens rellevants, com l'avieta de Piolín fent d'animadora).

Sense comentaris. (Warner Bros.)

Sense comentaris.

De segrestos i esclavitud

Michael Jordan, presumptament sense haver fumat res, es fica fins al fons de l'univers dels Looney Tunes i ho viu de gom a gom, recuperant la fe en si mateix com a jugador de bàsquet. En Bugs i l'Ànec Daffy s'aventuren una nit pel món 3D per aconseguir les sabatilles que en Michael guarda a casa, creuant-se amb els seus fills, que descobreixen i accepten que el seu pare jugarà un partit amb els Looneys. La trobada és bastant tendre, però em pregunto quants nens van tenir malsons en els que el dimoni de Tasmània apareixia a mitjanit sota la catifa de la seva habitació. A tot això, al món real es cancel·la la temporada de la NBA perquè la pèrdua de talent dels jugadors posseïts pels esbirros es creu un virus contagiós. Però això no importa, perquè al món de Warner comença el partit del segle: els Monstars contra el TuneSquad, amb la llibertat de Bugs i companyia en joc, perquè friendly reminder, l'objectiu del dolent dolentíssim és esclavitzar-los fins a la fi dels dies al seu parc temàtic. El partit és… tremendament violent. Van a matar. Però clar, cap cop afecta als Looneys, que es dediquen bàsicament a atacar-se uns a uns altres… excepte en el cas de la Lola, a qui en Bugs ha de salvar dramàticament d'un atac per guanyar-se un petó. En fi.

Michael contra els esbirros gegants.

Michael contra els esbirros gegants.

La granota que fuma puros, que observa el partit mentre li fan massatges a l'esquena, decideix que per què ha de segrestar els Looney Toons si pot emportar-se directament en Michael i tenir-lo signant autògrafs fins que li caiguin els dits. Dins de la lògica aclaparadora de la pel·lícula és completament normal tant això com la decisió de Michael de jugar-se la seva pròpia esclavitud per salvar als dibuixos animats: si guanyen els Looneys, els dolents li retornaran el talent als pobres jugadors de la NBA, i si guanyen els esbirros engegantits, Michael anirà amb ells. La situació és dramàtica i el suspens mortal. No és fins a l'últim minut del partit, i l'aparició gratuïta de Bill Murray (“Sóc amic del productor”), que en Michael té un moment de lucidesa i s'adona que, si estan al món animat, pot deformar-se i estirar-se com vulgui sense cap tipus de conseqüència. I és així, en un dels moments més èpics del cinema dels noranta, com fa l'última cistella del partit, salvant la NBA i a sí mateix de l'esclavitud eterna.

Història del cinema.

Història del cinema.

No hi ha possibilitat de seqüela, més val que abandonin el projecte. Space Jam va ser obra d'un moment màgic d'inspiració divina que no podia haver estat possible en cap altre context, i malgrat els seus defectes hem d'estar eternament agraïts i tenir-la com a referent de ideaca.

Gràcies WB.

Gràcies WB.

Totes les imatges de l'article són captures de la pel·lícula de Warner Bros.


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR