Nostàlgia: 'Princesa por Sorpresa' i el ritual de pas

El 2001 va ser un gran any pels aficionats al cinema més joves. Les primeres entregues de pel·lícules tan conegudes com Harry Potter i La Pedra Filosofal, Shrek, El Senyor dels Anells o Monsters INC van esdevenir un gran èxit de taquilla i de merchandising.

N'hi va haver per tots els gustos: des d'Amélie fins a Spy Kids o El Viatge de Chihiro, passant per a Ocean's Eleven (del qual d'aquí poc tindrem un remake femení) i El Diari de Bridget Jones (aquest passat divendres se'n va estrenar la tercera). D'això en fa quinze anys, la qual cosa converteix aquesta llista en una enumeració dels clàssics de la meva -nostra, si sou de principis dels noranta- infància. Si ens fixem en les estrenes del 2001 des del punt de vista del gènere i el feminisme, dues produccions destaquen: Una Rossa Molt Legal i Princesa por Sorpresa. Com ens empodera el cinema de rosa xiclet, xiuaues i corones? En una edat (per mi, els deu anys) en què era massa gran per a Tu en Londres y yo en California (1998) i massa petita per Diez cosas que Odio de Ti (1999) i Bring it On (2000), aquestes dues pel·lícules van marcar un abans i un després. Mai havia estat tan guai ser nena en una pel·lícula comercial. Les opcions eren les següents: que la nostra vida canviés de la nit al dia i convertir-nos en princeses d'un petit país (i nétes de la grandísima Julie Andrews!) o ser l'estrella, graduada cum laude per Harvard, d'un gabinet d'advocats. El missatge era que podiem ser qualsevol cosa. Que el món era nostre, i que tot era possible. I si us haig de ser sincera, ara m'adono de que sempre he mantingut aquest esperit de possibilitat. Gràcies Mia i Elle.

Per la Julie Andrews em passava a la monarquia. Font: Variety.com

Per la Julie Andrews em passava a la monarquia. Font: Variety

Princesa por sorpresa, l'adaptació cinematogràfica de Disney a la primera entrega de la sèrie de deu llibres de Meg Cabot amb el mateix nom, segueix les aventures de Mia Thermopolis (Anne Hathaway), una estudiant de quinze anys de Sant Francisco que descobreix que és l'hereva al tron de Genovia (un país que tot i ser inventat, coincideix geogràficament amb Andorra, per cert). La Mia no acaba de trobar el seu lloc a l'institut, no té èxit amb el noi que li agrada, és un desastre en els esports i té dificultats a l'hora de parlar en públic. Amb l'arribada de la seva àvia (Julie Andrews), la reina Clarisse Renaldi, la Mia s'ha d'enfrontar amb una decisió: continuar la seva vida com fins ara o assumir les responsabilitats reials. La Mia accedeix a anar a "classes de princesa" amb la seva àvia, amb la condició que al cap d'unes setmanes haurà d'acceptar o renunciar a la corona.

cap219834109

Ciutadana Mia.

I ara bé la part complicada. Les "classes de princesa" a les quals se sotmet la Mia no són més que un procés de normativitació del seu cos, caràcter i aspecte. La seva àvia li ensenya a seure, saludar i parlar "com cal", i s'encarrega d'allisar-li el cabell, depilar-li les celles i fer que vesteixi "adequadament". En una de les escenes més icòniques de la pel·licula, la Mia passa d'aneguet lleig a cigne en qüestió de minuts. L'escena és, sens dubte, problemàtica: ningú li ha demanat permís per tallar-li i allisar-li el cabell, o per trencar-li les ulleres. En altres paraules, la Mia passa pel sedàs de l'ideal patriarcal femení. Diversos articles acadèmics s'han centrat en el rol del trop del makeover en el cinema postfeminista. Diane Negra, per exemple, el defineix com a "ritual clau" a través del qual un personatge femení "esdevé una dona" [i].

Princesa Mia.

Princesa Mia.

A partir del makeover, la Mia es comporta diferent: se la veu més confiada, més còmoda, i més feliç. Per què? Bé, per una banda, narrativament, es podria dir que la Mia finalment es troba còmoda en el seu entorn: ja no té problemes d'autoestima, ja no és invisible. S'ha convertit en una noia com qualsevol altra, i això, diuen, és positiu. Tanmateix, tal i com Negra argumenta, la Mia ha passat d'invisible a hipervisible: és atractiva i té un títol nobiliari. Per primera vegada, la conviden a una festa, una activitat social que li havia estat vetada anteriorment. Malauradament, no triga en adonar-se que la gent que ara l'envolta no són els seus amics i li volen mal. A partir d'aquest moment, les conseqüències i implicacions del makeover passen a un segon pla per posar de relleu el creixement personal de la Mia (la relació entre el qual i el makeover mai són explorades, al cap i a la fi, això és Disney).

Què ha fet la humanitat per merèixer a la Julie Andrews?

Què ha fet la humanitat per merèixer a la Julie Andrews?

La Mia, espantada -al cap i a la fi té quinze anys- decideix que tota aquesta responsabilitat no fa per ella i anuncia que abdicarà. La seva mare li dóna suport, com ha fet al llarg de la pel·lícula, però la seva millor amiga, l'activista Lily Moscobitz, li recorda allò de que una gran responsabilitat comporta també un gran poder, i que la hipervisibilitat que li donarà el seu títol li permetrà influir realment per canviar les coses. Al final, la Mia, encoratjada per una carta del seu difunt pare, decideix acceptar el poder i la responsabilitat i afirma, davant els caps de govern i la premsa, que "ja no tinc tanta por", i es converteix el princesa de Genovia.

Princesa por sorpresa segueix l'estructura d'un bildungsroman (l'evolució i el creixement personals d'un personatge a través d'una sèrie d'aventures) i, tot i pecar de postfeminista amb el canvi físic de la protagonista i amb l'antagonisme dels personatges femenins plans del grup d'animadores, és divertida, encoratjadora i positiva, i és una història de superació de les pors i els nervis adolescents. Amb només tres personatges principals masculins, un dels quals és mort i els altres dos existeixen com a interès romàntic, el protagonisme recau en un grup de dones molt diferents (Lily, l'activista; Clarisse, la reina; Helen, la mare artista bohèmia; Mia, l'adolescent que ha de trobar el seu lloc) que es donen suport les unes a les altres. És fàcil identificar-se amb la maldestre Mia, i per això és tan gratificant assistir al seu desenvolupament personal.

Fat Louie. Important.

Fat Louie. Important.

Imatge destacada: Mia Thermopolis. Font: hellogiggles. 
Totes les imatges d'aquest article són fotogrames de 'Princesa por Sorpresa' i pertanyen a Disney.


[i] Negra, Diane. What a girl wants?: Fantasizing the Reclamation of Self in Postfeminism. Routledge, 2009.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR