Nostàlgia| 'La llarga marxa', de Stephen King

Stephen King és l’autor perfecte per llegir en etapes de la teva vida que preferiries oblidar.

Als seus llibres hi trobareu tota la justificació necessària per detestar la humanitat, perquè la misantropia més absoluta us sembli l'única opció racional: l’obra de l’autor de Maine és tant prolífica en la perversió dels seus protagonistes com en nombre d’obres. Repugnància, odi, mesquinesa, maldat, i sobretot una indiferència absoluta vers l’altre.

Vaig llegir molt Stephen King a una època molt concreta de la meva vida. És la millor lectura quan treballes de recepcionista a un hotel de luxe i has d’aguantar una desfilada constant de gent que es creu amb dret a trepitjar-te pel fet de poder pagar 500€ per una nit d’estada, amarat de la bilis d’una gestió de l’hotel que sap que llepar-li les botes a l’amo corrupte i delinqüent de l’establiment és on més lluny arribarà a la seva vida. Stephen King es beu el teu odi i el regurgita sobre una col·lecció d’històries i personatges que t’encantarà odiar. I de totes les novel·les d’ Stephen King, La llarga marxa és la que més odi vers la humanitat genera.

La novel·la es situa a uns Estats Units distòpics tot i que gens futuristes on s’hi celebra, sense cap tipus de justificació més enllà de satisfer els desitjos de la població, la Llarga Marxa del títol. Es tracta d’un espectacle tant simple com macabre: cent infants són triats a l’atzar entre la població americana i se’ls fa caminar fins que moren tots menys un, vigilats per un regiment de soldats que són responsables a la vegada de donar-los aigua i aliments i d’afusellar-los si baixen la seva velocitat per sota dels cinc quilòmetres hora durant més de trenta segons. Al supervivent de l’espectacle se li atorga El Premi: qualsevol cosa que desitgi, durant la resta de la seva vida.

La majoria de la història segueix de prop el protagonista, Ray Garraty, mentre es relaciona amb els altres marxadors. Seria fàcil pensar en els soldats que acompanyen la marxa com a antagonistes, a l’estil d’uns Jocs de la fam qualsevols, però el que et marca de La llarga marxa és l’acceptació per part dels protagonistes del seu destí com a un acte fora del seu control, acceptat per la resta de la societat i del que no tenen cap possibilitat d’escapar amb vida.

Llevat, es clar, de que morin tota la resta dels seus companys.

La prosa de King és tant despietada com la premissa de la novel·la, una destil·lació de l’horror en una prosa directa, neta i horrible en el sentit propi de la paraula. Els crítics i acadèmics l’han considerat des d’una metàfora sobre les lleves de la guerra de Vietnam fins a un al·legat contra el sistema capitalista, però és, simplement la millor novel·la de Stephen King.

400 pàgines d’odi pur, per aquells dies en què no tens fe en la humanitat, i que afortunadament per a mi són una nostàlgia incòmoda.


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR