marcg

“Moltes de lleis repressives contra els homosexuals a l’Àfrica són de l’època colonial”

Marc Serena. Periodista i autor del llibre Això no és africà!

Tinc 31 anys. He treballat a la ràdio, diaris i televisió. He escrit tres llibres. El primer, La volta dels 25 (2011) és un retrat del món a través de la seva gent jove. El segon, Això no és africà! (2013), viatja del nord a sud de l’Àfrica a través dels amors prohibits. El tercer espero que aparegui a finals d’any i és un retrat des de la ruralitat catalana contemporània als nostres orígens. La intenció de tots tres és donar veu a persones que normalment no en tenen.

¿Per què vas decidir treballar la sexualitat a Àfrica, concretament el col·lectiu LGTBI?

Existeixen molts llibres que parlen de gènere, sexualitat, sexe i l’Àfrica, però no en trobava cap que creués tots aquests temes. Vaig arribar a la conclusió que la injustícia més repetida al món, i de la que n’era menys conscient, és la de les persones que són perseguides per la seva manera de ser o d’estimar. Al món hi ha 76 països on es criminalitza l’homosexualitat. Quan ho mires al mapa, veus que la meitat es troben al continent africà.

La meva àvia va estar subscrita durant molt de temps a Mundo negro, la revista amb la que més espanyols han conegut Àfrica, i encara no han publicat res d’això. Em sembla increïble que una revista que parla de les persones més vulnerables oblidi qui pateix violència, és rebutjat per la seva família, va a presó i està sotmès a violència sexual, passa a ser extorsionat... per una cosa tan innocent com la seva orientació sexual.

Per sort, la situació va canviant i cada vegada se’n parla més. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha inclòs el respecte pels drets humans de les persones LGTB en les seves línies de cooperació. Per desgràcia, la Generalitat acaba de fer públic el seu pla estratègic pels pròxims anys i aquest és un tema que no hi apareix esmentat.

I el govern espanyol?

Encara no ha donat suport a cap tipus de projecte de cooperació internacional que vagi en aquesta direcció.

Els corresponsals estrangers tampoc en parlen gaire...

Àfrica està mal coberta periodísticament en general. Són 54 països que ens passen desapercebuts. Encara ara, moren cada any un milió i mig de persones per culpa de la sida. Un 80% dels contagis es produeixen a l’Àfrica i, d’ells, un 58% es produeixen en dones. No ho estem abordant de forma adequada. Un dels factors és que no donem atenció als grups més vulnerables. A vegades senzillament se’ls ignora. Es veu com una qüestió de minoria, però no ho és. Estem parlant de drets humans, de llibertat d’expressió, de qüestions de salut, de justícia. De qüestions molt centrals.

Quin va ser el teu recorregut per escriure el llibre?

Va ser un viatge per Àfrica de nord a sud durant set mesos. Començant per Egipte i després passant per Tunísia, Algèria, Marroc, Senegal, Cap Verd, Ghana, Camerun, Kènia, Tanzània, Uganda, Zàmbia... Al llibre hi apareixen 15 països, a cadascun vaig dedicar-hi dues setmanes fent-hi entrevistes i buscant informació.

Com vas aconseguir els testimonis?

Amb l’ajuda de moltes persones que estan lluitant des del seu país de manera subterrània. Hi ha molts activistes que m’han ajudat a trobar el camí.

A Etiòpia se’ls equipara amb terroristes.

Volien negar l’indult de les persones condemnades per homosexualitat i donar-los així el mateix tracte que als terroristes. Al final, gràcies també a la pressió internacional, no va ser així.

Explica’ns el cas d’Uganda.

El govern volia aprovar una llei per condemnar a gais i lesbianes a la pena de mort. Era un text duríssim, on apareixien conceptes com “homosexualitat agreujada” pel qual una persona amb VIH i, a més, homosexual, mereix un càstig més dur. Era una llei atroç que fins i tot volia perseguir pares i mares que no denunciessin l’homosexualitat dels seus fills a la policia. Per sort es va aconseguir aturar. Però encara segueixen havent-hi penes de presó i una repressió brutal.

Quin és el cas més dur que has conegut?

Al llibre hi ha un capítol dedicat a una persona intersexual ugandesa. Es troba en una situació de bloqueig total: no surt de casa, no s’atreveix de parlar de la seva situació amb ningú... Viu un aïllament màxim.

La sexualitat pertany a l’àmbit privat.

El tema és que hi ha persones a presó per un delicte que és molt difícil de provar. Si tu tens dret a la intimitat i dues persones poden fer a casa seva el que vulguin de manera consentida... Com pot condemnar res un jutge?

Hi ha països mediterranis com Egipte on la policia practica els anomenats “exàmens anals”. No és una prova que tingui cap valor científic, sinó que és una forma de tortura per traumatitzar i perquè les persones detingudes acceptin els càrrecs que se’ls acusen. A Egipte no et poden posar a la presó per ser gai però, una vegada a comissaria, et torturen fins que confesses el teu pecat (shudhudh) i se’t condemna per prostitució.

A Marroc, a la Comissió de Drets Humans, em deien que no feien res per al col·lectiu LGBT perquè no tenien estadístiques fiables de quantes persones eren homosexuals perquè volien i de quantes ho eren per diners. M’intentaven confondre sobre homosexualitat i prostitució.

Les xarxes socials també tenen un paper en la persecució del col·lectiu.

A Algèria s’han arribat a detenir dos homes perquè van posar al Facebook que eren parella. Aquesta prova va ser suficient per demostrar la seva homosexualitat, que està penada amb presó. La policia de molts països està a les xarxes socials identificant i practicant detencions.

Quin rol hi té la religió?                   

L’islam tolerant que durant molts anys hi ha hagut al nord de l’Àfrica ha estat substituït per les versions retrògrades, masclistes, patriarcals i més reaccionàries de l’islam procedents de l’Aràbia Saudita. Estats Units també està exportant les seves esglésies catòliques d’extrema dreta que “evangelitzen” l’Àfrica amb missatges en contra de l’avortament i l’homosexualitat. Molta de la cooperació internacional està vinculada a la religió. Tot i que hi ha casos de tot. Hi ha persones com el premi Nobel i arquebisbe Desmond Tutu que fan una tasca molt valuosa en la lluita contra el VIH/Sida i en la defensa dels drets humans.

Hi ha alguna esperança?

Totalment. Hi ha moltes persones i associacions que treballen per canviar la situació, especialment africanes. El què passa és que són lluites clandestines, d’entitats que no es poden ni registrar. A vegades no poden ni posar un cartell a la porta de l’edifici.

Hi ha xifres de persones empresonades per homosexualitat?

L’associació TGEU (Transgender Europe) elabora cada any un interessant mapa on hi consten les persones trans assassinades al món. Les xifres impacten i hi ha activistes que parlen de transcidi. De l’Àfrica mai no hi ha dades, no hi ha qui compti aquestes morts. En canvi, les dones trans són qui potser pateixen una violència més dura. Sabem quins són els països que tenen lleis que criminalitzen la diversitat sexual, però ara mateix desconeixem, per exemple, quantes persones hi ha a les presons de Marroc per aquest motiu. El govern del país és el primer preocupat en silenciar-ho.

Sempre ha estat així a Àfrica?

No podem dir que Europa és terra de llibertat i Àfrica sinònim de persecució. Quan l’homosexualitat estava condemnada a Europa, hi havia molta gent que es refugiava al nord d’Àfrica, a Tànger, a Tunísia… Quan l’avortament estava prohibit a França, les dones anaven a Tunísia, on, per cert, encara ara la prostitució està legalitzada.

I el grau d'accés a les proteccions?

Hi ha un accés general als preservatius, però hi ha grups de població que ho tenen més difícil. Per exemple, a les presons d’homes de Malawi no s’hi subministren preservatius perquè es considera que no hi pot haver relacions sexuals i que tan sols esmentant el tema ja s’estaria incitant a la homosexualitat. En un país on la sida és la primera causa de mortalitat, l’homofòbia acaba tenint un impacte real en l’economia del país.

A això s’hi ha de sumar que no pots anar al metge i revelar la teva orientació sexual amb llibertat. Portar un saquet de lubricant a la butxaca et fa sospitós, tenir accés a preservatius femenins pot ser complicat... 

Quina és, doncs, la situació de l’homofòbia a l’Àfrica?

Ara mateix la situació és alarmant i també és responsabilitat nostra. Moltes d’aquests lleis repressives són de l’època colonial, en la seva majoria victorianes.

La persecució es pot mesurar per països?

No m’atreviria a fer-ho. Un gai ric d’Addis Abeba potser viu millor que una lesbiana d’un barri humil de Johannesburg. Cal mirar-ho cas per cas. Sud-àfrica és un exemple clar d’això: mentre que és on hi ha les lleis més avançades i inclusives, l’homofòbia social i les anomenades “violències correctives” segueixen sent un greu problema. 

Per què?

El país encara viu traumatitzat per l’apartheid. Durant molts anys, els seus habitants van viure segregat pel color de la pell d’uns i d’altres. Tot aquest racisme d’Estat segueix tenint seqüeles.

A quina conclusió has arribat després d’escriure el llibre?

El llibre és un viatge a una realitat que pot semblar llunyana, però que ens ha de servir per conèixer-nos millor i per entendre en quina situació ens trobem. Ens podem preguntar: com és la nostra educació sexual? Respectem veritablement les persones trans? Què fem per lluitar contra les injustícies que més ens preocupen?

Ha millorat la situació en els últims cinc anys?

Crec que hi ha una consciència global cada vegada més important. Hi ha gestos importants, com quan el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, denuncia que hi hagi una part de la població que sigui considerada de segona categoria. El primer pas per canviar les coses que no funcionen... és ser-ne conscient. Verbalitzar-ho.

 

Imatge: Cedida per l'entrevistat.


T'agrada la nostra feina?

Patricia

Periodista

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR