Max y Furiosa

Max, Furiosa, agressivitat i vulnerabilitat

A l’univers distòpic de Mad Max: Fury Road absolutament tot és considerat objecte de tràfic i possessió. La benzina, les armes i l’aigua són motiu de combat, així com els cossos humans. Sota la tirania d'Immortan Joe, els homes són criats com a guerrers i, les dones, com a úters al servei de la guerra mateixa. Es tracta d’una cultura de la guerra que porta la masculinitat estereotípica a l’extrem tòxic, tant de forma metafòrica com literal, ja que les seves víctimes -els anomenats War Boys (Nois de la Guerra)- pateixen als seus cossos la toxicitat de l’entorn. L’economia política és l’única norma i qualsevol cos capaç de produir és deshumanitzat i posat al servei de la guerra.

La construcció de l’agressivitat

George Miller s’aferra en aquesta pel·lícula més que mai al principi bàsic de la distopia: aixecar consciència a partir de l’exageració. Així, portant a l’extrem les pràctiques associades a la masculinitat violenta -l’agressivitat, la cultura de la guerra, l’objectivació de cossos, etcètera- s’aconsegueix desnaturalitzar el seu origen. Seguint la teoria de gènere de Judith Butler, entre altres, si partim de la idea base que el gènere no és més que un conjunt de pràctiques socials multiformes i res té a veure amb allò natural, les representacions que aconsegueixen pel seu excés desconstruir el gènere i mostrar els mecanismes que el constitueixen poden convertir-se en subversives.

L’exageració a la performativitat de la masculinitat ens és útil per identificar i assenyalar els espais en què es produeix la toxicitat i l’agressivitat. En altres paraules, Mad Max presenta el comportament dels War Boys com l’extrem, però alhora ens recorda que només és una hipèrbole de quelcom que sí que és present a la nostra cultura i les nostres construccions de gènere, com és la relació naturalitzada entre masculinitat i agressivitat. Aquesta relació per definició exclou la vulnerabilitat de l’equació, ja que precisament la violència es dóna explotant la vulnerabilitat de l’altre.

Al cinema, com a la societat, el gènere es construeix a través de la distribució desigual d’aquesta vulnerabilitat. Així funcionen les convencions del cinema d’acció clàssic: personatges masculins invulnerables i personatges femenins vulnerables que necessiten ser salvades. Aquest desequilibri, irònicament, és necessari per l’equilibri del mateix sistema de gènere. Per poder continuar percebent-ho com a natural, és necessari reduir la vulnerabilitat a un atribut femení i la invulnerabilitat a un de masculí[i].

Les vulnerabilitats de Max i Furiosa

I què té això a veure amb Mad Max? Principalment que, si res té de subversiu la pel·lícula, és que trenca aquesta norma en la construcció dels seus co-protagonistes. Tant en Max com la Furiosa són personatges basats en la seva qualitat de vulnerables. La història de Mad Max (al llarg de la saga) no és altra que la de la pèrdua de tot el que posseeix, tant físic com mental. A Fury Road, Max arriba com un personatge buit, passiu, pràcticament subhumà (només cal veure la primera escena del film per adonar-se'n). El seu arc a la pel·lícula consisteix a reconstruir-se a sí mateix, recuperar la humanitat de la que se l’ha despullat, i la forma de fer-ho és a través de l’empatia i la cooperació. Furiosa, per altra banda, té un passat similar: va ser arrabassada de la seva comunitat de petita i va perdre la mare i tot el que coneixia per ser integrada a un sistema que l’explota com a cos.  Com a personatge, ha de buscar venjança i el retorn als principis de la seva comunitat. Si bé aquesta ja no existeix com a lloc físic, la porta queda oberta a la seva reconstrucció a la pròpia Citadel després dels fets de la pel·lícula.

El dol i la unió

Ambdós personatges han patit pèrdues, materials i personals, i el seu dol s’uneix en un punt crític de la pel·lícula: la mort de l’Angharad, que funciona com a punt de gir exactament a la meitat de la pel·lícula. La pèrdua en comú aconsegueix unir al Max i la Furiosa, així com la resta del grup, per realment cooperar i lluitar junts. El film és d’una complexitat metafòrica sorprenent, però hi ha un parell d’escenes que són realment útils per il·lustrar això, precisament aquelles en què en Max i la Furiosa se salven la vida mútuament. A la última persecució entre el grup i Immortan Joe, en Max cau del capó del camió i és salvat per Furiosa, qui l’agafa a temps. Visualment, el moment funciona com a metàfora perfecte de la unió a partir del dol: Furiosa utilitza el seu braç protètic per agafar el Max, justament de la pròtesi de la cama d’ell. Les pèrdues corporals, mostra evident de la seva vulnerabilitat davant la violència de l’entorn al que són obligats a viure, es converteixen en un punt d’unió física i metafòrica entre els personatges. Es repeteix una situació similar unes escenes després, quan la Furiosa és ferida i en Max li fa una transfusió de sang per salvar-la. La via és precisament l’instrument que el règim de Joe havia pres per objectivar la seva humanitat i fer-lo servir com a bossa de sang, aprofitant que és donant universal. En Max recupera així la seva vulnerabilitat humana, per unir-se de nou amb Furiosa i salvar-li la vida.

Ambdós personatges segueixen camins paral·lels, que van des del dol fins a la reapropiació de la vulnerabilitat com a eina de subversió. Per altra banda, Miller treballa per desnaturalitzar la relació entre masculinitats i agressivitat amb els War Boys, a la vegada que, donant-li l’arc protagonista a en Nux, un d'ells, apunta la possibilitat de redempció d’aquests. En conjunt, la pel·lícula desconstrueix els tòpics de gènere comuns al cinema d’acció, no necessàriament elevant la Furiosa a la categoria masculina com si d’un pla superior es tractés (error comú en crear els anomenats ‘personatges femenins forts’), si no fent devenir  a ambdós com a personatges vulnerables que necessiten a la resta per construir-se a sí mateixos.

[i] Per aprofundir sobre la teoria de distribució de vulnerabilitat, és recomanable llegir el volum editat per Icaria que recull les reflexions entorn a la violència de Judith Butler i Adriana Cavarero [Saez Tajafuerce, Begonya, ed. Cuerpo, Memoria Y Representación: Adriana Cavarero Y Judith Butler En Diálogo. Barcelona: Icaria, 2014.]

Imatge principal: promocional de la pel·lícula.


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR