'Luke Cage': del 'blaxploitation' a la reivindicació de la negritud

Divendres passat Netflix va llançar Luke Cage, el tercer títol on-demand de la factoria Marvel després de Daredevil i Jessica Jones, i és tot el que prometia i més, acomplint el difícil repte d’actualitzar un personatge nascut al blaxploitation per a l’actualitat: un heroi afroamericà invulnerable davant les bales dels seus enemics a l'època del black lives matter, uns antagonistes que són probablement els més rics i treballats de l’univers cinemàtic-televisiu de Marvel fins ara i un Harlem que fa semblar tranquil Hell’s Kitchen.

De l’explotació al protagonisme

(c) Marvel, Netflix

(c) Marvel, Netflix

El personatge de Cage naixia els anys setanta amb la intenció de rescabalar una mica dels diners del boom cinematogràfic del blaxploitation, pel·lícules d’acció protagonitzades per i dirigides al públic negre i urbà de l'època. L’èxit del subgènere, si més no a nivell econòmic, va ser brutal, i la Marvel en volia un pessic.

Si durant l’auge del cinema d’arts marcials Marvel es va treure de la butxaca Iron Fist, un artista marcial amb poders místics obtinguts d’una altra dimensió, la seva resposta al blaxploitation va ser Luke Cage: Hero for hire. De la mateixa manera que la seva inspiració cinematogràfica, la col·lecció apoderava l’home negre i el posava al centre de l’acció: un home injustament condemnat i dotat de pell invulnerable i superforça per un experiment científic.

Un heroi negre apoderat precisament per la seva pell no és poca cosa, però a la vegada la col·lecció era un recull de tòpics racistes de l'època: trames criminals en barris empobrits, l’heroi al servei de qui més pagui, personatges parlant en argot de carrer i una estètica directament manllevada de Soul Train. Noms llegendaris de la Marvel com John Romita van passar per la col·lecció, que més endavant passaria a titular-se Power Man, però que eventualment seria relegada a la sèrie Z de la factoria d’idees.

Pel que fa a la petita pantalla, Cage suposa el primer protagonista de raça negra de l’univers Marvel, després de secundaris com Rhodey a Iron Man o l’aparició de Black Panther a la voràgine de superherois que va ser Captain America: Civil War.

L’heroi invulnerable

(c) Marvel, Netflix

(c) Marvel, Netflix

Els temes de la sèrie de Netflix deixen enrere la construcció de barri i tòpica del personatge fins al moment, més proper a Shaft que al Capità Amèrica. Cheo Hodari Coker, el director creatiu de Luke Cage, va tenir clar des del primer moment que el seu Luke Cage seria un heroi al servei de tothom i no només del millor postor. En les seves paraules: “Vaig veure una oportunitat d’explicar una història negra, sofisticada, progressista però a la vegada amb la vista posada sobre la història”.

Coker no exagera. La sèrie, ja als primers tres episodis, parla de les problemàtiques que afecten la comunitat negra nord-americana des d’una multitud d’angles: la marginalitat, la gentrificació dels barris que tradicionalment ha habitat, la manca d’oportunitats i la insularitat de la seva cultura. No és sorprenent que una de les imatges més potents de la sèries sigui el seu protagonista embotit en una jaqueta amb caputxa ignorant la pluja de bales de la que és objecte. No és ni sorprenent, ni innocent, ni banal. Davant de la victimització de la comunitat negra per part de la policia nordamericana, Luke Cage presenta una història d’empoderament negre en un moment en que és especialment rellevant:

“L’atractiu d’en Luke és que no porta màscara, ni capa ni disfressa, i el pots trobar a la barberia del barri [...] Volia ensenyar que els homes negres encaputxats poden ser qualsevol cosa. [...] Aquesta sèrie subverteix expectatives i tòpics. Aquesta sèrie té herois encaputxats. Té un malvat que és un músic frustrat, uns polítics que són a la vegada completament sincers i completament despietats.”

Un altre eix temàtic de la sèrie és la lluita contra la gentrificació del barri, duta a terme tant pel protagonista com pels antagonistes, que davant de l’allau de pisos de luxe –com els que volia construir Kingpin a Daredevil- proposen la construcció de blocs de pisos de protecció oficial amb els que revitalitzar el barri i mantenir-hi els seus habitants. I si a Daredevil vèiem Matt Murdock i Foggie Nelson, ambdós blancs, representar i “salvar” un reguitzell de clients empobrits d’ètnies indistintament marrons, a Luke Cage la comunitat negra no necessita qui la salvi. Tot i que el pitjor perill per a ella mateixa siguin integrants rellevants de la comunitat.

La fragilitat de l’antagonista

(c) Marvel, Netflix

(c) Marvel, Netflix

Luke Cage fa bandera d’aquell adagi de que qualsevol història és tant atractiva com el seu malvat. Cottonmouth i Mariah són dels peronatges amb més personalitat i caràcter –per no dir classe- dels que hem vist a les produccions de Marvel, i deixen a l’alçada del betum a un Kingpin a estones impostat de tan intens i a un Kilgrave que passava de la sociopatia a l’histrionisme. Cornell Stokes -Cottonmouth- i Mariah Dillard, en contrast, són presentats com a personatges d’una moralitat gris, que intenten fer el bé amb les eines del crim. Són tan protagonistes com Cage, i les seves motivacions, les seves forces i les seves febleses empenyen la sèrie amb tanta o més força que la trama del protagonista titular.

La dona a Luke Cage

(c) Marvel, Netflix

(c) Marvel, Netflix

La representació femenina a la sèrie també és destacable, amb una caracterització de personatges com Misty Knight que subverteixen els tòpics dels personatges femenins tradicionals –t’estem mirant, Karen de Daredevil- sense caure en els punts autocompassius i torturats dels pitjors moments de Jessica Jones. Dones, de nou segons Coker, “apoderades, amb un objectiu clar i dignes. Rarament en veus a la televisió. Pots ensenyar dones que tenen carreres professionals i estan realitzades sense anar sempre darrere d’un home”.

Luke Cage, en resum, és una proposta sòlida, i encara ens atreviríem a dir que la més sòlida fins ara de la factoria Marvel en televisió. Imprescindible.

Imatge: promocional de 'Luke Cage'. Font: Netflix.


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR