IMG_2028

“Les circumstàncies excepcionals van molt malament a les dones”

Quan se li pregunta quin és el Departament de la Generalitat que més ha fet els deures en matèria d’igualtat de gènere, Montserrat Gatell contesta que s'han de tenir en compte les particularitats de cada un. La presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD) comenta que hi ha departaments que, per la temàtica, com Interior –per la lluita contra la violència masclista– o Ensenyament faciliten la incorporació de la perspectiva de gènere en les seves polítiques. No obstant això, destaca que en àmbits com territori i sostenibilitat, també s'està incorporant.

Amb Montserrat Gatell Pérez fem un balanç de l’acció de l’ICD des que va assumir el càrrec, el 2011, fins a data d’avui, abans del canvi de legislatura.

La llei d’igualtat catalana pot ajudar al canvi cultural i de mentalitat social, però el canvi també s’ha de donar per altres bandes

 

La llei catalana d’igualtat entre dones i homes estableix la creació de l’Observatori per a la Igualtat de Gènere, adscrit a l’Institut Català de les Dones. Com es desplegarà el nou ens?

Aquesta llei es va aprovar fa unes setmanes. És una llei aprovada negociant gairebé sis-centes esmenes presentades pels grups. La llei encara ha d’aterrar a l’executiu, i s’ha de posar en marxa. Per tant, unes setmanes després de l’aprovació de la llei, no sabem com serà aquest observatori. El que sí que sabem és què en diu el text que s’ha aprovat, que parla de la necessitat que hi hagi un observatori explícit de gènere que ens aporti dades perquè, a través de l’Institut Català de les Dones, el govern pugui dissenyar les polítiques públiques més acostades a les necessitats del país i de la societat en general.

L’única cosa que podem dir és com ens imaginem que hauria de ser aquest observatori. Des de l’Institut Català de les Dones sempre hem dit que no s’ha de crear una estructura que dupliqui tasques, càrrecs o les funcions que ja es duen a terme des d’altres llocs. Per tant, no es tracta de crear un organisme a part de l’Institut Català de les Dones o de la Generalitat, sinó d’omplir amb més funcions aquesta institució (l’ICD) per tal que, amb l’estructura mínima que necessiti, pugui fer les tasques d’observatori que ara mateix no fa, perquè no tenim les eines ni tenim aquest encàrrec. Encara no tenim el text fix, després de la incorporació de les esmenes. Quan tinguem això, haurem de començar a fer els reglaments de desplegament de la llei en cada un dels punts que a nosaltres ens pertoqui, que no són tots.

La llei impulsa mesures per garantir la paritat i la presència equilibrada d’homes i dones en l’àmbit públic, però no aborda de forma tan extensa l’empresa privada. És una llei completa? S’han deixat alguns punts?

Home, és clar. S’han deixat molts punts. Però se n’han incorporat moltíssims que fins ara no teníem legislats. Creiem que és una llei que fa un pas endavant molt ferm, però que no pot ser de cap manera la llei definitiva que ha de donar pas a un escenari absolutament d’igualtat entre els homes i les dones. La llei és un instrument. I aquest instrument ens ha de servir per seguir caminant. Per poder imaginar una societat diferent, més enllà de les lleis hi ha les actituds de les persones i, per tant, de les que són als càrrecs públics, a les administracions, a les empreses i de tots els agents socials i econòmics que hi ha en una societat.

Tots els problemes de la desigualtat entre els homes i les dones venen d’un imaginari col·lectiu que ordena socialment les persones en una situació diferent envers les seves oportunitats i el seu punt de partida. Per tant, els homes i les dones estem posats en llocs diferents en aquesta societat. Tota llei és bona si ens fa avançar, però no és l’única eina amb la que hem d’afrontar aquest avanç.

Garantir una presència equilibrada d’homes i dones en sanitat o educació és molt difícil, a causa del nombre elevat de dones. En carreres tècniques també, però per la situació contrària. Factors com aquests resten força a la llei?

Com et dic és un instrument més. La llei pot ajudar al canvi cultural i de mentalitat social, però també s’ha de donar per altres bandes. Clar que si fóssim capaços com a societat de construir una organització social diferent, exempta de totes les desigualtats i discriminacions entre els uns i les altres, no faria falta una llei d’igualtat. És veritat que hi ha alguns àmbits on les dones són més representatives o estan més representades. Però aquesta llei ve a corregir les desviacions respecte les persones que estan discriminades. Hi ha una sèrie de factors culturals pels quals els homes no omplen les facultats de ciències de l’educació, però no és una trava per a ells. Hi poden accedir perfectament. En canvi, la manca d’accés de les dones a un tipus de formació determinada ve donada també per aquest imaginari col·lectiu i perquè hi ha un munt de factors que les frenen en aquest possible accés. Aquesta llei ve a corregir les desviacions de les desigualtats respecte les dones, que són el 50% de la població en un estat de més vulnerabilitat. I de menys drets. Els drets els tenim tots adquirits, però no els podem exercir de la mateixa manera. L’exemple que has posat és una excepció. En la majoria de casos són les dones les que tenen algunes dificultats per accedir a alguns llocs. No podem basar aquesta llei, ni cap altra, en l’excepció. Ara, haurem de fer accions positives perquè estaria molt bé que els homes accedissin a ciències de l’educació. Aquesta seria la normalitat. No veig que aquesta llei hi hagi d’anar el contra.

La llei té punts on es parla de la incorporació de les dones a les carreres vinculades a la ciència o la tecnologia. També parla de l’accés dels homes a professions feminitzades, però no ho acaba d’especificar.

Perquè això és l’excepció.

No hem trobat encara la manera de fer arribar la formació en igualtat de gènere a les famílies

 

L’Institut Català de les Dones és l’impulsor del programa “Estimar no fa mal”, destinat a prevenir la violència masclista en l’adolescència. Quin és el seguiment i valoració en feu?

En aquesta darrers quatre anys hi hem posat la màxima atenció per tal de fer-lo tan ampli com sigui possible. D’una banda, durant aquests anys hem fet accions, bàsicament formatives, als nois i noies, a les AMPA (associacions de mares i pares), o als professionals de la docència. També vam llançar un videoclip en referència al control que exerceixen alguns nois sobre les noies en edats molt joves. Una de les primeres accions que vam fer va ser formació a nois i noies que cursaven els cicles superiors d’integració social i animació sociocultural. Es va fer un pilot a tres instituts. Quan es va acabar es va fer l’avaluació, i també es van crear uns materials didàctics que s’han posat a disposició de tothom. Després de l’avaluació, (el Departament) Ensenyament va incloure’ls al currículum d’aquestes especialitats.

Als CRAE (centres residencials d’acció educativa) es va fer també una intervenció i una avaluació. I, a més a més, s’ha extret un material didàctic i pedagògic que es pot incorporar a la resta de CRAE de Catalunya.

Quines accions s’han fet amb les associacions de mares i pares?

S’ha fet algun tipus de formació a través de les escoles de mares i pares que organitzen les AMPA a les escoles i instituts. És l’àmbit que costa més. Les famílies que estan involucrades a les AMPA estan molt motivades per fer coses, però no vol dir que tinguin el poder de convocatòria necessària perquè la formació s’estengui a la resta de pares i mares. Moltes vegades també depèn de qui hi hagi al capdavant de les escoles o els instituts, si són equips directius que motiven molt la formació dels pares i mares. No hem trobat, encara, de quina manera podem fer arribar la formació per a les famílies.

Quin balanç feu de la implantació del programa en els centres educatius de primària i secundària?

L’interès és molt desigual. Si l’acció a les escoles es fa a través dels ajuntaments, nosaltres hi tenim un vincle. Però els instituts de secundària són autònoms. Nosaltres els hem enviat tota la informació i tot el material als tercers d’ESO, més el material didàctic que tenen penjat tant al nostre web com a l’Xtec, i no tenim manera de tenir un retorn. En una reunió amb Ensenyament, vam veure que possiblement el que havíem de fer de cara al curs vinent era fer servir els centres de recursos pedagògics, per tal que ells estenguin el material al seu territori.

Sempre hi ha una reacció de demanda de part dels homes quan fem una acció positiva per a les dones. Aquesta dicotomia no és positiva, no fa avançar res i no és real

 

“Estimar no fa mal” incideix en el paper de les noves masculinitats com a eina de prevenció de la violència masclista. No obstant això, el vídeo “Desactiva el control”, que és la campanya que es va realitzar per a les xarxes socials, se centra només en el paper de les noies. No és contradictori?

És complementari. Hem de parlar de noves masculinitats i de l’actitud dels nois en aquest àmbit de la violència o en les actituds masclistes i de control. Però no hem d’oblidar que les víctimes són les noies. No només hem de donar eines als nois perquè sàpiguen identificar les seves actituds no positives envers la seva relació amb les noies, sinó que també hem de donar eines a les noies perquè sàpiguen identificar davant quines situacions de la seva normalitat han d’estar prou apoderades com per rebutjar-les. D’aquí ve aquest vídeo. El missatge és “desactiva el control”, perquè és la cosa més significativa que ha passat als adolescents. Estem parlant de persones molt joves que no tenen el recurs de l’experiència. Per tant, és un missatge que els diu que elles mateixes poden desactivar el control que exerceixen sobre la seva persona. Parlar de les noves masculinitats mitjançant accions formatives per positivitzar l’actitud dels nois no vol dir que haguem de perdre de vista el col·lectiu de noies, al que han d’anar adreçats la majoria dels nostres esforços, són les víctimes.

Què passaria si es fes una campanya que digués als nois “aquestes actituds que tens són negatives” i se’n fes un vídeo viral?

Estaria molt bé. Vindria a complementar l’altre.

No es poden fer els dos vídeos a la vegada?

Podríem haver fet aquest vídeo de cinc-centes maneres diferents, podríem haver posat l’atenció en moltes altres coses. Però aquesta és una eina més, que no està renyida amb altres accions que puguem tenir. De tota manera, sempre hi ha una reacció de demanda de part dels homes quan fem una acció positiva per a les dones. I aquesta dicotomia no és positiva, no fa avançar res i no és real. És un fals debat. Altra cosa és que el vídeo victimitzés les noies, però el que fa és donar un missatge d’apoderament, que elles poden decidir quin tipus de vida porten i quin tipus de control no han de deixar-se exercir. Que podíem haver fet aquest vídeo des del punt de vista dels nois? Sí. Però en no haver-ho fet així, què penalitza?

A un alcalde no se li fa cap observació sobre la roba que porta o sobre l’aspecte físic tan saludable que té

 

Hi ha un 18% d’alcaldesses a Catalunya. És un percentatge baix...

Baixíssim.

...i es dóna el fet que les tres ciutats catalanes més poblades estan governades per dones. Hi havia la idea que la política feta per dones era cosa de pobles petits, si bé un estudi del 2011 de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya indicava que això canviava. S’està trencant la tendència, doncs?

No podem valorar-ho fins que no passi aquesta legislatura i es vegi si això marca una tendència o ha estat un fet puntual. No només hi ha la circumstància de quines dones accedeixen a les alcaldies de les ciutats grans –no perquè siguin ciutats grans, sinó perquè es gestionen grans pressupostos, que són els que els homes mai ens han deixat gestionar de manera natural–, sinó si es consolida aquesta alcaldia. El temps de permanència als governs locals dels homes i les dones és molt diferent. Per tant, haurem d’esperar-nos. Això no treu que el cas de les tres alcaldies de ciutats grans sigui una bona notícia i simbòlicament sigui molt important.

Dues d’aquestes alcaldesses (Ada Colau i Dolors Sabater) són de candidatures de confluència d’esquerres que beuen del món de l’activisme social. Hi ha més dones en la nova política?

No ho sé. Els partits tradicionals són estructures molt poc flexibles, molt masculinitzades. No sé si aquestes candidatures, que de moment per a mi només són noves en la seva aparició, no en les seves maneres, ho faran d’una manera diferent. Esperem que les aparences no tapin altres coses. Hi ha un gran partit espanyol que té grans líders femenines. La qual cosa no vol dir que facin polítiques actives per les dones des d’un punt de vista feminista.

Des de la seva experiència com a alcaldessa de Castellar del Vallès (ho va ser del 2004 al 2007), quines són les dificultats a les que s’enfronta una dona en la política?

Hi ha una dificultat de reconeixement i una alteració de l’autoritat. Quan un home és alcalde, o president del que sigui, té tota l’autoritat del seu càrrec. En canvi, les dones possiblement hem de tenir una actitud més distant, més dura, més fèrria, menys empàtica, perquè se’ns reconegui. L’altra cosa és que, com en tantes altres professions, l’estereotip del meu gènere digui que m’he de fer càrrec d’una sèrie de coses més enllà de la carrera professional. Això és de difícil gestió.

Cap cas concret que li hagi succeït?

Vaig voler canviar els horaris dels plens i no em va ser possible perquè ni els del meu propi grup ho votaven a favor. Crec que els horaris són una cosa molt clara. L’altra cosa són els comentaris amigables i molt més íntims del que correspondria pel meu càrrec d’algunes visites que vaig tenir quan era alcaldessa i que a un senyor alcalde no se li haguessin dit mai. No se li hagués fet cap observació sobre la roba que porta, o sobre l’aspecte físic tan saludable que té. Tot amb molta educació. Mai m’he trobat en camp cas d’assetjament, que no vol dir que no existeixin. Però sí que el tracte, quan sobrepassa ni que sigui un mínim mil·límetre allò que és decorosament acceptable per la situació del meu càrrec, fa més difícil una situació.

En el debat parlamentari de la llei electoral catalana es va plantejar la inclusió de llistes obertes. Segons diversos estudis, poden suposar un impediment en la representació femenina. Amb aquesta fórmula, com s’asseguraria?

Amb la llei electoral actual assegurem la nostra presència a les llistes electorals. Si no hi hagués aquesta llei, a l’any 2015 no hi hauria un 18% d’alcaldesses, n’hi hauria moltes menys. I de regidores ni t’explico. I de diputades al Parlament, encara menys. Tenen raó aquests estudis. Les llistes obertes comportarien menys dones en càrrecs de responsabilitat en l’àmbit polític. Perquè les llistes obertes reclamen més maduresa democràtica de la que tenim en aquest país. Estic d’acord amb les llistes obertes, però amb un aprenentatge i consolidació del sistema democràtic més arrelats.

La llista unitària pactada per CDC, ERC i les entitats sobiranistes, pel seu caràcter d’excepcionalitat, pot afectar la representativitat de les dones?

Les excepcionalitats van molt malament a les dones. La crisi ha estat una oportunitat per molts ells, per dir-nos que ara no és el moment de parlar de qüestions de gènere. Només podem assegurar una bona representativitat de les dones a la llista si participem en cada un d’aquests partits i moviments que concorren a la llista. No podem refiar-nos de què cap partit observi la necessitat que hi hagi més dones per justícia social i higiene democràtica. Si no, no necessitaríem la llei electoral que hi ha ara.

Als mitjans, hi ha una manca de visibilitat de l’expertesa de moltes dones i és una errada

 

L’Institut Català de les Dones va col·laborar amb el programa Som Dones, emès al Canal 33. Quina avaluació en feu? Ha tingut èxit?

Jo crec que sí. Ho he seguit molt per Twitter. Hi ha hagut força debat, comentaris, i hi ha hagut molta dinamització per part de la productora. Nosaltres estàvem molt contentes quan vam veure el resultat del programa.

La presidenta de la Comissió d’Igualtat de les Persones al Parlament, Marta Ribas Frías, va dir en una entrevista a Zena que la representativitat de les dones als mitjans de comunicació públics encara està lluny d’assolir-se. Opina el mateix?

Amb això estem totes d’acord. Falta que s’acabin les tertúlies on només hi hagi homes. Al programa nocturn del 324 hi ha molts dies on tots els experts que hi concorren són homes. Als informatius passa tres quarts del mateix. No sé si ara han millorat les estadístiques, però amb el CAC vam fer un estudi que deia que la majoria de comunicadors, quan van a buscar un expert, anaven a buscar homes directament. Hi ha una clara manca de visibilitat de l’expertesa de moltes dones. És un error.

L’Insitiut Català de les Dones va impulsar un cercador d’expertes* per millorar aquesta situació. Heu impulsat alguna altra mesura?

En l’àmbit dels mitjans de comunicació hem fet diverses coses. Conjuntament amb el CAC i el Col·legi de Periodistes fem estudis i recomanacions sobre com s’ha d’informar sobre certs aspectes. A banda de dir coses tan òbvies com que hi ha dones expertes en tots els camps, també fem estudis sobre la representativitat de dones en els espais de comunicació. A mi no em val que em diguin que a la televisió pública hi ha presentadores. Em refereixo també al tractament de temàtiques serioses. A les xarxes socials s’ha denunciat que, després d’estona d’un reportatge del 30 minuts, només han parlat homes.

S’arreglaria amb una normativa més estricta?

Jo crec que la normativa ja existeix. Es començarà a arreglar, hi ha el camí de la bona praxis, que avança de mica en mica cap al canvi de mentalitat, que també es fa amb sancions.

Precisament, a les xarxes socials particulars i diverses entitats feministes han llançat la campanya No somos vasijas en contra de la legalització de la gestació subrogada (ventres de lloguer). Quina opinió en té?

Me n’he d’informar més. Hi ha molta literatura, hem de vigilar de no precipitar-nos.

 

* Segons dades facilitades per l’ICD, entre l’1 de gener i el 30 de juny de 2015, el Cercador d’expertes va rebre 1.988 visites, una mitjana de 331 visites al mes. Les dades suposen un increment del 41% en relació a aquest mateix període de l’any passat, quan en sis mesos es van registrar 1.405 visites.

 

Imatge: Montserrat Gatell Pérez al seu despatx. Autora: Marta Roqueta Fernàndez.


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR