Guerra

Svetlana Aleksiévitx i el gènere en la guerra

"Des de llavors em vaig trobar sovint amb aquestes dues veritats convivint en la mateixa persona: la veritat personal, confinada a la clandestinitat, i la veritat col·lectiva, xopa de l'esperit del temps. De l'olor de rotatius. La primera d'elles rarament aconseguia resistir l'embat de la segona. Si, per exemple, a l'apartament de la meva interlocutora havia algun familiar o conegut, o un veí (sobretot un home), ella es mostrava menys sincera i feia menys confidències que si haguéssim estat les dues soles".

Demano perdó per haver afusellat al català un text en castellà. En la meva defensa, diré que, quan vaig adquirir La guerra no tiene rostro de mujer, de la periodista bielorussa i Premi Nobel de Literatura del 2015 Svetlana Aleksiévitx, no hi havia una versió traduïda a l'idioma del Principat. I hi afegiré que es tracta d'un dels fragments que millor resumeixen el que és aquest treball de formigueta. Es tracta d'un recull de centenars d'històries de dones que van servir a les files soviètiques durant la Segona Guerra Mundial (hi van servir prop d'un milió), i que la periodista va recollir per tota la geografia de l'ex URSS. L'editorial Debate l'ha publicat en la seva versió del 2002, que inclou fragments que havien estat censurats a l'obra original, que data del 1985.

Si, durant anys i panys, els sistemes sexe-gènere de mig món s'han basat en la relegació de la dona a l'esfera domèstica i el monopoli de l'esfera pública per part de l'home, els testimonis donen fe de com tot això es trastoca en un moment de caos i destrucció de la civilització com és la guerra. I també de com la normativitat anterior torna en temps de pau. I és que si bé el llibre agrupa les històries en base a capítols temàtics, totes elles giren al voltant de tres eixos.

El primer eix és la dualitat entre un discurs públic que glorifica la victòria en la guerra i l'estratègia militar i un relat quotidià que parla de la misèria del conflicte. Les històries recollides per la periodista bielorrussa ens vénen a dir que els relats dels homes són més propensos a reproduir la primera dinàmica, mentre que en les dones és més comú el segon punt de vista, si bé cal furgar i furgar per trobar-lo.

El segon eix parla de l'encaix de la feminitat tradicional en un ambient absolutament masculinitzat, tant en les seves proporcions com en els seus rols, i de com s'articula la relació entre el sexe i el gènere en situacions d'excepcionalitat. Al front, les dones a vegades són dones i altres vegades, companyes. El tercer eix és l'escàs reconeixement de la tasca de la dona a la guerra un cop arriba la pau.

Si algú mai vol participar en l'eterna discussió sobre si les diferències socials entre dones i homes són fruit de la biologia o de la cultura, caldria que llegís aquest llibre. Si simplement vol gaudir d'un relat trepidant, també.

Imatge: portada de l'edició en castellà de 'La guerra no tiene rostro de mujer' d'Svetlana Aleksiévitx, publicada per Debate.


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR