Amy_Schumer

La bona salut de la comèdia (femenina) americana

L’any 2015 va ser l’any d’Amy Schumer. El treball de la còmica nord-americana va rebre un amplíssim reconeixement: entre d’altres premis i nominacions, Schumer va guanyar un premi Peabody, un Critics’ Choice i tres guardons de la Television Critics Association, a banda de ser nominada a tres Emmys, dels quals en va guanyar un (Millor sèrie d’esquetxos i varietats), pel seu programa, Inside Amy Schumer.

Si bé és cert que la carrera de Schumer va en ascens des de fa anys, i que Inside Amy Schumer ha gaudit d’una magnífica salut des de l’inici de la seva emissió, el 2013, l’any passat va ser el del veritable salt a la fama internacional de la còmica, que fins i tot va ser inclosa a la llista de la revista TIME de les 100 persones més influents del món. Schumer és ara també una habitual de la premsa del cor, en especial des que ha travat amistat amb la jove estrella de Hollywood, Jennifer Lawrence. Schumer i Lawrence no només socialitzen juntes: també treballen juntes en el projecte de la que serà la segona pel·lícula de Schumer després del recent èxit de Trainwreck, escrita i dirigida per ella mateixa.

El fet que una actriu rebi aquesta mena de reconeixement i tingui aquest nivell de visibilitat pública no és, potser, sorprenent en si, però l’èxit de Schumer té alguns elements que el fan destacable. Schumer és una artista completa de la comèdia: és guionista, directora i actriu, i està curtida en el món dels monòlegs. En aquest sentit, el seu ascens és clarament indicatiu d'un canvi en alguns dels estereotips que afectaven la percepció de les dones, i especialment de les humoristes.

Prejudicis i poca visibilitat

Fins fa prop d’una dècada, els estigmes vigents entre bona part del públic i dels professionals del món de l’espectacle feien creure que el geni humorístic era si més no escàs entre les dones. Com explicar, si no, la presència relativament escassa de dones independents en el panteó de la comèdia americana? Si bé les sitcoms han tingut sempre papers femenins de pes, el món dels monòlegs i el de les sèries centrades en personalitats ha tendit a estar dominat per homes: amb excepcions notables com la de Moms Babley, una de les fundadores de la comèdia americana, i la de Roseanne Barr, que va triomfar en el món del monòleg i va mantenir durant nou temporades en antena una dramèdia pensada per al seu lluiment, Roseanne, poques dones fins a l’entrada del segle XXI havien pogut competir de tu a tu amb personatges com Bill Cosby, George Carlin, o Jerry Seinfield.

Aquest estigma i les conseqüències que se’n deriven no són, per descomptat, exclusius del món anglosaxó.  Ben al contrari, és probable que estiguin més arrelats a casa nostra. Les tradicions humorístiques espanyola i catalana han estat i estan clarament dominades per homes, i poques comediants de renom independent han fet ombra a personatges com Gila, Capri, Tip y Coll, Faemino y Cansado o Martes y Trece. És simptomàtic, per exemple, que la broma de disfressar un home per a imitar un personatge femení encara sigui tan comú (i tan ben rebuda) en el nostre humor. És cert que hi ha una línia de presència femenina que va de Lina Morgan a Paz Padilla i Eva Hache, però, en general, el biaix de gènere en l’humor local no sembla mostrar signes de millora: només cal observar l’absència pràcticament absoluta de dones en la vanguarda del que s’ha vingut a conèixer com a posthumor (representat per humoristes com Joaquin Reyes, Ernesto Sevilla, Miguel Noguera y el duet Venga Monjas).

En canvi, els triomfs de Schumer s’emmarquen en un context d’efervescència de l’humor femení en el món públic americà. Seria impossible llistar totes les còmiques d’èxit que han emergit en els últims anys, però és fàcil mencionar-ne algunes de notables. Ja és clàssica la imatge de Tina Fey i Amy Poehler presentant els Golden Globes, però les uneixen moltes més coses que el seu repetit paper d’hostes als Globes, els seus inicis a Saturday Night Live i una amistat de lustres.

Com Schumer, Poehler i Fey són dones que s’han fet a si mateixes en el món de la comèdia. Ambdues van començar en el món de la improvisació còmica (improv), i ambdues han triomfat com a actrius i productores a sèries d’èxit associades al seu nom: Poehler com a protagonista (i ocasional guionista i directora) a Parks and Recreation, una sàtira de l’administració pública americana, i a Welcome to Sweden, serie produïda amb el seu germà, i Fey com a creadora i estrella de 30 rock i creadora d’Unbreakable Kimmy Schmidt. Altres exemples de la creixent visibilitat de les còmiques són Ellen DeGeneres, que es va llaurar un nom com a còmica en un context molt menys favorable, durant els anys vuitanta i noranta, i actualment dirigeix un dels programes d’entrevistes més importants de la televisió americana, o Chelsea Handler, que ha estat una de les poques dones en presentar un programa d’entreteniment nocturn (late show) d'èxit amb el seu Chealsea Lately (de 2007 a 2014), i actualment protagonitza la sèrie de documentals humorístics Chelsea Does.

Noves temàtiques

Els canvis en la cultura humorística americana van més enllà d’una millora de l’equitat en una professió determinada. La major presència de dones autònomes i amb poder en el món de la comèdia significa un canvi radical en els continguts dels programes d’humor. Fa menys de dues dècades, quan els Monòlegs de la vagina d’Eve Ansler van triomfar a bona part del món, resultava sorprenent veure combinar el gènere humorístic amb questions com la sexualitat femenina, les violacions, el maltractament o els dobles estàndards de gènere. Gràcies a còmiques com Poehler, Fey i Schumer ara és possible i habitual trobar esquetxos que incorporen les vivències de les dones des de tota mena d’angles i a tota mena de nivells, des de l’humor groller sobre vagines fins a la fina sàtira de les desigualtats laborals o de la pressió estètica.

La reaparició de les dones en l’àmbit de l’humor i com a subjectes que tenen els seus propis i diversos sentits de l’humor és extremadament important en la mesura en que el món de la comèdia i el de l’humor no són en absolut espais innocents, sino llocs crucials en els quals es mantenen i/o es disputen algunes de les creences i discursos centrals per a una societat. Com el fool shakespirià, l’humorista (o la humorista) està sovint al servei del poder, però té la prerrogativa de salltar-se certes normes de correcció i dir coses que molesten als poderosos.

Esquetxos com els de Schumer sobre les violacions a l’exèrcit (a través d’una paròdia del món del videojoc bèl·lic) o actuacions com les de Tig Notaro, que el 2014 va incorporar la seva recent mastectomia en els seus monòlegs sota la forma d’un topless improvisat, posen sobre la taula vivències femenines que el discurs públic tendeix a silenciar o mensytenir  L’humor sempre ha estat relacionat estretament amb la intel·ligència, i, en certa manera, amb la determinació de la veritat. En aquest sentit, l’èxit d’artistes com Schumer i tantes altres que li han preparat el terreny és un guany important en la lluita contra una de les formes més insidioses del masclisme, l'omissió de l’experiència de les dones en els discursos públics.

Imatge de portada: fragment del gag 'Last fuckable day', d'Amy Schumer

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR