Inside Out_2

‘Inside Out’: nous rols i vells estereotips

Inside Out (A l’inrevés) té un missatge positiu tant per a les nenes com per als nens, però els vells rols vinculats als homes i les dones desdibuixen la intenció final.

 

Abans d’analitzar el film, cal tenir en compte una dada general. Pixar té pocs personatges femenins. De les catorze pel·lícules realitzades abans que Inside Out, només una està protagonitzada per una dona (Brave) i deu dels catorze films de l’estudi suspenen el Test de Bechdel. L’escassetat de personatges femenines, sobretot en rols protagonistes, fa que les poques dones que hi apareguin es converteixin sense voler en representacions de com són i com actuen les dones en pantalla pel fet que no tenim cap altre personatge femení amb qui comparar-les. Tenint en compte que un sol personatge, per més multidimensional que sigui, no pot concentrar totes les emocions i formes de pensar o d’actuar del món, sempre trobarem un però als personatges femenins que ha fet Pixar fins ara. En canvi, no tendim a donar tanta importància al fet que un personatge masculí sigui d’una manera determinada, ja que segurament n’hi hauran molts d’altres que actuaran, pensaran o sentiran diferent i, per tant, el personatge masculí en qüestió no serà representatiu de tots o la majoria d’homes a la gran pantalla.

Així doncs, per donar una imatge positiva del rol de la dona en una pel·lícula, no es tracta de fer personatges femenins que siguin un compendi de virtuts, sinó d’incloure més dones, joves i nenes a les històries i atorgar-les diferents rols.

El més interessant d’Inside Out és que el missatge final va dirigit als dos sexes per igual. Per una banda, a les nenes se’ls diu que no cal que la dona sigui la que manté la família unida sempre, i molt menys si això li causa malestar i dolor emocional. Per altra banda, també es diu que l’opressió de la tristesa i la no admissió de les debilitats pròpies fan que la por, l’enuig i el fàstic s’apoderin de la situació. Aquest missatge pot apel·lar més directament als nens, perquè tradicionalment els homes han hagut de reprimir els seus sentiments, sobretot els que els podrien fer semblar dèbils.

Una alegria model i una tristesa amb sobrepès

Una de les crítiques a la pel·lícula és l’aspecte físic de les dues emocions protagonistes. L’alegria està representada per una fada bella, prima i alta, vestida amb un vestit prim i curt, mentre que la personatge que representa la tristesa és baixeta, rodona i va vestida amb un jersei de punt. A més a més, el fàstic està representat per una noia un pèl snob i recalcitrant, que té, a més, un cos més proper al que poden tenir la majoria de les dones. Segons les persones crítiques amb aquestes representacions, les caracteritzacions de les personatges principals són perjudicials per les nenes, que tornarien a veure com les persones primes tenen més èxit a la vida.

Si bé la gran fita a assolir per Pixar seria que una nena grassoneta fos la protagonista d’una de les seves pel·lícules –els nois grassonets tenen a Russell, d’Up, com a referent–, el personatge de tristesa té un rol fonamental en el desenllaç final de la història sent tal com és, i això és un punt a favor. Sovint, el rol atorgat als personatges femenins que no s’ajusten al cànon de bellesa establert és el de l’aneguet lleig, una noia que comença sent lletja però acaba sent una de les més belles. En aquest sentit, tristesa és finalment acceptada pel grup pels seus propis valors. La tristesa, el fàstic i l’alegria estan representades per tres arquetips que trobem a qualsevol sèrie adolescent, però tant important és el punt de partida del personatge com la seva evolució. El personatge d’alegria acaba resultant pesat i ingenu, i s’assembla a aquell protagonista d’aventures masculí més noble i fort que no pas intel·ligent, astut i madur. Fàstic és repel·lent i podríem qüestionar la seva funció de “prevenir les relacions tòxiques”, però es considera que el seu paper és important.

Per altra banda, no s’ha d’oblidar que la nostra societat dóna gran importància a l’aspecte físic, fins al punt que la bellesa es considera un element que suma a l’hora d’aconseguir èxit i reconeixement. Així doncs, és lògic pensar que a l’alegria li atribuirem aquelles característiques que nosaltres valorem com a positives o que poden aportar majors beneficis a les persones que les posseeixen. Per altra banda, donar als nens i nenes un missatge contrari seria fins i tot contraproduent, en tant que els estaríem amagant una situació que es podran trobar en un futur i davant la qual hauran de reaccionar. No es tracta d’acceptar-la, però si es vol canviar, s’ha de saber que existeix.

Ara bé, en la representació dels personatges femenins d’Inside Out –no només les emocions, sinó també les persones–, Pixar torna a repetir el patró de cares rodones, ulls grossos i nassos petits que ha marcat la caracterització de les dones i nenes feta per l’estudi i que no es dóna amb els personatges masculins, amb trets més diversificats. Disney també segueix aquesta tendència: és el cas de les protagonistes de Frozen Elsa i Anna i de Rapunzel de Tangled (Enredats). Segons diverses teories a Internet, la raó de la semblança entre les tres princeses és que són cosines. Tanmateix, els comentaris realitzats pel cap d’animació de Frozen, que afirmava que les dones eren més difícils d’animar perquè presentaven gran varietat d’emocions i, a més, fessin el que fessin havien de seguir sent belles, poden fer sospitar que les raons de les similituds entre les dones de totes les pel·lícules de Pixar i Disney s’expliquen per una qüestió d’estereotips més que no pas per llaços familiars. Al menys això és el que sostenen a la revista TIME.

 

disneyanimatedfemales

Diferències entre personatges femenins i masculins. Font: tumblr.

El gènere de les emocions

Un altre dels punts controvertits de la pel·lícula és el fet que les emocions de Riley, la protagonista preadolescent, estan representades per emocions de sexe masculí i femení, mentre que les dels seus pares, així com de la resta de personatges humans, són del sexe de cada persona. En el cas del pare, sembla que l’enuig és l’emoció dominant i la por la número dos. En la mare és la tristesa i, en segon lloc, tot i que no queda molt clar, l’alegria. Les emocions del pare i la mare no només són totes del mateix sexe, sinó que estan molt més coordinades i presenten trets uniformitzadors: en la mare totes duen ulleres i en el pare tots s’han deixat bigoti.

Més enllà de la raó final –hi ha diverses teories aquí–, no deixa de ser interessant el fet que una nena tingui emocions amb gèneres i sexes variats i, en canvi, els adults tinguin unes emocions amb uns trets que s’ajusten a les normes preestablertes sobre sexe i gènere. De fet, mentre Pixar i Disney s’esforcen per presentar personatges femenins i masculins joves allunyats dels clixés, els personatges adults, sobretot els pares i les mares, segueixen tallats pels mateixos patrons de sempre. Es pot dir que els pares i les mares van ser educats en una època on no s’havia avançat tant en igualtat de gènere. Però, en el cas d’Inside Out, per exemple, de què serveix mostrar nenes que poden jugar a hoquei mentre hi hagi mares de professió indeterminada que segueixin sent el suport emocional i domèstic quan el pare té problemes a la feina?

En certa manera, es podria considerar que la clau per valorar com Pixar o Disney aborden els seus personatges femenins és observar com caracteritza els i les adolescents.

Una família tipus

A banda del gènere, una altra de les assignatures pendents de Pixar és la diversitat. En tota la seva filmografia, només dos personatges no blancs –masculins en els dos casos– tenen un paper destacat a la trama. Es tracta de Frozó, el superheroi negre i company de lluites del senyor Increïble a The Incredibles, i Russell, el boy scout de trets asiàtics coprotagonista d’Up.

És per això que una de les altres queixes que ha rebut Inside Out és la condició de la família protagonista, blanca, heterosexual i de classe mitjana (a punt de convertir-se en mitjana-alta). El seu trasllat a San Francisco a causa de la nova feina del pare –segurament en una start up tecnològica– és l’esdeveniment que desencadena les reaccions emocionals que teixeixen la trama. El cert és que es tracta d’una família menys revolucionària que la monomarental de Toy Story o la de The Incredibles, que tot i ser també blanca i nuclear estava farcida de superpoders. Coneixent les històries de Pixar, les tribulacions d’una família blanca i prou no semblen res de l’altre món.

Amb tot, el que resulta totalment qüestionable des d’un punt de vista dels rols de gènere és el curt que precedeix la pel·lícula, Lava. Es tracta d’una història d’amor entre un volcà masculí vell i un volcà femení jove i bell –encara que això vagi en detriment de la imatge tipus d’un volcà. La història està passada de moda si tenim en compte que es basa en molts dels clixés de les històries romàntiques dels quals Pixar mateix havia marcat distàncies amb el film Brave. A més a més, és un dels curts més fluixos de Pixar. Ja hem vist un personatge adorable abans, el núvol del curt Partly cloudy (Parcialment ennuvolat), un curt narrat amb una cançó (Boundin’) i un una historia d’amor bella i tendra magistralment narrada, The blue umbrella (El paraigua blau). Així doncs, el curt no només torna a una pantalla que Pixar semblava haver passat, sinó que, a més, ho fa d’una manera poc original. Aquest enllaç conté la historieta que millor ha sabut copsar tant la qualitat del curt com les reaccions que ha generat que he vist fins ara.

 

Imatge: promocional. Font: Pixar


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR