'Guardians de la Galàxia 2': mix no tant al·lucinant

AVÍS: Spoilers per a la trama de la pel·lícula.

En un dels moments de clímax de Guardians de la Galàxia 2,un dels enemics del grup li etziba al protagonista: "Vols ser un déu o ser com tothom?", al que li responen: "Què té de dolent ser com tothom?". Aquest intercanvi resumeix la pel·lícula sencera: pura pirotècnia que dura més temps             -gairebé dues hores i mitja de metratge- del que triga a ser oblidada. Una cinta mediocre, però encantada d'haver-se conegut a si mateixa que lamentablement demostra que l'encant del primer lliurament va ser pura coincidència.

Ooga-ooga ooga-chaka

Sigui com sigui, cal reconèixer-li una sèrie de mèrits a Guardians 2 (per abreujar). La pel·lícula, per començar, és visualment espectacular. El disseny de producció resulta original i impactant i el color està lluny dels tons apagats de la majoria de pel·lícules Marvel: la pantalla sembla explotar a cada fotograma i la majoria de localitzacions de la pel·lícula semblen tretes d'una vinyeta de l'etapa psicodèlica de Jack Kirby.

Les escenes d'acció -que són la pràctica totalitat de la pel·lícula- són vibrants i mantenen el ritme vertiginós, el mateix que els acudits de l'elenc, que reprenen els trets de la primera -el flirteig constant de Starlord, la literalitat de Drax, la sornegueria de Rocket i les referències a cultura popular errònies de Gamora. Tot amanit amb una banda sonora que s'integra en l'acció i que encara que no se't clavarà al cervell com la de la primera et mantindrà assegut a la punta de la butaca. Guardians 2 és poc menys que un assalt als sentits de l'espectador, i és impossible no deixar-se portar per semblant llevantada, però quan passa la tempesta un es queda amb sensació de buit.

groupshot

I can’t stop this feeling deep inside of me

El primer que es nota en intentar analitzar Guardians 2 és la sincera dificultat per trobar una mica de guió al qual gratar sota de totes les hòsties, trets i acudits que semblen sortir d'una pel·lícula de Cannon Films. Però al cap de poc temps un s'adona que sota la capa de coloraines hi ha un bon grapat d'idees que són tan pròpies dels vuitanta -és a dir, de fa quaranta anys- com les referències de la pel·lícula. Per començar, la idea que tot i que els guardians es comportin de manera extremadament disfuncional -i segons com fins i tot agressiva- els uns amb els altres, no passa res perquè es consideren família entre ells. Si aquesta idea de família, que legitima l'abús com a manera de construir una relació, ja resulta repel·lent, la representació de la paternitat a la pel·lícula dóna ganes d'anar a una clínica a esterilitzar-se.

El nucli de la trama és la relació entre Peter Quill, és a dir, Starlord, i el seu pare. El pare perdut del protagonista, que va abandonar la seva mare i la va deixar a la seva sort davant un càncer cerebral, reapareix per -literalment- jugar a pilota amb el seu fill i donar-li el seu llegat. Òbviament, aquest li perdona -almenys al principi- l'absència i immediatament cau sota la seva influència. Més endavant es descobreix que el pare de Quill va provocar intencionadament el càncer a la seva mare quan es va cansar d'ella, perquè preferia matar-la a veure's temptat pel seu amor cap a ella i que Quill és un entre centenars de fills als quals Ego -sobtil, eh?- ha engendrat per tota la galàxia, encara que a la resta dels ha devorat a l'estil Cronos perquè el van decebre. Quill no s'ho pren massa bé i tot es resol a l'estil Marvel, és a dir, a puntades de peu.

ego

A més de resultar aberrant en un munt de sentits obvis, la relació entre Ego i la mare d'en Peter comporta un tòpic més sinistre: la perpetuació de la idea del pare absent i la mare màrtir i cuidadora, que abnegadament es fa càrrec dels fills mentre el marit se'n va a follar-se mig univers i que, si recordeu la primera, segueix enamorada d'ell fins a la seva mateixa mort. No obstant això, Ego no és l'únic pare pervers de la cinta, on n'hi ha dos més, encara que només n'apareix un.

El segon en discòrdia és Yondu, capità pirata dels Ravagers i pare postís de Starlord, que acaba patint un motí i convertint-se en un heroi vital per la derrota d'Ego en un gir de guió ninja més ràpid del que es triga a dir "però què coi està passant aquí?". Yondu, pare abusiu, explotador i que va portar a Starlord a una vida de fugitiu, és rescatat mitjançant la tècnica màgica del flashback de moments tendres amb filtre valència i es converteix en l'autèntica figura paterna que Starlord sempre va donar per tinguda però a la qual mai apreciar, tampoc quan l'amenaçava amb menjar-se'l viu o li fotia pallisses. Maleïts fills ingrats, no saben apreciar l'heroisme d'un tipus amb un poder apustuflant com fer volar una fletxa i matar desenes de persones xiulant.

Yondu

L'últim pare horrorós de Guardians 2 és Thanos, que encara que no fa aparició en persona en la pel·lícula -estarà agafant forces per Infinity War-, segueix sent la base del que caracteritza els dos únics personatges femenins de la pel·lícula amb certa entitat, Gamora i Nebula. Les dues segueixen sent, primer de tot, les víctimes de la manipulació de Thanos: va enverinar la seva relació, va abusar de les dues mutilant el seu cos i segueix sent una llarga ombra sobre la seva vida. Encara que Gamora comença a deixar enrere aquest passat gràcies a la seva participació als guardians, Nebula segueix consumida per la venjança. Tot i així cal dir que entre ambdues es construeix una relació de solidaritat i exploració dels seus llaços familiars que si li fossin concedits més dels tres minuts que se li donen a la pantalla probablement seria més interessant que la resta de la pel·lícula.

gamora-nebula

Girl you just don’t realize what you do to me

La paternitat perversa no és l'únic punt de la pel·lícula que deixa mal gust de boca després del visionat: en revisar la cinta ja passat el globus de cançons contagioses i moments espectaculars a càmera lenta, te'n adones de detalls que s'afegeixen al despropòsit. Per començar, tots els pirates espacials són homes. Homes que passen el seu temps lliure en un planeta-bordell poblat per dones-objecte que literalment són objectes ja que són robots, totes de pell i cabell pàl·lid i disponibles al millor postor, que prefereixen apagar-se a parlar amb els seus clients després del coit.

Després t'adones que els ideals de masculinitat de Starlord -que el fan fluir tota la pel·lícula en l'espectre que va de tio immadur però amb encant a gilipolles que pensa amb el penis- són els del protagonista del Cotxe Fantàstic, en les seves pròpies paraules una gran figura de referència perquè "porta un cotxe guapo, es lliga a un munt de ties bones i a més el seu cotxe té veu de robot". I després hi Mantis.

mantis

Per a un personatge femení que afegeix la pel·lícula, Mantis és un cúmul de tòpics: és una alienígena els poders de la qual es basen en l'empatia i les emocions, amb funcions eminentment de cura, tots els seus moments d'humor es basen en el fet que és més tonta que un maó, quan Drax no li està dient que és físicament repugnant, i per si fos poc es tracta d'una dona amb trets clarament asiàtics que és la serventa -l'esclava- d'un home blanc amb un ego literalment de la mida d'un planeta. Ai, però què graciós quan li diu a Gamora que Starlord se la vol trinxar.

sovereign

Aaah-ah-ah-aaah, hooked on a feeling

Però esperin, encara hi ha més. Guardians 2 té més defectes, que fins l'espavilat lector que estarà aguaitant a la secció de comentaris per afirmar que sóc un feminista amargat que ho veu tot des del gènere i per això no m'ha agradat la pel·lícula podrà gaudir. Per començar, si a la primera pel·lícula la serietat de Ronan -un Lee Pace que almenys ho va fer molt millor aquí que fent de Thranduil a El Hobbit- donava un contrapunt que feia funcionar l'humor dels guardians, a aquesta segona pel·lícula aquest contrast s'ha perdut.

Si a Guardians de la Galàxia la gravetat de Ronan i la rigidesa dels Nova Corps eren el trampolí per a la irreverència dels guardians, a Guardians 2 simplement tothom és idiota, des dels Sobirans -com el conyac- fins Taserface, el capità amotinat contra Yondu, cosa que dilueix la mescla i que a més ens porta al segon problema: matar desenes de personatges que fa un moment t'han fet riure i amb els quals empatitzes fins a cert punt.

El gènere de superherois necessàriament acaba passant per la capacitat per a la violència dels protagonistes, però això habitualment es gira en alguna cosa positiva, oposant-los a un malvat amb el qual és impossible empatitzar: a Els Venjadors no passa res perquè Ull de Falcó assageti desenes d'extraterrestres sense rostre, o perquè Hulk li arrenqui la mandíbula a un drac espacial, però oi que us resultaria xocant que Thor li aixafés el cap a Loki d'un cop de martell, en un esclat rosa de cervell i resquills de crani? Doncs imagineu-vos si tenim a Yondu i a Rocket matant a sang freda -i passant-s'ho bomba- a desenes de pirates que estaven fent bromes fa cinc minuts. Resulta poc heroic per dir-ho lleugerament.

yondu-rocket

Aquestes dues rescenes esulten probablement les dues patinades de major calibre de la pel·lícula, tot i que no s'acaba aquí l'espectacle. La cinta sencera està tan obsessionada per l'acció que deixa un espai nul pels diàlegs dels personatges, que fins a cert punt eren el fet diferencial de Guardians en relació a la resta d'univers Marvel, que sembla comunicar-se per acudits i frases de fatxenda. Aquest nul espai pel diàleg comporta un desenvolupament igualment nul dels personatges, que van tenir més evolució a la cinta on se'ls va presentar que a aquesta.

I'm high on believing that you're in love with me

Per acabar d'arrodonir el conjunt, Guardians 2 és, com deia al principi, una pel·lícula que està encantada d'haver-se conegut. Sent un fet l'èxit -totalment imprevist- del primer lliurament entre el públic, aquesta segona part és més del mateix i té un humor que en moltes ocasions fa referència a la primera cinta o directament repeteix gags, convertint-se en un èmul d'aquest cunyat que hi ha a cada reunió familiar que inevitablement explica la mateixa anècdota que un dia va fer riure a tothom a veure si repeteix èxit. Idealment, Guardians 2 seria una pel·lícula sense fi, un ascens frenètic que no deixés espai per a la crítica ni la reflexió, però al final, tot el que puja baixa.

Totes les imatges © Marvel Studios.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR