Espantar-se i morir: ens acomiadem de Penny Dreadful

Una declaració d'intencions: aranyes, crucifixos, ganivets, ratapinyades, tasses de te plenes de sang, gent possiblement anèmica mirant l'horitzó.

Així començava l'any 2014 Penny Dreadful, un pastitx de clàssics del gòtic i el terror creat per John Logan (Hugo, Skyfall) i produït per Sam Mendes (American Beauty, Revolutionary Road, Skyfall) per a la cadena americana de pagament Showtime; els dos primers episodis els va dirigir el barceloní Juan Antonio Bayona (L'Orfenat). El prestigi no només s'amaga rere les càmeres; Penny Dreadful destaca pel seu elenc, francament espectacular.

Eva Green (Casino Royale), amb la seva veu de Joaquín Sabina i ulls de lèmur, va néixer per interpretar la protagonista, Vanessa Ives, una heroïna poc convencional perseguida per les forces del mal. La Vanessa busca la seva amiga desapareguda, Mina Harker, amb l'ajuda del pare d'aquesta, Sir Malcolm (ni més ni menys que Timothy Dalton). A la seva missió s'uneixen personatges clàssics com Victor Frankenstein (Harry Treadway) i Dorian Gray -Reeve Carney, que va protagonitzar aquell musical de Spider-Man on tanta gent es va trencar coses. El repartiment el completen el pistoler americà Ethan Chandler (Josh Harnett, heroi del tros de pel·lícula Pearl Harbor), la irlandesa tuberculosa Brona Croft (Billie PiperDoctor Who) i per descomptat el monstre de Frankenstein (Rory KinnearSkyfall). La cirereta del pastís: Patti LuPone i Helen McCrory. Sí, el precedent de La Lliga dels Homes Extraordinaris d'Alan Moore i Kevin O’Neill està clar. Amb aquesta combinació de personatges, una cinematografia exquisida i un ús generós de màquines de fum i el clàssic còctel de sexe, morfina i valsos, què podia sortir malament?

Pel que sembla, unes quantes coses. Per començar, Penny Dreadful no és el que es diu subtil. Es podria argumentar que el terror gòtic mai ho ha estat. Els diàlegs són literaris, grandiloqüents i francament rocambolescos; si intentessis prendre't un xarrup cada vegada que parlen de “la foscor” i “les criatures de la nit” o diuen coses com “el monstre no està en el meu rostre, sinó en la meva ànima” no superaries mig capítol. Sonen, efectivament, com a personatges de novel·les gòtiques clàssiques. No obstant això, crear un personatge a qui anomenen Lupus Dei – el llop del Senyor, com l'anyell, així pim pam – igual ja és passar-se. O la meva escena preferida, on dos personatges reciten el Parenostre canviant “Déu” per “Satanàs” i “cel” per “infern” i es queden tan amples, com si fos possible no prendre's-ho en conya. Per sort, l'elenc aconsegueix recitar coses així sense riure, i Eva Green i Rory Kinnear ho fan més que creïble i salven la sèrie del que podria ser un desastre absolut.

Demimonde: ni aquí ni allà

Penny Dreadful va creuar el llindar de l'avern de les sèries cancel·lades aquest juny, així que ja podem asseure'ns i analitzar-la. A partir d'aquí hi haurà spoilers del final de la sèrie.

En temes de representació, Penny Dreadful mereix ser considerada pausadament. La sèrie va ser acusada de racisme durant la primera temporada, perquè l'únic personatge de color, Sembene (Danny SapaniTrance) va ser l'únic que no va tenir ni trama ni desenvolupament. La solució? Va ser el primer a morir del repartiment principal, i bon vent. A la tercera temporada van aparèixer Kaetenay (Wes StudiL'últim dels mohicans), un home llop apatxe, i el mateix Dr. Jekyll (Shazad Latif). Si bé tots dos personatges tenien potencial per arreglar la blancor immaculada de la sèrie, cap d'ells va tenir arc propi. El cas del doctor Jekyll és més que estrany: se'ns presenta un psiquiatre ressentit contra la societat britànica, que mai li acceptarà per ser fill d'una dona de l'Índia. El plantejament podria ser interessant, però aquest Jekyll prepara la seva poció i… ja. Com en el cas d'en Sembene, mai es desenvolupa el personatge.

Entre els personatges secundaris trobem una dona transgènere, Angelique (Jonny Beauchamp – com sempre, una actriu trans hagués estat demanar massa). L'Angelique va ser una de les millors aportacions de la segona temporada de Penny Dreadful, ja que els personatges transgènere no són gaire comuns en les sèries històriques i de fantasia. A més, gràcies a ella presenciem una partida de ping-pong gòtic, cosa que tothom hauria de veure com a mínim un cop a la vida. Que l'Angelique sofriria es veia venir, perquè cap personatge s’ho passa gaire bé, però sembla que els guionistes no es van preguntar el que implica que l'escena de sexe més explícita la tingués l'única dona transgènere, i que a més fos assassinada per Dorian Gray tan sols per demostrar com de dolentíssim és. Assassinat que, per cert, no va tenir conseqüències ni per Dorian ni per a la trama en general, al contrari que passa amb la mort de la Sybil Vane a la novel·la original. Sexe i violència per commocionar l'espectador; res de nou.

Racisme, transfòbia i seguim per a bingo. En temes de sexualitat, Penny Dreadful va prometre molt més del que va donar. A la primera temporada, l'Ethan (personificació de l'heroi de Western, símbol per excel·lència de la masculinitat més tradicional) té una relació puntual amb Dorian Gray. Si be en Dorian compleix tots els requisits del personatge bisexual per avorriment i perversió, l'Ethan podria haver estat la representació positiva. No obstant això, la seva identitat mai es torna a esmentar o explorar, de manera que amb la perspectiva de dues temporades més sembla que el cas d'en Dorian va ser una excepció resultat dels seus poders seductors. També hi ha un personatge homosexual, Mr Lyle, que és un estereotip amb potes.

I les dones? És Penny Dreadful una sèrie misògina? Si ho és, es podria dir que ho és més per passiva que per activa. Com a Joc de Trons, trobem personatges femenins interessants i desenvolupats amb influència sobre la trama. Com a Joc de Trons, encara que en menor mesura, la càmera tendeix a recrear-se en la violència sexual. Repassem el que ofereix la tercera temporada, perqu`r és la més interessant de totes des d'una perspectiva feminista.

penny-dreadful-episode-307-lily-billie-piper-1

Lily / Brona (Billie Piper) ho peta. Font: Heaven of Horror

La Brona Croft, prostituta i símbol de la misèria de l'època, mor de tuberculosi a la primera temporada. A la segona, Frankenstein la ressuscita perquè sigui la companya del seu monstre, donant-li el nom de Lily. Al llarg de la temporada comença a recordar el que ha sofert i escapa de les mans del Victor, que s'ha enamorat d'ella -i s'ha fet més que pesat. Com faria qualsevol en la seva situació, la Lily decideix que la solució a una vida de violència i sofriment és dominar el món -ja hem dit que Penny Dreadful destaca per subtil. A la tercera temporada, la Lily es dedica a rescatar esclaves sexuals com la Justine (Jessica Barden) i entrenar-les per venjar-se dels homes que les han maltractat i… dominar el món, que no se'ns oblidi. És una versió gòtica de la narrativa de violació i venjança -però es manté dins de les convencions d'explotació del gènere. La càmera es recrea en els seus cossos nus i se'ns descriuen les vexacions que han sofert amb tot luxe de detalls, repetidament.

Penny Dreadful podria haver caigut en presentar la Lily i les seves seguidores com a feministes de palla però -gràcies!- no ho fa. La Lily veu passar les sufragistes demanant el vot i deixa clar que el que ella vol és alguna cosa molt diferent. Per sort, la Lily ofereix quelcom més per una anàlisi feminista que la seva desgastada croada venjativa. En veure la Lily fora de control -ambiciosa, sense escrúpols- en Victor i en Dorian s'uneixen per tranquil·litzar-la -dominar-la- per sempre amb la poció del doctor Jekyll. La Lily aconsegueix alliberar-se; renuncia a la seva visió, però també a definir-se a partir de la seva relació amb personatges masculins. El seu arc és probablement el més complet i satisfactori de tots.

El martiri de Vanessa Ives

Aquesta lluita pel control del cos i la ment de la Lily resulta bastant més interessant que la que mantenen Dràcula (Christian Camargo, Dexter) i Llucifer -són germans- pel cos i l'ànima de la Vanessa Ives -i sí, aquesta és una trama real. Us juro que no m'ho he inventat. La Vanessa és l'eix principal de la sèrie; des de jove l'han perseguida les forces del mal, i si cau en la temptació arribarà l'apocalipsi, o alguna cosa semblant. Mai queda gaire clar en què consisteix aquesta temptació. La Vanessa resisteix a vampirs, hospitals, tortures i gent pesada durant tres temporades -i quan s'enfronta a Dràcula, es rendeix en uns tres minuts.

Aquest és el gran fracàs de Penny Dreadful; el potencial hi és, però cap de les trames es treballa prou i el clímax narratiu no destaca. Les diferents trames es dispersen i no es reuneixen a temps; hi ha desgast emocional però no temps perquè l'audiència es recuperi; els personatges que plantejaven possibilitats interessants no es desenvolupen; la batalla final passa tan ràpidament que no hi ha impacte ni conseqüències. La Vanessa ja anava per màrtir -les seves referències a Joana d'Arc ho deixaven clar- però mereixia una mica més.

Coral Ann Howells explica a Love, Mystery and Misery: Feeling in Gothic Fiction (1978) que les novel·les gòtiques de finals del XVIII plantejaven identitats i accions subversives, especialment de gènere, però que al final sempre tornaven a allò convencional, per costum o per sobresalt. El mateix ocorre a Penny Dreadful; de la trama principal, només els homes blancs sobreviuen. Ells segueixen sent monstres buscant la redempció com poden; elles han de renunciar a la seva capacitat per al mal, morir o ambdues coses alhora.

Imatge principal: Penny Dreadful / Showtime

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR