Els dimecres anem de rosa: 'Mean Girls' i Judith Butler

Regina George parla; el meu lòbul temporal medial respon. Hi ha una Santíssima Trinitat de pel·lícules que, quan les tornes a veure anys més tard, descobreixes que tens totes les frases gravades al cervell. A foc - o a memes. La Guerra de les Galàxies és, per descomptat, la primera. Shrek és la segona. La tercera, com he descobert fa poc, és Mean Girls.

Noies dolentes -la traducció al català de Mean Girls- és un clàssic de culte de la comèdia adolescent. Estrenada el 2004, és recordada per confirmar l'estatus diví de Lindsay Lohan, convertir en estrelles Amanda Seyfried (Mamma mia!, Els miserables) i Rachel McAdams (Mitjanit a París, Spotlight), i un guió de Tina Fey (Saturday Night Live, 30 Rock) que és l'equivalent lingüístic dels vídeos de gats a internet. A dia d'avui resulta impossible veure aquesta pel·lícula, perquè no hi ha escena, frase o tic de personatge que no hagi passat al pla abstracte i lleugerament estrany de les memes.

No obstant això, ho he intentat.

Per si algú de vosaltres mai ha fet servir una xarxa social, aquí va l'argument: la Cady (Lohan) és la noia nova de l'institut -literalment nova, és la primera vegada que va a escola. Allà es fa amiga dels artistes una mica frikis, la Janis (Lizzy Caplan) i en Damian (Daniel Franzese), però aconsegueix caure en gràcia al trio més popular de l'institut; la Gretchen (Lacey Chabert), "el meu pare, l'inventor del strudel torrat, tindrà alguna cosa a dir sobre aquest tema"; la Karen (Seyfried), "els meus pits em diuen quan ha de ploure"; i la reina absoluta, la Regina (McAdams), de qui es diu que és "el mal en forma humana". La Cady es converteix en una d'elles, en teoria per riure una estona -com qui veu Divinity irònicament- però l'acaben atrapant amb el seu narcisisme, el poder que exerceixen sobre la societat adolescent i els seus codis exclusius. Hi ha una trama amorosa, és clar, però tal com passa a Whip It o Easy A és totalment irrellevant. La trama no és res de l'altre món, però capta la mesquinesa de les relacions adolescents de manera sorprenentment àcida.

Bones notícies: Mean Girls ha envellit bé. Per alguna raó, una pel·lícula sobre les crueltats d'institut exagerades fins a la paròdia i amb personatges estereotipats i plans ho segueix petant. Que es va produir a principis dels 2000 queda clar: les adolescents es truquen per telèfon (en grup!), no hi ha menció d'internet, l'assetjament és completament analògic, la germana de la Regina balla Milkshake de Kelis, el criteri de John Stamos és paraula divina i les referències al feminisme no inclouen Beyoncé. Si Mean Girls està tan lligada al seu context -noies americanes de classe mitjana-alta abans de la crisi del 2008 en l'ecosistema d'un institut- per què segueix semblant tan aguda?

En primer lloc tenim els diàlegs. Totes les frases es poden citar fins a la sacietat, i webs des de Buzzfeed a Cosmopolitan saben bé que el titular "Top Mean Girls quotes" és clickbait del bo. Hi ha les frases que pots usar en el dia a dia, com "és 3 d'octubre" o "els dimecres anem de rosa", "no li pots preguntar a la gent per què és blanca", "el pèl del pit de LA TEVA MARE", "em sap greu que la gent em tingui enveja, però no és la meva culpa ser tan popular" i la intraduïble "Get in, loser. We're going shopping." L'arxiu KnowYourMeme recull cinc memes diferents que han sortit d'aquesta pel·lícula, però semblen poques. Escenes senceres, com la del Jingle Bell Rock, han estat parodiades fins a la sacietat. Fins i tot el compte oficial de la Casa Blanca ha fet referències a "Fetch", segurament l'aportació principal de Mean Girls al vocabulari contemporani.

La presència de Tina Fey -amb les seves controvèrsies i les seves limitacions- ja ens hauria d'indicar que Mean Girls està pensada com a narrativa feminista. No és només el fet que tracti sobre noies i estigui pensada per a noies, i que superi amb escreix el test de Bechdel. Entre totes les discussions sobre l'assetjament escolar que s'exploren a Mean Girls hi ha el narcisisme, els problemes d'imatge i autoestima i els abusos com a resultat de l'obsessió amb cànons estètics, l'heteronormativitat, la hipersexualizació de les noies i, per sobre de tot, el "slut-shaming".

Aquest concepte, que a Wikipedia tradueixen com "titllar de puta", inclou la doble moral que castiga i persegueix les dones -en aquest cas les adolescents- per ser sexualment actives. En el cas de Mean Girls, les noies es titllen de puta entre elles -en part de broma, en part com a insult abstracte, però sempre deixant marca. De fet, la lliçó moral més explícita de la pel·lícula és que les adolescents es fan mal en fer servir aquest tipus de vocabulari sense cap reflexió. Aquesta és una lliçó molt bàsica de feminisme, però és l'única que en podem extreure?

Asseieu-vos al voltant del foc. Agafeu les mantetes.

Parlem de Judith Butler.

rachel-mcadams_dot_net-meangirls-moviestills24

Regina George ens parla de la performativitat. Font: Meangirls. Wikia

La filòsofa i teòrica americana Judith Butler, una figura central als Estudis de Gènere i Queer, va formular la seva teoria de la performativitat del gènere a El gènere en disputa (1990) i va confirmar les seves idees amb Cossos que importen (1993). Les seves obres són claus en el feminisme actual, però la seva prosa no és precisament accessible. Al contrari que -exacte- Mean Girls.

Segons Judith Butler, el gènere no és quelcom tangible i fix sinó un conjunt d'efectes. Cap de nosaltres pot estar fora de la matriu del gènere, i les nostres identitats sempre estan marcades per aquest. Quan actuem "de manera femenina", estem imitant un ideal, "allò femení", que no solament no existeix sinó que és incomprensible i canviant. Caminem d'una manera concreta; parlem d'una manera concreta; ens vestim d'una manera concreta. Així, reiterem unes normes que ens precedeixen i sobrepassen. No ens les hem inventat, ni ho fem a propòsit o voluntàriament. Com menys òbvies són aquestes normes de comportament millor funcionen.

Mitjançant la repetició d'aquests actes, que no busquen sinó arribar a un ideal, es crea "l'efecte d'unitat de gènere". "Feminitat" no vol dir res, sinó que es construeix mitjançant la realització d'actes "femenins". La performance és una altra cosa; en una performance o actuació, l'actor és agent -té elecció i consciència sobre què fa i per què. Judith Butler utilitza el drag com a exemple de performance de gènere. Si el drag exagera les normes de gènere -aquest com caminar, com parlar i com vestir-se- fins a la paròdia, les exposa com quelcom artificial i comencem a veure per on fallen. [i]

No sé què opina Judith Butler de Mean Girls, i no sé si m'atreviria a preguntar-li-ho. Tot i això, a grans trets, veiem com Cady arriba a l'institut sense saber gaires coses, però ja coneixent quina és la seva identitat de gènere i el que són les normes -per exemple, sap on no pot asseure's a la cantina. Coneix Damien i Janis, que sofreixen la normativitat de gènere i la reconeixen com a absurda però no poden escapar-ne, perquè no hi ha un sistema o un vocabulari comprensible alternatiu; tota subversió ha de passar des de dins.

El més semblat a l'ideal de feminitat hegemònica és, és clar, Regina, i per tant totes les noies la imiten, sense saber que això és una història de mai acabar. Regina també està seguint els passos de la seva mare i, més enllà, està imitant l'ideal de dona blanca americana rica de revistes i pel·lícules. Regina, Gretchen i Karen no són conscients d'això -el que fan es consideraria performativitat-, però l'audiència veu com d'absurdes són les seves normes, comportaments pautats i feminitat exagerada - "els dimecres anem de rosa". Vistes des de fora, són una performance, una actuació tan artificial i deliberada que exposa l'absurditat de "la feminitat".

El feminisme de Mean Girls és limitat; amb prou feines explora l'eix identitari de la sexualitat, i ni s'acosta a la raça i la classe. No obstant això, poques pel·lícules que prometen tan poc ens han donat tant.

(Pròximament, Prison Break i Foucault.)

Imatge principal: Refinery29

________________________________________________________________

[i] Judith Butler, ‘"Critically Queer", GLQ, 1 (1993), pp. 17-32 (p. 24).


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR