"El universo de cristal"| Més a prop de les estrelles

El universo de cristal: La historia de las mujeres de Harvard que nos acercaron a las estrellas. Dava Sobel, 2017. Capitán Swing.


Amb la seva cinquena obra, El universo de cristal, la divulgadora científica novaiorquesa Dava Sobel fa la seva aportació a l'onada de llibres que es podrien classificar com a Herstory que s'han publicat en els últims anys, majoritàriament biografies d'exploradores o pioneres amb el descriptiu "història oculta de..." a la contraportada. L'exemple més clar és Figuras ocultas de Margot Lee Shetterly i la seva multipremiada adaptació cinematogràfica. No obstant això, mentre Figuras ocultas feia un esforç actiu per arrelar les seves protagonistes -les matemàtiques de la NASA Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson- en el seu context social, l'enfocament de Sobel es limita a la història d'una sola institució: l'Observatori del Harvard College.

Dava Sobel és l'autora de La longitud (1995, Llibres a l’abast), biografia de John Harrison, l'inventor del metrònom (interpretat per Michael Gambon a l'adaptació televisiva), La filla de Galileu (2000, Edicions 62), finalista del premi Pulitzer, i de Els planetes (2005, Edicions 62), entre altres. Per si aquest currículum no fos prou per demostrar que Sobel sap de què parla en temes d'astronomia, podem afegir que és l'homònima de l'asteroide 30935 Davasobel.

El universo de cristal narra la història de l'Observatori del Harvard College des de finals del segle XIX, quan es van incorporar les primeres dones com a calculadores humanes, fins a mitjans del XX, quan Cecilia Payne es va convertir en la primera professora titular de la prestigiosa universitat. En lloc de dedicar una secció a cada treballador de l'observatori, Sobel segueix un ordre cronològic per desenvolupar les respostes de cinc grans preguntes: quins tipus d'estrelles hi ha? A quina distància estan?, De què estan fetes?, És la Via Làctia l'única galàxia?, i, per descomptat, com mantindrem aquest observatori?

Edward_Charles_Pickering's_Harem_13_May_1913

Les calculadores humanes de Harvard al voltant de 1911. El director és Edward Pickering. A l'extrem dret, Annie Jump Cannon. (Font: Wikicommons)

Anna i el seu marit Henry Draper van fer les primeres fotografies d'espectres estel·lars durant la dècada de 1870; les línies que apareixien a les imatges permetien classificar els estels. Després de la mort d'ell, Anna va dedicar el temps i fortuna a finançar un projecte que permetés seguir catalogant els astres; l'observatori triat va ser el de Harvard, aleshores dirigit per Edward Charles Pickering. Prendre multitud de fotografies és una cosa, però analitzar-ne tota la informació és una altra, així que va recórrer a calculadores humanes per classificar-les.

La primera de les escollides va ser la seva treballadora domèstica, Williamina Paton Stevens Fleming (1857-1911), que va crear un sistema per classificar estrelles segons la quantitat d'hidrogen que mostressin, va descobrir una gran quantitat d'estrelles variables i nebuloses, i es va encarregar de formar les altres dones que es van unir a l'equip. Entre aquestes hi havia Annie Jump Cannon (1863-1941), que no només tenia el millor nom de la història sinó que a més va crear un altre mètode de classificació segons la temperatura de les estrelles que encara s'utilitza avui en dia; Antonia Maury (1866-1952), que va trobar el curs evolutiu de les estrelles a la seva temperatura i lluminositat (de blau-blanc a vermell, passant per blanc i groc); Henrietta Swan Leavitt (1868-1921), que va estudiar la relació període-lluminositat i va obrir el camí a l'estudi de les distàncies; i Cecilia Payne (1900-1979), que va descobrir que les estrelles estaven compostes per molt més hidrogen i heli del que es podia esperar. La seva tesi, publicada l’any 1925 amb el títol Atmosferes de les estrelles, encara es considera un referent en excel·lència acadèmica.

Dava Sobel és conscient dels clixés -que no per gastats deixen de ser certs- de les biografies de científiques: que no se'ls reconeixia el mèrit, que les explotaven com a mà d'obra barata, que eren víctimes del seu context, etc. Sobel qüestiona el qualificatiu de "l'harem de Pickering" per referir-se a les calculadores i destaca el respecte del director per les seves treballadores un cop i un altre. Això, però, no treu que Williamina Fleming es preguntés al seu diari l’any 1900: "És treure el tema del meu sou i de seguida em diu que el rebut és excel·lent tal com estan els salaris de les dones. [...] Pensa que no tinc una llar a mantenir i una família per cuidar igual que els homes?”

El reconeixement professional anava per un camí semblant; si bé Fleming es va convertir en la primera dona amb un càrrec oficial a Harvard (com a conservadora de les fotografies amb els espectres estel·lars) i se la va acceptar com a membre honorari de la Reial Societat Astronòmica, va ser vista com una excepció durant dècades. Quan Pickering va recomanar Annie Jump Cannon per a una feina a la universitat, el president de Harvard, Abbott Lawrence Lowell, li va respondre que millor li busqués una feina menor amb encara menys paga. El segon successor de Pickering, Harlow Shapley, va donar suport a Cecilia Payne en el que va poder i fins i tot li va teclejar articles -un bon respir per als acadèmics de #ThanksForTyping- però Lowell "va jurar que la senyoreta Payne mai ascendiria al grau de professora de Harvard mentre ell visqués"; una frase per la història, però encertada, perquè no va ser fins tretze anys després de la seva mort que Payne es va convertir en la primera professora titular de Harvard (cobrant menys que els seus companys)*.

PaperDoll

6a des de l'esquerra, Henrietta Swan Leavitt; 10a, Annie Jump Cannon. Any 1918. (Font: Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics)

La prosa de Sobel és senzilla, i aconsegueix aclarir conceptes d'astronomia i física fins i tot per a les lectores que, com jo, no han tocat les matemàtiques des de l'ensenyament obligatori. No obstant això, si no es té un interès previ per la ciència serà difícil que es desperti amb El universo de cristal, perquè de vegades sembla una llarga llista de preus de telescopis i debats sobre classificacions, amb pocs tocs humans.

Curiosament, i negant el subtítol del llibre, no són les astrònomes les que brillen més per la seva personalitat, sinó els seus companys. Mentre que Pickering amb la seva obertura de ment i Shapley amb el seu curiós interès per les formigues es converteixen en personatges gairebé entranyables, les figures de Fleming, Cannon, Maury, Leavitt i Payne queden una mica desdibuixades. Són les anècdotes que mostren als científics de fa cent anys com a gent amb sentit de l'humor, preferències i excentricitats les que fan seguir llegint: la vaca de l'observatori d'Arizona anomenada Venus, les rondes de xocolata, maduixes i galetes a mitjanit a la cúpula del telescopi, l'opereta inspirada en Gilbert & Sullivan amb referències sarcàstiques als baixos sous, els sopars de solteres...  

Sobel se centra en els descobriments científics i en les condicions materials que els van permetre (l'observatori de Harvard es mantenia a força d'herències, llegats i beques de patrones riques), i es preocupa per la distribució i la protecció del coneixement. No obstant això, no entra en el context. No es dóna una introducció a l'accés a l'educació primària i superior de les dones americanes, ni un repàs del que era la vida quotidiana a Massachusetts, i les diferències de raça i classe es donen per sabudes.

Encara que moltes de les astrònomes eren graduades del Radcliffe o del Vassar College, no s'explica res de la seva fundació, principis i funcionament; Annie Jump Cannon esmenta que anava al "club de dones de la Universitat de Boston", però no s'explica què es feia allà; va ser activista sufragista, però el tema no es toca. Si el que busqueu és una història social de la ciència, doncs, potser aquest no és el vostre llibre. No obstant això, sí es toquen temes socials breument, com l'impacte de la Segona Guerra Mundial a les carreres d'astronomia, la importància de les vídues en el mecenatge de la ciència, i el debat al voltant de com fer servir els diners de les beques: és més útil ajudar a una sola dona amb el potencial de ser un geni, o formar al número més gran de dones possible a un nivell més baix?

El universo de cristal, doncs, és un bon repàs als descobriments astronòmics de finals del XIX i principis del XX, però haureu d'omplir els buits vosaltres mateixes. La millor opció és combinar-lo amb l'episodi de Cosmos "Germanes del Sol", que cobreix la mateixa temàtica però amb la veu de Neil deGrasse Tyson i la banda sonora d'Alan Silvestri.


*

cencia

Imatge: Capitán Swing.

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR