gilmore-girls-netflix-revival-things-we-know-so-far

El feminisme de Gilmore Girls: rellevant al 2016?

Gairebé una dècada després del seu desenllaç, Netflix ha anunciat que recupera Gilmore Girls per produir quatre capítols més de 90 minuts. Una notícia sorprenent però comprensible coneixent la implicació dels seguidors de la sèrie a internet, que portaven des del 2007 reclamant que no es tanquessin per sempre les portes d'Stars Hollow. Per fi ho han aconseguit: la producció està en marxa i els sets que recreen el poble en el qual té lloc la sèrie, reconstruïts al detall.

Gilmore Girls, estrenada el 2000 a la WB nord-americana, pren com a fonament les relacions entre dones per construir una història càlida, divertida i acollidora a partir dels seus personatges principals, una mare soltera i la seva filla adolescent. Lorelai, la mare, es distancià de la vida burgesa de la seva família quan es va quedar embarassada als 16 anys i va decidir, en contra de tota norma moral dels seus pares, no casar-se. Va criar a la seva filla Rory a l'hostal on la van acollir i li van oferir feina, i a poc a poc va anant llaurant-se una ambiciosa carrera professional arribant a dirigir l'hostal mateix. Stars Hollow acull la Lorelai sense jutjar les seves decisions i entre els seus veïns l’ajuden a criar la Rory, que creix com una nena extraordinàriament intel·ligent, amant dels llibres i que aspira a ser com Christiane Amanpour.

L'experiència femenina com a protagonista

La sèrie resulta rellevant per un motiu principal: Amy Sherman-Palladino, la seva creadora, eleva l'exploració de les relacions entre dones a primer pla, amb personatges femenins molt diversos, però tots ells complexos. Les dones d'Stars Hollow estan unides per rígids vincles enfortint-se entre sí, i la sèrie presenta la seva ambició i la seva intel·ligència com les qualitats més importants. Més enllà de la Lorelai i la Rory hi ha molts altres personatges femenins increïblement construïts i del tot entranyables. L’Emily, la mare de la Lorelai, juga un paper vital a la sèrie. Malgrat l’enemistat i contínua confrontació amb la seva filla, no és presentada en absolut com la dolenta de la història, sinó com una dona fruit de la seva època i la seva experiència, que lentament va obrint-se a la seva filla i fent-se estimar pels espectadors.

La Sookie, interpretada per la llavors desconeguda Melissa McCarthy, és la millor amiga de la Lorelai. De nou, es tracta d'una dona intel·ligent, ambiciosa i volguda, però hi ha un aspecte del seu personatge que a dia d'avui segueix sent revolucionari, i és que es tracta d'un personatge amb sobrepès que no cau en el tan comú paper del side-kick ridiculitzat sota l'excusa de la comèdia fàcil. De fet, la sèrie mai fa referència a això i presenta moltes altres dones amb cossos no convencionals per a la televisió (com la Babette, la veïna de la Lorelai i la Rory, o Miss Patty, la directora del centre de dansa del poble).

Un dels personatges més estimats és la Paris Geller, companya de classe de la Rory, qui comença obstinada amb ser l’enemiga de la Rory però acaba convertint-se en una de les seves millors amigues. La relació entre elles és del més interessant de la sèrie, ja que en lloc de lluitar per l'atenció d'un noi com és tan comú en les representacions de dones adolescents, la confrontació és en base a la seva competència pels èxits acadèmics (la Paris se sent amenaçada quan la Rory arriba al seu col·legi i posa en dubte la seva posició com a primera de la classe). De fet, les aspiracions acadèmiques i professionals de les dones són sempre avantposades als assumptes romàntics. Òbviament, no tots els personatges són femenins, i els masculins són construïts amb el mateix afecte i cura. El Luke, per exemple, és un dels millors amics (i interès romàntic) de la Lorelai. Amo de la cafeteria del poble, el Luke es converteix en el proveïdor principal d'aliment per a mare i filla, que no tenen temps ni interès per cuinar. Contrasta la seva aparença ermitana i el seu caràcter tossut amb la devoció amb la qual cuida de la Lorelai i la Rory.

Una dècada després...

Cert és que la televisió ha evolucionat durant l'última dècada i, afortunadament, existeixen altres produccions que cuiden de la mateixa manera als seus personatges femenins, però si contextualitzem Gilmore Girls a l'any 2000, resulta extraordinari el simple fet que arribés a estrenar-se i aguantés set temporades en antena. No cal anar més enllà del pilot de la sèrie per escoltar la paraula “feminisme”, que de forma ridícula encara avui dia sembla maleïda.

La Rory li explica a un company com la seva mare li va posar el seu mateix nom (Lorelai, del que ‘Rory’ és diminutiu): “Quan em va parir va pensar que els homes sovint posen els seus noms als fills i per què no poden fer el mateix les dones? Diu que el seu feminisme va vèncer.” Malgrat ser un simple comentari en clau d'humor, defineix perfectament als personatges i el to de la sèrie. Els nois del podcast Gilmore Guys assenyalen com l’episodi pilot no passa el test de Bechdel “invers”, és a dir, no compta amb dos personatges masculins que parlin entre ells. Òbviament aquests aspectes de la sèrie no la converteixen sense lloc a debat en un producte feminista, però certament sí que resulta revolucionària en el seu context i precisament per això s'ha convertit en una sèrie absolutament adorada pels seus fans, que l'han mantingut present durant una dècada i finalment han aconseguit recuperar-la.
Però, segueix sent rellevant, una dècada després, el feminisme de Gilmore Girls? La sèrie, adorada per internet, ha envellit bé, però això no significa que no hi hagi possibilitats immenses de progrés, i és que si bé la sèrie tracta fantàsticament els seus personatges femenins, no presenta pràcticament diversitat racial (les úniques excepcions són el Michel, recepcionista de l’hostal de la Lorelai, i la família coreana de la Lane, la millor amiga de la Rory) ni sexual (Amy Sherman-Palladino originalment va escriure la Sookie com a dona lesbiana, però no va aconseguir que els productors l'acceptessin). D'altra banda, resulta problemàtica la representació de la Lorelai com a mare soltera. Si ben certament carrega amb la responsabilitat de mantenir econòmicament a la seva família i sens dubte va passar per moments complicats per aconseguir-ho, compta sempre amb el matalàs de seguretat que suposa la fortuna dels seus pares, a la que acudeix per pagar el col·legi privat i la universitat de la Rory. Tristament, la situació real de moltes mares solteres és molt diferent a la de la Lorelai, qui gràcies als veïns del gairebé utòpic Stars Hollow i els seus pares, mai passa realment per dificultats econòmiques.
La bona notícia, més enllà del propi revival, és que a una plataforma com Netflix les possibilitats d'avanç en aquests aspectes sens dubte existeixen, com s'ha demostrat amb altres produccions pròpies. Cal esperar la mateixa mirada crítica per part de Sherman-Palladino, que en el seu moment va aconseguir crear una sèrie tan revolucionària com venerada, i es van guanyar la confiança cega dels seus fans.

Imatge principal: promocional de WB.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR