El desastre sexista de 'Caçafantasmes' (1984)

Amb l'estrena de la nova pel·lícula de Caçafantasmes, envoltada de polèmica perquè aparentment molts troben inacceptable al 2016 tenir quatre dones com a protagonistes, es parla més que mai del film original, estrenat al 1984 i glorificat com a cinema de culte per a tota una generació.

Però, de tots aquells que asseguren que les noves caçafantasmes els han arruïnat la infància, quants han revisitat recentment el clàssic que amb tant afecte recorden? Perquè, veient-la 30 anys després, sembla una pel·lícula que segurament va arruïnar infàncies ja pels seus propis mèrits.

És cert que Caçafantasmes (1984) és esclava del seu context, i encaixa en l'estètica del cinema vuitanter que tendim a enaltir amb major o menor encert (més rellevant que mai amb el boom que ha generat l'estrena a Netflix de Stranger Things). La pel·lícula pot resultar entretinguda, si bé el ritme cau en picat durant la segona meitat, i es nota la mancança d’acció pura i dura. Com a comèdia deixa molt a desitjar i molts dels acudits i bromes més que provocar la riallada fan força vergonya aliena, com l'escena (totalment gratuïta i fora de context) de sexe oral entre una fantasma i un humà. La pel·lícula és extremadament sexista, i cadascun dels seus personatges femenins és un clar estereotip degradant.

En Venkman, mansplaining a una pobra noia (Columbia Pictures).

En Venkman, 'mansplaining' a una pobra noia (Columbia Pictures).

Alice, la bibliotecària que s'enfronta al primer dels fantasmes, és qüestionada per Venkman (Bill Murray) i posada en dubte perquè la menstruació podria impedir-li controlar el seu cos i ment. A la mateixa llibreria, els caçafantasmes troben el fantasma d'una noia llegint, una amenaça ja per si mateixa. Poc abans, en una escena especialment espantosa (i no pels fantasmes), el mateix Venkman s'aprofita de la seva autoritat científica per enganyar de forma poc subtil una noia bastant ingènua. I, per si el seu domini sobre la jove no fos prou per establir-se com a mascle dominant, ho fa mentre electrocuta un altre pobre noi que s'ofereix com a conillet d'índies pels seus experiments. Per descomptat els caçafantasmes precisen d'una Secretària Sexy, que malgrat ser competent en la seva feina és menyspreada per ells: “Algú amb les teves qualificacions no tindria problemes trobant una bona feina. Com a cambrera o noia de fer feines.”

Janine, la secretaria dels caçafantasmes (Columbia Pictures)

Janine, la secretaria dels caçafantasmes (Columbia Pictures)

Encara així la pitjor part li toca a la Dana (Sigourney Weaver), una dona soltera que viu sola a un pis de Nova York i que, òbviament, acaba sent posseïda per un fantasma, perquè la independència de la dona durant els anys 80 era motiu de terror social. Al principi de la pel·lícula, Dana té una estranya trobada amb éssers estranys a la seva cuina i acudeix als caçafantasmes demanant socors.

És Venkman qui, de nou, actua com a salvador, construint la seva masculinitat a partir del poder que el saber científic li atorga i l'assetjament a dones vulnerables. L'escena de la possessió al·ludeix clarament a l'imaginari de la violació: tres braços monstruosos surten de la butaca on està asseguda, agafant-la dels engonals, els pits i tapant-li la boca. No hi ha espai en aquest text per emfasitzar suficientment com de desagradable i tòxic resulta el personatge de Bill Murray durant tota la pel·lícula, però el fet que s'arribi a plantejar violar Dana mentre està posseïda és un bon exemple del nivell en el que es troba.

Dana és posseïda (o violada) pels fantasmes del seu apartament de soltera (Columbia Pictures)

Dana és posseïda (o violada) pels fantasmes del seu apartament de soltera (Columbia Pictures)

L'apartament d'una noia soltera i independent és, òbviament, lloc per al terror i allò sobrenatural, i és on es manifesta Gozer, una criatura que pren forma de dona semi-nua i escampa el caos sobre Manhattan. És vencent a la immodèstia de Gozer com els caçafantasmes recuperen la pau i l'ordre a la ciutat. I, per descomptat, l'heroi obté la seva recompensa: Dana besa Venkman, i passen els crèdits. Potser hauríem de deixar de debatre sobre el suposat feminisme de la versió de 2016, i preguntar-nos què suposa l’estesa glorificació nostàlgica d'un text tan problemàtic com aquest.

L'heroi i el seu premi per salvar la ciutat (Columbia Pictures).

L'heroi i el seu premi per salvar la ciutat (Columbia Pictures).

 

Imatge principal: Columbia Pictures

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR