E3: de certamen professional a festival internacional

Atureu-vos a pensar-hi un moment: l’E3Electronic Entertainment Expo, la fira de videojocs més important del món- és exactament igual que Eurovisió.

Pot semblar agosarat, per no dir absurd, comparar un certamen de cançó pop internacional amb l'orgia del màrqueting i la promoció en què s’ha convertit l'E3. Però al cap i a la fi son, i es consumeixen, per part dels seus espectadors, exactament de la mateixa manera.

Un festival pels videojocs

L’ E3 s’acosta a la seva vint-i-cinquena edició, s’ha convertit en la fira, o l’esdeveniment, o directament el festival, en el qual els noms més il·lustres de la indústria llancen i promocionen amb més pompa els seus productes. Es podria pensar que l’excés actual del certamen –el 2010 Microsoft va contractar el Cirque du Soleil per a què actués a la seva presentació per la premsa- és un desenvolupament dels darrers anys, però ja des dels inicis l’E3 tenia vocació de festivalàs amb senyors vestits amb roba de lluentons.

El tret de sortida de l’esdeveniment, de fet, ve de la situació en la que estava la indústria dels videojocs els anys noranta: superada la gran crisi dels vuitanta –als USA- de la indústria, el Consumer Electronics Show –una fira on s’hi exposen des de torradores a videojocs i on aquest any es van presentar invents tant absurds com un “raspall intel·ligent” que mesura i envia al telèfon mòbil quantes raspallades t’has fet al cap- certament se li estava quedant petit a una indústria que volia recuperar el seu protagonisme al panorama de l’entreteniment.

IDG Communications, una companyia dedicada als esdeveniments de promoció, va plantar la idea d’un certamen “professional”, és a dir, orientat als professionals del sector i a la premsa especialitzada, que des d’un bon principi es celebraria amb gran desplegament de mitjans. Sega, Sony, la històrica Atari i molts d’altres van pujar al tren sense pensar-ho ni un minut, i d’això als stands de fira amb senyores lleugeres de roba i a les presentacions per a la premsa on se’ls regalava a tots els corresponsals una consola de la darrera generació i una ampolla de Moet Chandon van passar quatre dies.

De la porta tancada a l’streaming

Però el que realment ha transformat l’E3 d’un esdeveniment per a la premsa del que es rebia informació més o menys en diferit a un festival pròpiament dit ha estat la retransmissió en directe de l’esdeveniment. A partir del 2008 les presentacions per a la premsa de les grans companyies –inicialment només els fabricants de maquinari, més endavant fabricants de programari com Satanàs -eer, Electronic Arts- es poden seguir en directe mitjançant Internet des de tot el món.

Z7CcguM

Això es troba amb un públic, el col·lectiu d’usuaris de videojocs –per no dir els gamers més radicals, que són pitjors que els fans intensitos d’Eurovisió- que està més que preparat tècnicament per a rebre aquest avenç, i el seguiment de l’E3 per Internet explota, amb més d’un milió d’espectadors simultanis el primer any en retransmissions oficials i extraoficials.

Espectacle mundial

Les grans empreses del sector es dediquen a partir d’aquell moment a intentar superar-se davant d’un públic que està clarament identificat amb les marques i que en fan part de la seva pròpia identitat. L’E3 s’ha centrat tradicionalment en les consoles de videojocs, plataformes propietàries i exclusives, i els compradors de consoles solen tenir una lleialtat... ferotge, per dir-ho d’alguna manera, cap a la seva marca. Si creieu que la rivalitat entre Barça i Madrid de vegades és lletja, no us podeu imaginar fins a on arriba la bilis entre els partidaris de Microsoft i Sony o, ja fa anys, entre els fanàtics de Sega i Nintendo.

e3antesyahora09

Aquesta rivalitat es transmet clarament a l’E3, i en una efervescència de masculinitat es comença a parlar dels “guanyadors” de l’E3 de cada any. En alguns casos, grans marques de videojocs arriben a contraprogramar la seva emissió, anunciant el que esperen seran grans èxits –dels que la màquina del màrqueting ja ha inflat durant tot l’any- durant els inicis de les transmissions de marques rivals, en una lluita per l’atenció del públic gamer.

Es contracten celebritats, com el mateix José Mourinho, per a aparèixer a les conferències de premsa, es passa dels speakers extrets de la directiva de les empreses, secs i centrats en el negoci, a comediants i conductors d’espectacles que deixarien a l’alçada del betum la gala dels Oscar. Empreses com Nintendo decideixen baixar-se de l’esdeveniment pels altíssims costos i el poc retorn que genera. Les conferències de premsa de l’E3 es converteixen en esdeveniments en si mateixes, amb introducció, nus i desenllaç i fins i tot amb cliffhangers i girs de guió. I si les empreses es tornen boges, la comunitat receptora no es queda enrere.

Recepció comunitària

La visió en directe de les conferències de l’E3 no triga a convertir-se en un esdeveniment anual establert a la comunitat gamer. Es celebren festes per a visionar les retransmissions i comentar-les, i és clar, es comenten i segueixen en directe per les xarxes socials. Si Nancy K. Baym parlava de les comunitats fan com a comunitats identificades per les seves praxis col·lectives de recepció del seu espectacle preferit, i s’ho passava genial amb les comunitats d’espectadores de culebrots nord-americans, seria com una nena amb sabates noves veient els memes i la discussió sobre l’E3.

e3-consumersfightbackatpru

4

Resulta interessant també el fet que molts dels memes produïts i la discussió generada siguin tant confrontacionals i fins i tot violents, i podríem dir que això reflecteix una cultura gamer o fins i tot gamergater, perquè no tothom que juga a videojocs és així, ni està obsessionat amb valors tradicionalment masculins i tòxics com “guanyar” i amb què les empreses acompleixin les seves expectatives sobre què han de ser els videojocs –pistes: han de tenir explosions i pitots-.

E3 controvertit

Un dels problemes de l’E3 tradicionalment ha estat aquesta servicialitat cap a aquest tipus de públic. Des de paradetes pels videojocs amb dones lleugeres de roba als seus inicis fins a ballarines lleugeres de roba, passant per la poca diversitat present, l’E3 ha estat fins ara un símptoma de l’estat de la indústria mainstream del videojoc: comercial, vàcua, misògina i racista.

M’he quedat amplíssim.

Fins fa ben poc, la majoria de speakers a les presentacions han estat homes, quasi tots ells blancs, i quan una dona –Aisha Tyler, comediant afroamericana i prova que existeix una força superior que vetlla per la humanitat- ha presentat una conferència ha estat l’objectiu dels atacs dels sectors més trolls dels jugadors de videojocs. Però hi ha esperança, començant pel fet que Tyler mateixa s’ha mantingut com a presentadora de la presentació de l’E3 d’Ubisoft i que els hi ha dit als seus crítics que literalment la seva opinió se la pela. Això, i que Ubisoft presenta aquest any el nou Far Cry, el sisè de la saga, amb uns antagonistes que ja estan fent les delícies de tots els gamergaters: un grup de nacionalistes nord-americans blancs, racistes i radicals cristians.

Far_Cry_5_Key_Art_Wide_1495770936

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR