Cultura tròspida| Festival de la Cançó d'Eurovisió

Després de la Segona Guerra Mundial, els ànims estaven, per així dir-ho, pel terra.

A Alemanya, sabent que l'havien feta bona, Ludwig Erhard va plantar un pla de recuperació que va portar al que es coneix com a el Miracle Alemany. L'economia de Japó, amb el Toyotisme, va començar a pujar com l'escuma. A França se signava el Tractat de París. I a Itàlia es va instaurar el Festival de Sanremo.

Al Festival de Sanremo, inaugurat el 1951 a un casino de la ciutat, cantants italians competien amb cançons inèdites pels vots del jurat i del públic. Marcel Bezençon, un visionari, es va asseure amb el comitè de la Unió Europea de Radiotelevisió i va presentar la seva ideaca: un Festival de Sanremo a nivell continental que li donés vida a l'Europa de la postguerra i, ja de pas, ampliés l'imperi de telecomunicacions del propi Bezençon. Interessos a banda, l’UER anava de cap amb la ideaca i al maig de 1956 va celebrar el primer Gran Prix d'Eurovisió, en el qual només van participar set països i va guanyar l'amfitrió mateix, Suïssa. Com no podia ser d'una altra manera, des del primer dia hi ha hagut mogudes mafioses amb les votacions: cada país enviava dos membres del jurat, però els de Luxemburg no van arribar a temps, així que Suïssa va votar dues vegades. I cada país podia votar-se a si mateix. I Suïssa va guanyar.

La història d'Eurovisió és una de drames, purpurina, tongos i pianos giratoris. Molt ha plogut des d'aquesta primera edició, i molt més tròspid s'ha tornat tot any rere any. Eurovisió és el fill lleig i mandrós d'Europa, el que té quaranta anys i segueix sense independitzar-se i arrasant la nevera cada any. No com la Champions League, que és l'orgull continental. Però està lleig fer al teu propi fill fora de casa, així que segueixes donant-li menjar, encara que sigui un tupper de macarrons amb maionesa i patates fregides.

En aquesta metàfora, el tupper és Balla el Chiki Chiki, però no avancem esdeveniments, perquè Eurovisió ha estat tròspida des dels seus inicis, i sobretot injusta: al 1958 Itàlia va participar amb Nel blu dipinto di blu, el temazo més conegut com Volare, però no va guanyar (possiblement perquè va actuar la primera i el becari encara no havia connectat tots els cables, així que no tots els països la van escoltar).

Per aquella època Europa encara es prenia de debò el festival i els països ho donaven tot per guanyar: Espanya va enviar a Raphael, no una vegada sinó dues: amb Yo soy aquél (1966) i Hablemos de amor (1967). El fet que en Raphael, amb serrell emo, no guanyés cap de les dues vegades, havia d'haver servit com a profecia de que no mereixia la pena esforçar-se. Encara així, una de freda i una de calenta: Espanya guanyaria tant al 1968 com al 1969, amb no poc drama.

Al 1968, any de revolucions i vestits de flors, Massiel li va arrabassar a Joan Manuel Serrat el La, la, la quan ell es va plantar si no el deixaven cantar-la en català (no us perdeu el videoclip al pàrquing del Pryka). El tema, composat pel Duo Dinámico, va superar en vots al Congratulations de Cliff Richard, per a sorpresa i indignació de tot el continent, que encara li guarda rancor a Massiel. La polèmica segueix viva, amb Regne Unit acusant a Franco de comprar vots, però com tots sabem (picada d'ullet) és tot enveja. Franco mai faria res així per fer neta la imatge del règim. La qüestió és que li va tocar a RTVE organitzar el festival el 1969, i el drama es colava per cada porus: Àustria es va negar a participar si ho organitzava un règim feixista, altres països van acceptar anar-hi a canvi de l'alliberament de presos polítics, i calia quedar bé amb molta gent, així que es va decidir que no hi hauria un guanyador, sinó quatre. Va ser l'any de Vivo cantando de Salomé i el seu vestit digne de Coachella, que va empatar a punts amb el Regne Unit (Lulu, la veritable guanyadora, és com una nina de porcellana terrorífica), Països Baixos i França. Les quatre guanyadores podrien ser una mateixa dona amb diferents perruques, com també Karina, que el 1971 va representar a Espanya amb En un mundo nuevo, tema digne de cançó Disney i outfit digne del búnker de Kimmy Schmidt.

Hi ha un motiu pel qual ningú recorda que Olivia Newton-John va passar per Eurovisió en camisa de llit el 1974, i és que va ser l'any en què ABBA va saltar a la fama mundial amb Waterloo. Sincerament, val la pena veure el programa sencer només per l'estètica de cadascuna de les actuacions (ABBA no eren ni des de lluny els més horteres - mireu Iugoslàvia). L'any 2016, en el 50 aniversari del concurs, es va triar Waterloo com la millor cançó d'Eurovisió. No m'estranya: el director d’orquestra vestit de Napoleó mereix el premi per si mateix.

ABBA va trencar la tònica reprimida de balls petitons d'Eurovisió, com demostra la coreografia de Finlàndia 1976. Vull ser tan feliç com ells: el pianista intens, el “cachete con cachete”, els pantalons platejats, la purpurina, el ball 100% extra del final… Es començava a formar l'essència eurovisiva que coneixem avui dia. Llavors va arribar el fenomen A-Ba-Ni-Bi (vaig a obviar el drama que va suposar que el 1978 guanyés Israel, perquè és poc tròspid i molt complex), que hauria d'estudiar-se en profunditat per veure com El Chaval de la Peca va aconseguir en tan poc temps ficar-nos l’Abanibí al cervell per sempre.

Tornant al purament tròspid: què va passar a Alemanya el 1979? Acabava d'arribar Boney M? És un homenatge raruno a Rasputín? Dschinghis Khan no va guanyar, però va obrir el perillós camí tròspid que il·luminaria els festivals del futur. És el cas del de 1988, que anava a per totes amb els neons de Tron i les muscleres, al que Espanya va presentar La chica que yo quiero (Made in Spain) de La Década Prodigiosa, una meravella visual i auditiva:

El més destacable del 1989 és que Espanya va enviar Nina amb la cançó menys memorable de la història, però el pentinat més potent de l'edició. A l'any següent van ser Azúcar Moreno amb minifaldilles i el mític ball dels colzes, quan va fallar la música i van haver de marxar de l'escenari tan bon punt havia començat la cançó i tornar a sortir. Impactant. És difícil dir si Eurovisió durant els anys noranta va ser normal, o és que la dècada en general va ser tan tròspida que no es podien superar els límits horteres. Mireu 1991, és un temazo rere l'altre (no m'estranya que no guanyés Sergio Dalma, amb tan extrema competència):

Abans de passar al veritable art tròspid del 2000 endavant, repàs d'actuacions imprescindibles dels noranta: les senyores del ball de Carlton d'Islàndia 1992, l'Hombres d'Espanya 1993 (“tots els homes són tan egoistes, que han confós mascle amb masclista”, amb tremenda coreografia dels ballarins), el look de Rússia 1994, com de morta per dins estava la polonesa de 1995 malgrat ballar arrítmicament durant tota la cançó i rebentar timpans amb els aguts, la sisena Spice Girl de Regne Unit 1996, els Backstreet Boys hongaresos de 1997, el pirata amb pantalons de vellut que va tornar boig al públic per Alemanya 1998, o el moment en què l'encarregada de lliurar el premi el 1999 va caure i va causar pànic entre els cossos de seguretat.

Com he avisat, els 2000 van ser una època intensa. Alemanya, que ja havia apuntat maneres, va presentar quelcom indescriptible: cowboys disco rapejant, càmeres giratòries, un cor digne de les Spice Girls, sabates amb plataforma i, en definitiva, interès zero per guanyar. Tot el contrari que Espanya el 2002, quan va enviar a la collita de triunfitos de la primera edició d’Operación Triunfo amb Europe’s Living a Celebration. Ara fa força vergonya aliena, però ningú pot negar que va ser l'últim gran fenomen eurovisiu espanyol: la lletra en spanglish, la coreografia, la combinació de camises vermelles i roba de cuir, i el fet que els integrants del cor ara tenen carreres mínimament respectables (menys la del mig, qui és la del mig i què hi fa allà?).

El fracàs de la Rosa va demostrar que s'havia passat de moda l'esforç, i el que en realitat volia el públic era matèria tròspida, com la proposta d'Àustria el 2003: Alf Poier. A veure com li expliquem això a generacions futures. Va ser el mateix any en què Rússia va enviar a les t.A.T.u., el fenomen de “pop lèsbic” que mereix estudi a part. Estava clar que alguna cosa estava canviant a Eurovisió quan Lordi van guanyar el 2006 amb el mític Hard Rock Hallelujah. Gràcies, Finlàndia.

Sí, Hard Rock Hallelujah és un temazo, i no entra a la categoria tròspida com a tal. Però tranquils, que allà estava Ucraïna per compensar amb Dancing Lasha Tumbai, que té absolutament tot el necessari per convertir-se en un hit tròspid: roba brillant, coreografia llegendària, acordions, ulleres de sol en interior, subversió de les normes de gènere. Es diu, es comenta, que va ser una performance política contra Rússia (“lasha tumbai” sona sospitosament com “Russia goodbye”), i el cantant va ser acusat de “vergonya nacional” i, més inquietant encara, “hermafrodita”. No content amb passar a la història d'Eurovisió tròspida, el 2016 va reaparèixer pel programa per anunciar el repartiment de punts d'Ucraïna.

El 2008 va ser any per al record: Letònia es va prendre massa seriosament la fama de Pirates del Carib i de la pitjor manera, Bòsnia i Hercegovina tenia quatre dones en vestits de noces teixint, Geòrgia encara no ha donat explicacions de la seva performance amb dansa contemporània, ulleres de sol norenteres, foc i canvis de vestuari, França li va posar barbes a tots i totes les integrants del cor i va entrar a l'escenari amb un carret de golf, Azerbaidjan ho va intentar amb àngels i gòtics cridant molt agut en una performance digna del Cirque du Soleil, Rússia va plantar un violinista i a un bon home patinant sobre gel a l'escenari, i Irlanda directament va enviar a un gall dindi DJ. Per si tot això no fos suficientment aclaparant, 2008 va ser l'any del Chiki Chiki. Definitivament, és l'edició que hauria de veure algú per entendre per què Eurovisió s'ha convertit en una obra de culte dels amants del tròspid:

Podríem dir que després del 2008 el tròspid va morir d'èxit. És cert que cada any algun país alegra la vetllada amb actuacions que es converteixen en memes instantàniament, com els gnoms punk de Moldàvia el 2011, les avietes russes coent galetes sobre l'escenari el 2012 o el vampir romanès amb angoixa existencial de 2013. Potser el tròspid s'està redefinint, destil·lant-se com simplement polèmic, com mostra el cas de la Conchita Wurst el 2014. Sigui com sigui, Eurovisió ens ha donat molt material per al record, i també per a la confusió de futurs historiadors que intentin significar tot aquest despropòsit. Amb perdó pels eurofans que defensen l'esperit pur del festival, espero que com tot a la vida la trospideça sigui cíclica i torni aviat a Eurovisió.

Agraïment necessari a la Jana i els seus obscurs coneixements d'història eurovisiva. 

Imatge principal: Escxtra.com

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR