Cinema tròspid: "Xanadu", la visió d'un somni

Què és Xanadu?, dius mentre claves
en la meva pupil·la el teu neó blau.

Xanadu és un desastre. Xanadu és un somni fet realitat. Xanadu va inspirar els premis Golden Raspberry a la pitjor pel·lícula. Xanadu podria ser la pel·lícula que va emocionar Susan Sontag. Les possibles interpretacions d'aquesta meravella del setè art són múltiples, però totes són fútils. No es pot explicar Xanadu, però ho intentaré.

vlcsnap-00232
Xanadu és un musical de 1980, i ho sembla. Dirigida per Robert Greenwald, que dècades més tard va ser reconegut com a director de documentals pacifistes i compromesos, i amb música d'Electric Light Orchestra, coneguts pel seu tros de cançó "Mr Blue Sky" (que és moltes cançons en una), la pel·lícula compta amb la presència estel·lar de Michael Beck (Els amos de la nit), Olivia Newton-John (Grease) i Gene Kelly (Un americà a París, Cantant sota la pluja) en un dels seus últims papers. El paper principal en el sentit tròspid de la paraula, no obstant això, és la del coreògraf Kenny Ortega, que tan bons moments ens ha donat amb El Pas de Dirty Dancing i les pel·lícules de High School Musical.

Els crèdits es projecten sobre una imatge del planeta Terra, sobrevolat per avions cada vegada més moderns fins a arribar a... Una nau espacial. És una pel·lícula d'àliens? No exactament. Però la nau hi és. El següent pla és d'un senyor tocant el clarinet en una platja, així tal com raja.

Ens presenten el protagonista, Sonny Malone (Beck), un artista torturat que se sent atrapat per les cadenes del capitalisme dels vuitanta, pobrissó. "I què", exclama, i se'm trenca el cor, "els tios com jo no hauríem de somiar." Ai, fill, no diguis aquestes coses. Sonny estripa la seva gran obra i llença els trossets al vent -volen fins a un mural, on hi ha pintades les nou muses. Sí - deesses de les arts que proclamen als herois. Enfrontades a tal metàfora dels somnis trencats d'un artista, les muses s'animen a ballar sensualment a càmera lenta sense mirar-se entre elles. El que passa aleshores us sorprendrà.

Així, entre neons i disco agònic, coneixem la Kira (Newton-John), que patina a la velocitat de la llum. En Sonny està moix perquè ha descobert que ha de treballar per guanyar diners. Es troben, però Kira fuig amb efectes sonors (sona a fus fus, clink clink) i hi ha transicions ben potents. Sonny fa el que faria qualsevol persona normal i decideix perseguir-la a peu, amb moto i en patins. Mentre busca la patinadora misteriosa, en Sonny coneix en Danny (Kelly), el clarinetista solitari. Sí - tots els personatges tenen alguna cosa terrorífica. El mateix Sonny, el muggle de la pel·lícula, podria ser un alienígena: la seva idea del rock dels 80 és "sis tios vestits de taronja" (que sí, apareixen).

vlcsnap-00247

Qui no ha anat mai a la platja a tocar el clarinet sensualment

Resulta que en Danny va ser músic durant els anys 40 i es va enamorar d'una noia exactament igual que la Kira -moment en què hem de començar a pensar que és una trenca-cors immortal. Les civilitzacions cauen, però les muses patinadores amb aures de neó romanen.

vlcsnap-00254

En Danny toca el clarinet imaginari amb un flashback al 30% d'opacitat al fons.

vlcsnap-00256

No us passa que us emocioneu tant que us convertiu en fantasma?

Kira és la versió mitològica de la Manic Pixie Dream Girl -la noia que només existeix per inspirar a l'heroi- fins al punt que no té cap tipus de personalitat pròpia. Hi ha alguna cosa sinistra en el fet que mai sapiguem les seves intencions, ni parli clar, ni parpellegi. Tinc tres teories:

  1. És una alienígena que conrea humans per portar-los a la nau mare.
  2. És una versió torbadora de Peter Pan, un ens psicòtic que s'oblida dels homes als quals ha arruïnat la vida.
  3. És una mena de Gone Girl psicodèlica que manipula en Sonny fins a alterar la seva percepció de la realitat i acabarà per destruir-lo.
vlcsnap-00264

Ha vingut a robar cors... i ànimes.

Kira inspira en Sonny per què deixi la seva feina (alarma nuclear!) i decideixen obrir un club de música amb en Danny. Després de molt buscar un recinte, decideixen quedar-se amb una mena de fàbrica de pel·lícula de terror on probablement hi ha mort gent. La relació d'en Sonny i la Kira segueix endavant, i segellen el seu amor amb purpurina i una seqüència d'animació digna de seqüela de Disney directa a VHS. Per si no em creieu:

vlcsnap-00276vlcsnap-00277 vlcsnap-00278vlcsnap-00279
Ja. Jo tampoc em crec que hagi vist això amb els meus quatre ulls, però les proves hi són. En Sonny i la Kira no en tenen prou amb ser de dibuixos, sinó que a sobre es converteixen en peixos i ocells (ella porta escalfadors, fet que em sembla una genialitat). La bogeria no acaba aquí.

Quan tornen a ser persones de carn i ossos, els nostres herois s'emporten en Danny per fer-li un canvi radical. Sí, l'escena del makeover la té el senyor gran. Què opina la teoria feminista sobre això? L'escena és fantàstica: Hi ha MODELS FENT COSES. COTXES ROSES. CLAQUÉ. APOCALIPSI.

Les cançons són massa llargues i sonen a fil musical d'ascensor. Les coreografies podrien petar-ho, però el treball de càmera és un desastre -si Grease va ser *NSYNC, Xanadu és Westlife. Els personatges ballen amb somriures fixos. El diàleg és lent i dolorós, però fascinant, delectant-nos amb frases com:

[Mentre patinen]: Les rodes estan en moviment.

O:

Danny: Xanadu!
Sonny: Xanadu!
Kira: Xanadu!

O:

Sonny: Per Xanadu.
Kira: Pels somnis.

I la cosa no acaba aquí. La Kira confessa que és una musa i que, per a ella, tenir sentiments (gasp!) està prohibit. Se'n va en un núvol de neó i en Sonny torna a estar moix. Aquesta vegada la persegueix en shorts; quan troba el mural màgic, decideix LLANÇAR-SE CONTRA LA PARET EN PATINS i meterse pa' lo hondo, com va dir el poeta. Res té sentit, però funciona.

vlcsnap-00308vlcsnap-00312vlcsnap-00314
En Sonny entra al Upside Down Mont Helicó i suplica a la veu divina de Zeus que li deixi estar amb la seva estimada. Per alguna raó, no funciona. No obstant això, Kira aconsegueix convèncer els déus amb una cançó en un sol pla, mirant a càmera. Sens dubte, Tom Hooper es va inspirar en aquesta escena per Els miserables.

vlcsnap-00331vlcsnap-00333vlcsnap-00336vlcsnap-00337vlcsnap-00338vlcsnap-00339 vlcsnap-00340

Arribats a aquesta seqüència he de parar la pel·lícula, assecar-me les llàgrimes i caminar per casa una estona, però el millor està per arribar.

Per fi arriba l'estrena de Xanadu, el local on els somnis es fan realitat. Recordeu quan volien obrir un club de música? És una pista de patinatge disco. Hi ha models i cambreres amb muscleres -una delícia per als sentits. Trepitgen fort i se senten càntics de "Xanadu! Xanadu!". Clarament, és el senyal perquè descendeixi la nau mare. Arriba el temazo pel qual tots som aquí -val la pena veure-ho sencer, ho juro, i això que en aquesta versió no ballen country- i només queda donar les gràcies a les muses i l'Olimp sencer.


Imatges: Xanadu / Universal Pictures

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR