Hi ha cinema tròspid, i hi ha la producció sencera del grup Cannon Films. L'estudi, amb Menahem Golan al capdavant, va ser el responsable de multitud de joies dels anys vuitanta com per exemple Hercules. Una versió lliure, molt lliure, del semidéu de la mitologia grega:
Aquesta pel·lícula és l'epítome de la pel·lícula malibuena: deixa enrere el bon cinema, s'entreté una estona en el territori de la sèrie B, es ressuca ben bé en la sèrie Z més casposa amb decorats de cartró pedra i llavors arrenca a córrer en un sprint dement cap al territori inexplorat de l'absurd més complet, en un univers on el big bang el va produir una gerra daurada del tot a un euro amb quatre llumetes.
On Zeus, déu pare del panteó, sembla el Melcior de la cavalcada de reis.
Una història on Hèrcules cau de l'espai a la terra i és criat pels Kent, vull dir, on cau a la terra i és criat per un matrimoni de grangers. Una vida senzilla que es veu interrompuda per l'atac d'óssos fets a partir de metratge d'arxiu i senyors amb un vestit pelut:
I de robots gegants que també els han comprat al tot a un euro:
Perquè el conflicte de la pel·lícula és una barreja estranya de rescata la princesa:
Amb una sub-trama dedicada al conflicte entre màgia i tecnologia, on els malvats són una senyora amb una disfressa digna dels pitjors malsons de Jack Kirby:
I un rei boig amb una espasa feta de flames technicolor i que sona com una espasa làser quan la branda:
Hercules és, sens dubte, una de les pel·lícules que més m'ha sorprès -i divertit- mai: per una banda és un horror sense sentit ni coherència, d'altra banda veure com s'ha fet una pel·lícula amb aquest pressupost nul però amb aquesta grandiloqüència de concepte i estètica -ambicions que fracassa estrepitosament en complir- em desperta, com a mínim, tendresa. Cinema tròspid de categoria.
Totes les imatges (c) Cannon Films.
