metropolis

Cinc pioneres de la literatura de ciència-ficció

És coneguda la falsa reputació de la ciència-ficció com a terreny masculí, malgrat que últimament aquesta percepció sembla estar canviant i cada cop es visibilitza més el paper de les dones a tots els nivells de la creació: des de les escriptores fins les actrius que donen vida a personatges femenins a les pel·lícules. Però, com en molts altres àmbits (la història del cinema, per exemple), el rol de les dones com a pioneres del gènere literari continua quedant eclipsat pels grans noms masculins que no manquen en cap llibreria.

És cert que escriptores com Margaret Atwood, Doris Lessing o Ursula K. Le Guin són merescudament reconegudes, però molts altres noms han quedat en l’oblit. Seria impossible en un sol article recuperar-los tots, per això simplement s'esmenten cinc autores que per diferents motius van ser rellevants als inicis del gènere. Es tracta de pioneres de la ciència-ficció literària, amb idees originals i inventives que han marcat tòpics del gènere tal com el coneixem avui dia.

Ethel Watts Mumford (1876-1949)

Nascuda a Nova York, Ethel Watts Mumford va dedicar la seva joventut a estudiar art a París i viatjar pel món, fins al seu matrimoni amb George Mumford, qui no aprovava aquesta actitud ni la seva passió per l’art i la literatura. Insatisfeta amb la vida matrimonial, uns anys després va fugir a San Francisco, on va començar a escriure ficció per la revista The Black Cat, que publicava històries basades en idees originals i inusuals – el que avui anomenem ciència-ficció.

Coneguda al seu moment per les cites del seu ‘Calendari Cínic’, que signà com a Oliver Herford, Mumford va escriure històries curtes sorprenents, com ho és When Time Turned (‘Quan el temps girà’). En aquest conte de 1901, l’escriptora proposa el concepte que tots coneixem per The Curious Case of Benjamin Button (‘El Curiós Cas d’en Benjamin Button’), obra del sí reconegut F. Scott Fitzgerald... malgrat haver-ho fet Mumford 20 anys abans que ell. L’autora narra la història de Mr. Gage, un home que, enlloc d’envellir, rejoveneix amb el pas del temps. La idea de revertir el temps no era pas nova, ja que sis anys abans H. G. Wells havia escrit The Time Machine (‘La màquina del temps’), però Mumford és la primera en explorar el seu efecte fisiològic.

Harriet Prescott Spofford (1835-1921)

Atreta pel món d’allò sobrenatural, Harriet Prescott s’atreví a escriure fantasies gòtiques amb personatges femenins que trencaven els estereotips de l'època. Sent la més gran de les seves germanes, després de la mort del seu pare va carregar amb la responsabilitat de mantenir a la família i va decidir dedicar-se a escriure per als diaris locals de Boston. Spofford va romandre durant anys anònima, fins que al 1859 va sorprendre a l'editor de la revista Atlantic Monthly amb In a Cellar (‘Al soterrani’), qui, incrèdul, va arribar a acusar-la d'haver plagiat el conte. Finalment el seu mèrit va ser reconegut, i Spofford es convertí en una col·laboradora habitual malgrat l'inusual de les seves històries.
En els seus contes es percep una fosca incertesa omnipresent, però també la seva fascinació pel desconegut. Buscant donar explicació a  allò irracional, els seus fantasmagòrics contes sovint entren en el terreny de la ciència-ficció. És el cas de The Ray of Displacement (‘El Raig de Desplaçament’), del 1903, en què l'autora crea un concepte que s'ha convertit en mite de la ciència-ficció: la capacitat de travessar la matèria sòlida. Spofford entra en teoria atòmica per crear un ‘raig Y’ que permet al seu personatge travessar murs i fugir de la presó. Si bé la seva teoria òbviament no s'aplica (fins al moment) a la realitat, l'escriptora demostra un coneixement científic sorprenent per a una dona de la seva època que tenia un accés molt limitat a l'educació superior, a més d'una imaginació envejable.

Edith Nesbit (1858-1924)

Poeta i dramaturga anglesa, Edith Nesbit és coneguda pels seus contes infantils, molts d'ells signats sota el nom del seu marit. Malgrat que alguns d'aquests contes incorporaven elements de ciència-ficció, no es recorda gaire el seu treball en el camp de la ficció sobrenatural i l'horror, al que va dedicar gran part dels seus primers anys com a escriptora. Els seus primers recopilatoris d'històries, publicats al 1893, segueixen aquesta línia: Grim Tales (‘Històries Lúgubres’) i Something Wrong (‘Alguna cosa malament’). Tampoc és recordada pas pel seu paper polític, malgrat que fos una dona increïblement activa dins del primer socialisme i fins i tot fos cofundadora de la societat socialista The Fabian Society.
La seva obra és molt extensa i plena d'idees innovadores. El tractament fantàstic que fa de la narrativa infantil, per exemple, influiria després a autors com C.S. Lewis en les seves Cròniques de Narnia. En varis dels seus contes, com The Third Drug (‘La tercera droga’) o The Five Senses (‘Els cinc sentits’), de 1908 i 1910 respectivament, Nesbit presenta una idea innovadora per a l'època: una droga que pogués convertir un home corrent en un Superhome… o Superman. Al més pur estil de Capità Amèrica, un científic crea un sèrum que porta al protagonista al caient de la mort per retornar-ho a la vida amb les seves qualitats físiques i mentals portades al màxim.

Clotilde Graves / Richard Dehan (1863-1932)

Nascuda com Clotilde Augusta Inez Maria Graves i coneguda per ser la cosina de Robert Graves, aquesta autora irlandesa va guanyar reputació tant pel seu talent per a la dramatúrgia com per la seva provocadora actitud. Havent estat educada a un convent, Graves gaudia vestint-se com un home, portant el cabell ben curt i fumant en públic, actitud inacceptable a l'època. Graves va dirigir amb èxit diverses obres de teatre, però les seves novel·les còmiques no aconseguien la mateixa acceptació del públic. Almenys així va ser fins que va decidir passar a presentar-se públicament com a home i canviar el seu nom a Richard Dehan, signatura sota la que es va publicar el que seria el seu primer bestseller, The Dop Doctor.
Amb una vida i obra com a poc polèmiques, Graves va explorar també tòpics que avui coneixem com a part de la ciència ficció. A Lady Clanbevon’s Baby (‘El bebè de la senyora Clanbevon’, publicada al 1915), Graves presenta la possibilitat d'un raig que doti d'immortalitat als humans. Una mica més curiós i molt menys inusual en l'època és el concepte que traça en The Great Beast of Kafui (‘La gran bèstia de Kafui’, 1917), un conte que narra el descobriment a Zàmbia de l'últim brontosaure viu.

Edna W. Underwood (1873-1961)

La vida a Nova York de principis de segle va portar a Edna W. Underwood a decidir convertir-se en escriptora, malgrat no haver tingut mai accés a educació bàsica. De forma autodidacta, Underwood va aprendre la majoria de llengües europees i a poc a poc va anant submergint-se en l'atmosfera literària i artística de la ciutat. Només va escriure un recopilatori d'històries curtes al 1911 abans de dedicar-se a la novel·la històrica, donada la seva passió per la història i la cultura russes. Però aquest recopilatori, titulat A Book of Dear Dead Women (‘El llibre de les dones estimades mortes’), conté contes esborronadors com The Painter of Dead Women (‘El pintor de dones mortes’), amb el qual a través de la fantasia i recorrent a elements propis de la ciència-ficció, Underwood crea una història horripilant sobre la fascinació masculina per la bellesa efímera de les dones joves. En aquest conte, un pintor napolità utilitza la hipnosi per convèncer dones joves de deixar-se drogar per ser retratades i immortalitzades en la seva màxima bellesa, però mai els permet sortir de l'estat mesmèric, de manera que a més de col·leccionar les seves pintures, col·lecciona els seus cossos.

La idea de suspendre els cossos en coma ja havia estat explorada per altres autors, com Washington Irving a Rip van Winkle (1819) o Mary Griffith al 1836 amb la seva història futurista Three Hundred Years Hence (‘D'aquí a tres-cents anys’), però Underwood, al contrari que aquests autors, intenta donar una explicació científica a aquest estat hipnòtic amb l'ús de la droga, com va fer H. G. Wells a When the Sleeper Wakes (‘Quan el dorment desperta’, 1899). El realment innovador del conte d’Underwood és el gir terrorífic que li dóna a la història, tant per les seves implicacions crítiques contra la visió del cos femení, com per la idea que en aquest estat comatós la ment podria seguir funcionant de forma eterna, com ho fa en els cossos de les joves segrestades pel pintor italià.

 

Imatge principal: Il·lustració de la portada de la pel·lícula 'Metropolis'.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR