'Caçafantasmes' (2016), víctima de la cultura postfeminista

Cal prendre Caçafantasmes pel que és: una comèdia d'acció estiuenca que segueix rigorosament les normes del gènere, malgrat revertir els rols masculins i femenins dels seus protagonistes respecte a la versió de 1984.

Pot agradar més o menys el tipus d'humor que gasta, però és l'adequat per a aquesta classe de pel·lícula, que d'altra banda no fluixeja en cap moment pel que fa al ritme; és entretinguda de principi a fi, i aquest és el seu objectiu. La càrrega emocional de la pel·lícula recau sobre l'amistat entre les dones protagonistes, quelcom en absolut habitual en el gènere d'acció que sovint relega els papers femenins a interessos romàntics i/o sequaces de l'heroi. Si bé el desenvolupament d'aquesta trama emocional es basa en un clixé rere l'altre, correspon al que s'espera d'una pel·lícula com Caçafantasmes.

Erin, el personatge interpretat per Kristen Wiig, rep el principal arc evolutiu del film, que passa per recuperar la seva amistat amb Abby (Melissa McCarthy). Si bé el potencial còmic de McCarthy sembla un pèl desaprofitat, queda en equilibri amb la resta de l'elenc i, per fi, escapa de l'estereotip caricaturesc de dona grassa graciosa en el que semblava haver-la forçat Hollywood. D'altra banda, l'excentricitat de Kate McKinnon al paper de Holtzmann l'ha convertit immediatament en la favorita d'internet, si bé ha estat Leslie Jones, Patty a la pel·lícula, qui ha rebut major atenció mediàtica per motius ben diferents. Però abans d'entrar a discutir el seu cas, hi ha alguns aspectes del film, més enllà del fet de tenir protagonistes femenines, que resulten interessants des del punt de vista del feminisme.

Melissa McCarthy, Kate McKinnon, Kristen Wiig i Leslie Jones a Caçafantasmes (Sony)

Melissa McCarthy, Kate McKinnon, Kristen Wiig i Leslie Jones a 'Caçafantasmes' (Sony)

Fantasmes del feminisme i l'Efecte Streisand

Resulta del tot ridícul com, en el context actual, qualsevol pel·lícula protagonitzada per dones és rebuda (per bé o per malament) com un èxit del feminisme, com si l'objectiu del moviment no fos altre que forçar els engranatges de Hollywood amb la nostra propaganda per aconseguir una seqüela més de Bridget Jones (és un fet, s'estrena al setembre).

Això no significa que la representació de la dona als mitjans no sigui un agent importantíssim per al canvi, però sí que, com expliquen Yvonne Tasker i Diane Negra a Interrogating Postfeminism, la responsabilitat de les crítiques feministes és apropar-se a la cultura popular des de l'escepticisme, qüestionant si les polítiques de gènere són realment progressistes o si promouen una visió postfeminista que celebra l'agència de la dona com a consumidora però tem la seva independència real, evocant el feminisme alhora que el rebutja[i]. Sovint són els grups misògins que creuen dominar internet els que marquen com a feminista un text amb la intenció de desvalorar-lo i convertir-ho en diana de crítiques i atacs. Es tracta de l'Efecte Streisand, un fenomen que fa que els intents de censura d'un producte aconsegueixin l'efecte contrari i acabin donant-li major visibilitat i publicitat. Per exemple, la crida al boicot de Mad Max: Fury Road va aconseguir despertar l'interès del públic i apropar el producte a una audiència que mai s'hagués sentit atreta per ell. Un efecte similar s'ha donat amb Caçafantasmes, i sembla que es repetirà amb altres pel·lícules amb públic tradicionalment masculí que situïn a la dona al capdavant dels seus remakes o seqüeles, com és el cas de la propera Ocean’s 8. El rebuig insistent i agressiu al feminisme (o el que es ven com a tal) és irònicament el que l’aviva i el manté com a part del debat mediàtic.

Chris Hemsworth com a Kevin a 'Caçafantasmes' (Sony)

El ‘secretari sexy’ i les maniobres del Hollywood postfeminista

Està clar que la cultura contemporània actual està produïda, en part, en resposta a les demandes feministes, però també és obvi que no és or tot el que lluu. Si cada setmana s'estrenés una pel·lícula protagonitzada per dones no existiria aquest debat, perquè Caçafantasmes seria una comèdia més, millor o pitjor (ningú ataca Adam Sandler cada vegada que estrena una pel·lícula sense gràcia ni interès). Però, com a la vida, la vàlua de les dones del cinema és posada en qüestió i desacreditada a la més mínima oportunitat. Es tracta d'un fet que Caçafantasmes trasllada a la metaficció: fins que no veuen amb els seus propis ulls com els fantasmes destrueixen Nova York, ningú creu que elles puguin haver demostrat la seva existència. Per això, més que discutir sobre si Caçafantasmes és una pel·lícula feminista o no, cal preguntar-se per què s'exigeix tant d'una comèdia sense pretensions que en cap moment es pren a si mateixa seriosament. La seva trama no és crítica amb la qüestió del gènere més enllà d'un parell de bromes poc memorables, però que sí que resulta interessant el personatge de Kevin, la reversió del trop de la “secretària sexy” que Chris Hemsworth interpreta de forma sorprenentment icònica.

L'única funció de Kevin al grup, com la de la tòpica secretària sexy, és tenir quelcom atractiu per mirar al laboratori, perquè el pobre noi no és capaç ni d'agafar el telèfon. La decisió d'incorporar aquest personatge és vista com una crítica a l'estereotip al que s'encasella la dona, també damisel·la en perill que ha de ser rescatada per l'heroi (en aquest cas, Kevin és rescatat per les Caçafantasmes).

Tot i això, té el mateix efecte Kevin que la secretària sexy? En realitat, atès que la masculinitat es valora socialment per sobre de la feminitat, la reversió del rol de gènere segons la qual l’home adopta el paper tradicionalment ocupat per la dona resulta ser poc més que un motiu còmic més. Per sort sembla que queda enrere aquella tendència del cinema còmic d'explotar homes que es vesteixen com tradicionalment ho fan les dones –“humor” basat en la humiliació per la qual passa l'home en esdevenir femení. Sí, el personatge de Hemsworth és còmic més enllà del trop de secretària sexy, però potser és part d'una tendència a assignar rols tradicionalment femenins a homes com a motiu humorístic i polèmic. Cal tenir present que es tracta d'un producte industrial de Hollywood, i la polèmica ven. D'altra banda, per molt que es presenti un personatge com a objecte per la mirada femenina, la seva sexualització i victimització mai serà la que rep un cos femení, l'objectivació del qual es justifica sobre tota una cultura que ven a la dona com a objecte sexual.

Malgrat la qüestionable reversió dels rols de gènere, la pròpia existència de la pel·lícula i el debat que ha generat resulta molt útil per determinar els problemes als quals s'enfronta el feminisme en una època en què, malgrat haver-hi qui busca imposar-li un “post” que el converteixi en obsolet, és més necessari que mai, com han demostrat els incessants i torbadors atacs que ha rebut Leslie Jones.

Leslie Jones, la intersecció de gènere i raça en l'era del post

El bàsic que cal saber sobre l'ofensiva que part d'internet ha incitat contra Caçafantasmes és que no té res a veure amb la qualitat de la pel·lícula mateixa. De fet, com en l'esmentat cas de Mad Max: Fury Road, es tracta en part d'una crida al boicot del film pel simple fet de presentar protagonistes femenines i oposar-se a l'anihilació simbòlica de la dona als mitjans. Es tracta d'atacs organitzats, amb objectius tan simples com aconseguir un milió de dislikes al tràiler de la pel·lícula a YouTube, però que són símbol d'una cultura masculina de l'odi que pren internet com a camp de batalla. Al moment d'escriure aquest article el vídeo compta amb més d'un milió de vots negatius, i la secció de comentaris s'inunda de misogínia i racisme sense control, sent els comentaris més valorats un que crida a destruir també Ocean’s 8, qualificada com “propaganda feminazi”, i una discussió sobre Leslie Jones en la que es refereixen a ella com a “orangutan”.

Leslie Jones a 'Caçafantasmes' (Sony)

Avui dia la dona negra és present als mitjans, però sempre es tracta de representacions intervingudes, produïdes en el context d'una cultura postfeminista que ven la raça com a resposta a les demandes del feminisme d'inclusió i la converteix en consumible, el que Bell Hooks denomina a Eating the Other, la “mercantilització de l'altre”, el no-igual. De la mateixa manera que el feminisme s'enfronta al post, les lluites contra la discriminació racial també s'intenten presentar com a irrellevants i anacròniques, donant per fet que la Llei pels Drets Civils de 1964 va acabar amb la desigualtat per raça. Però tan sols determinades imatges de la dona negra són acceptades als mitjans i, com assenyala Kimberly Springer[ii], se les limita a la classe mitja, la respectabilitat i la conformació a les expectatives de l'espectador blanc. No és casualitat que Leslie Jones interpreti a l'única Caçafantasmes sense carrera científica, però coneixedora dels secrets urbans de Nova York. Tampoc és casualitat que, de tot l'elenc de la pel·lícula, ella hagi estat escollida com a diana de tot tipus d'atacs, incitats tan sols pel fet de ser una dona negra.

El linxament virtual va ser liderat per Milo Yiannopoulos, ídol de misògins i neonazis de Twitter, que acabaria sent expulsat de la xarxa social per hostejar repetidament l'actriu i difondre informació falsa sobre ella. L'expulsió de Yiannopoulos resultaria motiu de celebració si no fos perquè és tan sols un exemple del seriós problema que Twitter té amb l'assetjament dels seus usuaris, problema que ha portat a implementar un “filtre de qualitat”, l'efectivitat del qual està per provar. Després d'haver abandonat Twitter temporalment, Leslie Jones va tornar i va guanyar més popularitat que mai com a comentarista dels Jocs Olímpics per a la NBC. Encara així, just quan semblava que els atacs havien cessat, la web de l'actriu va ser atacada i es van publicar les seves fotografies i dades privades.

El cas de Leslie Jones és un clar exemple de com la misogínia i el racisme impregnen la cultura contemporània, i troben a internet el terreny perfecte sobre el que desplegar les seves armes i inventar excuses per atacar tot allò que no es considera adequat a les expectatives de l'home blanc heterosexual. Així, la dona que se surt de la norma, l'home que pren un rol considerat femení i, especialment, la dona negra, són considerats com una amenaça al status quo del poder masculí i atacats com a tal. El rellevant per al feminisme de les pel·lícules que ataquen aquest status quo, com Caçafantasmes, les esmentades Ocean’s 8 i Mad Max: Fury Road, o altres exemples com Star Wars: El despertar de la força (per estar protagonitzada també per una dona) no és tant la qualitat del seu contingut, sinó les repercussions que tenen com a producte cultural sobre el públic i les respostes que dóna un Hollywood que forceja sense gaire èxit amb el (post)feminisme.

Imatge principal: Promocional de Sony

 


 

[i] Per a les autores, la cultura postfeminista busca incorporar, assumir o naturalitzar aspectes del feminisme, mercantilitzant-lo a través de la figura de la dona com a consumidora apoderada, alhora que desacredita el feminisme mateix com a lluita política, marcant-lo com a antiquat i innecessari i excloent visions revolucionàries que qüestionen el concepte d'igualtat mateix (a Interrogating Postfeminism: Gender and the Politics of Popular Culture).

[ii] A Divas, Evil Black Bitches, and Bitter Black Women: African-American women in postfeminism and post-civil rights popular culture (publicat a ‘Feminist Television Criticism: A Reader’, editat per Charlotte Brunsdon i Lynn Spiel).


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR