Breu història del còmic feminista estatunidenc

Avui dia, la presència de les dones creadores al món del còmic és més significativa que mai, malgrat estar encara en desequilibri la balança de gènere. Si bé no és fàcil fer-se un lloc al món mainstream i arribar a publicar per Marvel o DC, les artistes disposen d’alternatives que eren impossibles de concebre a la dècada dels seixanta, quan es van començar a publicar còmics independents underground, anomenats aleshores comix per distingir-los dels publicats per les grans editorials. Dintre d’aquesta onada creativa va destacar el Wimmen’s Comix, una peça imprescindible per comprendre l’evolució del paper de la dona en aquest món.

Còmix, els còmics 'hippies' d’Estats Units

L’època en què va emergir el moviment underground, els anys seixanta, és marcada als Estats Units per la quantitat de grups de protesta que s’aixecaren contra les injustícies socials: les protestes contra la guerra de Vietnam, el moviment pels drets civils, el d’alliberament de la dona i el de defensa dels drets de les persones queer, entre d’altres. La contracultura, portada a l’extrem per la psicodèlia hippie, es plantejava com la cultura del futur.

En aquest context neixen els còmix, de la mà d’una onada de creadors que plasmaven al seu art les problemàtiques socials i polítiques del moment: la sexualitat, les drogues, la música rock alternativa, el pacifisme i fins i tot l’anarquisme. El fet que va desencadenar la fugida cap a l’underground fos probablement el codi de censura que els Estats Units van posar sobre els còmics al 1954 -amb mesures del tot estúpides, com prohibir la paraula horror, els zombies o els vampirs-. Aquest codi, que no va deixar de funcionar completament fins el 2011, va provocar el moviment dels dibuixants contra el còmic mainstream i va permetre el naixement del còmix, amb x de x-rated (per a adults).

El moviment underground neix principalment a San Francisco, on al 1968 Robert Crumb comença Zap Comix, publicació que va marcar un abans i un després. La ciutat era niu d’artistes trencadors que aprofitaven les possibilitats avantguardistes del nou mitjà, però com tants altres espais artístics, el món del còmix estava reservat pels homes: el 98% dels dibuixants ho eren.

Número del Zap Comix, "només per adults intel·lectuals". (Imatge de TCJ.com)

Número del Zap Comix, "només per adults intel·lectuals". (Imatge de TCJ.com)

'It Aint Me Babe', els orígens del còmix feminista

Cap a finals dels seixanta, l’escena underground del còmic nordamericà anava a l’alça, i fins i tot els diaris alternatius comptaven amb suplements on diversos artistes dibuixaven amb tota llibertat sobre temes tabú a l’època. Malgrat que aquests artistes eren gairebé en la seva totalitat homes, algunes dones es van aconseguir fer un lloc, com Nancy KalishWilly MendesLee MarrsTrina Robbins, que acabaria obrint un espai únic a l’underground per a la dona creadora.

Però a principis dels seixanta les organitzacions feministes nordamericanes ja s’havien començat a unir per formar els seus propis diaris, sent el 1965 l’any que es considera el naixement de la premsa underground. Amb la fundació del NOW (National Organitzation of Women - Organització Nacional de Dones) i el conseqüent sorgiment de grups feministes arreu del país, es van començar a escriure publicacions nacionals com The Voice of the Women’s Liberation Movement. Aquestes es caracteritzaven per donar a la dona la veu que li havia estat negada als diaris mainstream i, seguint un model d’edició no jeràrquic, publicaven històries amb una vessant molt personal, sota la premissa que allò personal és polític. A l’època, els diaris feministes es convertiren en un dels pocs espais on els pensaments més radicals i contraculturals es podien expressar de forma oberta (i, com era d’esperar, l’espai que la premsa general mai considerava rellevant ni seriós).

Portada d'un número del diari feminista It Aint Me Babe (Imatge: The Hall-Hoag Collection, Brown University).

Portada d'un número del diari feminista It Aint Me Babe (Imatge: The Hall-Hoag Collection, Brown University).

Una d’aquestes publicacions, It Aint Me Babe, creada pel grup d’alliberament de la dona de Berkeley (Califòrnia) al setanta, es considera el primer diari feminista. Aquest estava en principi deslligat del món del còmix, fins que s’hi va incorporar Trina Robbins, arribada a San Francisco per unir-se al moviment underground. Decebuda per l’hostilitat masculina de l’escena del còmix, va trobar feina dibuixant les portades del diari, així com tires còmiques dins les seves pàgines. Veient que el sentiment de rebuig era compartit amb la resta de dones que intentaven formar part de l’underground, va aprofitar la seva posició per crear la primera antologia de còmic dels Estats Units dibuixat i escrit íntegrament per dones.

La feina no va ser fàcil, perquè la dificultat d’entrar al món del còmic per elles sovint desanimava a les artistes, que acabaven llençant la tovallola, però les poques que s’hi havien fet un nom es van unir per defensar el valor artístic de la creació de la dona. A banda de Trina Robbins hi havia Willy Mendes, que havia treballat a Gothic Blimp Works o Lisa Lyon, que dibuixava per a un diari socialista. Moltes de les col·laboradores no havien tingut ocasió fins aleshores d’aprendre com funcionava el mitjà, però tenien el talent necessari per aportar les seves idees.

Portada de It Aint Me Babe, la primera antologia de còmix de dones.

Portada de It Aint Me Babe, la primera antologia de còmix de dones.

El naixement del còmix feminista

Sota el mateix nom del diari, It Aint Me Babe va esgotar els seus exemplars i es va reimprimir al 1972. El grup de col·laboradores es va reagrupar llavors, i d’aquella reunió d’artistes naixeria el Wimmen’s Comix, creat per Trina Robbins, Sharon Rudahl, Pat Moodian, Lora Fountain, Terry Richars, Lee Marrs, Aline Kominsky, Michele Brand, Karen Marie Haskell, Janet Wolfe Stanley i Shelby Sampson. Si It Aint Me Babe va ser la primera publicació de còmic feminista, el Wimmen’s Comix va ser la primera en desenvolupar-se amb continuïtat. No va ser la única, en compartir espai amb Tits ‘n Clits, Twisted Sisters i d’altres, però sí que seria la més influent fins a dia d’avui. Wimmen’s Comix va marcar la història del còmic feminista, sent una publicació obertament política que donava espai a les veus de les dones i volia ser totalment inclusiva, sense limitacions estilístiques o estètiques més enllà de buscar la màxima diversitat.

El Wimmen’s Comix s’editava de forma rotatòria, ocupant-se’n en cada publicació dues dones diferents, que treballaven conjuntament amb el grup reunides a San Francisco. La publicació estava oberta a tothom (excepte els homes), fet que va portar a una diversitat d’estil i temàtica absoluta i a l’aparició explícita de temes insòlits fins aleshores a l’escena underground, com l’avortament, la píndola de control de l’embaràs o les sexualitats de les dones, sempre amb un component molt personal per part de les autores.

Portada d'un número del Wimmen's Comix (Imatge: Ripoffpress.com).

La fi del Wimmen’s Comix

Durant els setanta i els vuitanta es va mantenir en publicació, i cada una de les edicions va ser un èxit de vendes. Malgrat això, com afirma la mateixa Trina Robbins al prefaci de l’antologia del Wimmen’s Comix publicada recentment, van ser els problemes amb la distribució el que va forçar la seva fi. Amb l’expansió de les grans llibreries i la desaparició del petit comerç independent es van perdre un gran nombre de punts de venda, quedant solament les botigues especialitzades en còmics, que com explica Robbins “pertanyien a homes de trenta anys fans dels superherois mainstream, que apel·laven a nois fans dels superherois dels dotze als trenta anys”. Aquestes botigues no tenien cap interès en el còmic underground, i molt menys en oferir cap tipus de producte dirigit al públic femení.

Irònicament, malgrat que els exemplars del Wimmen’s Comix s’esgotaven ràpidament, les botigues es negaven a comprar-ne més, sota la idea que a les dones no els interessen els còmics. Així, la publicació arribà a la seva fi el 1992, 22 anys després de la publicació d'It Aint Me Babe, i canvià el títol d’aquesta última edició a Wimmin’s Comix per evitar incloure men (homes). Es tracta d’un final frustrant, però l’esforç de les seves creadores es veu recompensat en el nombre de dones artistes que, gràcies a elles de forma directa o indirecta, han aconseguit un lloc al sempre masculí món dels còmics. Noms tan coneguts com el de l’Alison Bechdel, autora de Fun Home i del famós test de Bechdel, o Phoebe Gloeckner (The Diary of a Teenage Girl) troben els seus orígens en les pàgines del Wimmen’s Comix.

Imatge de portada: Pride Library Catalogue. 

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR