‘Big Little Lies’ (2): deures pendents

Fa un parell de setmanes, a Zena vam publicar un article sobre la sèrie de l’HBO Big Little Lies.

Tal com apuntava Begoña Sánchez al seu article, la sèrie destaca per la seva excel·lent posada en escena i les interpretacions de les protagonistes principals. Gràcies aquestes característiques, així com al guió, l’assassinat no és res més que un McGuffin, un simple esdeveniment amb cap altra rellevància que no sigui introduir-nos a la història.

A causa de la bona recepció que la sèrie ha tingut pel que fa al seu retrat de les relacions entre dones, així com de la violència que reben, hem decidit ampliar la conversa sobre la sèrie centrant-nos en dos àmbits. I és necessari fer-ho amb spoilers.

Perill, estrany!

A Strange Encounters (2000), Sara Ahmed analitza com les societats occidentals han construït la figura de l’estrany. Una de les observacions més destacades d’Ahmed és que l’estrany no només es percep com a algú oposat al que una comunitat és (representa), sinó també com a un perill (l’stranger danger/perill, estrany).

Per a Ahmed, la conceptualització de l’estrany té conseqüències importants sobre com es tracta la violència contra les dones. Segons la teòrica feminista, hi ha comunitats que associen la violència envers les dones amb aquesta figura. Això no vol dir que Ahmed insinuï que aquella comunitat sigui violenta i qualsevol foraster sigui inherentment no violent. Sinó que, simplement, la violència envers les dones passa a ser vista com a quelcom inherent en l’estrany i, a causa de l’oposició anteriorment esmentada, com a una excepció dins la comunitat.

Com a resultat, els actes violents perpetrats per homes que pertanyen a la comunitat sobre les dones d’aquella mateixa comunitat es tendeix a veure com a casos aïllats. De fet, Ahmed explica que aquests homes solen passar a ser representats com a excepcions. En definitiva, com a estranys.

A la vida real, el principi d’stranger danger pot ajudar a explicar per què la societat és més propensa a actuar i escandalitzar-se quan les agressions sexuals les comenten immigrants o homes racialitzats (estranys), que no pas quan les cometen homes blancs –tal com mostra el fet que, actualment, l’assetjament sexual al carrer o a les festes populars segueix estant força normalitzat.

170519_BL2

Perry i Celeste.

A Big Little Lies, el personatge de Perry Wright (Alexander Skarsgård), marit i maltractador de Celeste Wright (Nicole Kidman) i violador de Jane Chapman (Shailene Woodley) encarnaria la figura de l’stranger danger. En primer lloc, de tots els personatges masculins de la sèrie, és el que més desconnectat de la realitat familiar i comunitària està, a causa dels seus viatges constants. En segon lloc, ell és el responsable tant del trauma de Celeste com de Jane, que són les trames que tracten dues de les formes de violència envers les dones més explícites: l’agressió i la violació.

Amb aquesta concentració de violències -tan habituals en les societats occidentals- en un sol perpetrador, que està retratat com a algú aliè a la comunitat on viu, la sèrie s’encarrega de deslligar la violència que Perry exerceix d’aquella altra xarxa de violències que influeixen la resta de trames, com ara la pressió de Madeleine Mackenzie (Reese Whiterspoon) i Renata Klein (Laura Dern) per ser bones mares malgrat partir de situacions familiars diametralment oposades, on sí que la sèrie deixa clar que les convencions socials hi juguen un paper clau.

Hi ha hagut sèries que han aconseguit neutralitzar el trop de l’stranger danger. The Walking Dead n’és un exemple: les manifestacions més visibles de violència envers les dones solen produir-se dins les comunitats mateixes, i són sovint perpetrades per membres amb posicions respectables, integrades o de poder dins les comunitats. En aquest sentit, la sèrie deixa clar que, les exerceixi qui les exerceixi, aquestes violències són dolentes per a la persona i perjudicials per al grup, i sol mostrar la complicitat de la comunitat en la seva perpetuació.

Homosociabilitat

A l’últim capítol de la primera temporada, la sèrie desvela que la persona assassinada és (sorpresa, sorpresa) Perry Wright. El fet que totes les protagonistes hagin participat en l’homicidi, ja sigui perpetrant-lo per protegir Celeste de la pallissa que li estava clavant el seu marit –el cas de Bonnie Carlson (Zoë Kravitz)–, com encobrint-lo –la resta de protagonistes– és el que les acaba unint, malgrat les relacions complexes i sovint conflictives entre elles.

Aquesta trama ja va ser explorada durant l’última temporada de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas, en castellà), on les protagonistes encobreixen l’assassinat del padrastre abusador de Gabrielle Solís (Eva Longoria) a mans del marit de Gabrielle, Carlos Solís (Ricardo Chavira). La diferència principal amb Big Little Lies és que les protagonistes de Desperate Housewives ja eren amigues entre elles, malgrat haver patit daltabaixos en les seves amistats, i ja havien teixit aliances de suport entre elles amb anterioritat.

A efectes pràctics, aquesta diferència és fonamental: que les dones siguin capaces d’aliar-se per fer front a les desigualtats i violències que pateixen no és cap novetat, la història de les lluites feministes n’és un exemple. Tanmateix, tal com assenyalen diverses expertes, com Àngels Viladot o Sharon Bird, el que facilita la perpetuació del poder masculí en la majoria d’àmbits de l’esfera pública és la seva habilitat per construir aliances (homosociabilitat) que garanteixin el control per part dels homes d’aquests àmbits.

Així, doncs, representar aliances entre dones en front a un enemic comú que, tal com succeeix a Desperate Housewives i Big Little Lies, és algú percebut com a extern al sistema de relacions on aquestes dones viuen, és força limitat. La naturalesa de l’aliança és reactiva, i no pas constructiva, com solen ser les masculines, i aquest fet pot desviar l’atenció sobre aquells impediments, en forma de rols de gènere o creences, que eviten que les dones construeixin aliances que les ajudin a ocupar un espai paritari amb els homes.

La imatge del text és una captura de pantalla de la sèrie i la de portada és promocional i pertany a l’HBO.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR