Batuts, sang i estereotips: benvinguts a Riverdale

Un grup de productors i guionistes es reuneix a les oficines de la cadena CW.

Tenen una pissarra plena de possibles respostes a una sola pregunta: com adaptem un dels còmics més famosos de la història d'Estats Units, que ha seguit les vicissituds amoroses d'un grup d'adolescents al poble més normal del país durant dècades, perquè arribi als joves d'avui dia?" Algú s'il·lumina. "Tios, tios. Ja sé el que ens falta." "Què?", es pregunten tots. La persona en qüestió es posa una llanterna encesa sota la barbeta. "Assassinats."

BuzzFeed

Archie Comics l'any 1942 / Font: BuzzFeed

Vaya Tele

Riverdale l'any 2017 / Font: VayaTele

Els personatges d'Archie van aparèixer per primer cop a les vinyetes de Pep Comics l'any 1941 de la mà de Vic Bloom, Bob Montana i John L. Goldwater; l'any següent van passar a tenir la seva pròpia sèrie, Archie Comics, que va continuar fins el 2015. No us sona? Segurament aquella cançó infernal de "Sugar, honey honey, you are my candy giiiiiirl" sí; els culpables són els creadors de The Archie Show, la versió animada dels seixanta.

Durant aquestes més de set dècades, les historietes van explicar l'etern triangle amorós entre l'indecís Archie, la seva veïna Betty i la noia rica de ciutat, la Veronica, però també es van expandir en multitud d'universos alternatius (com ara Life with Archie, una visió més seriosa, o Afterlife with Archie, la versió amb apocalipsi zombie) i cap a altres històries, com la de Josie and the Pussycats i Sabrina, the Teenage Witch (sí, aquella Sabrina).

ALWAmag#1

I per què no? Afterlife with Archie, de Roberto Aguirre-Sacasa i Francesco Francavilla.

L'any 2015 es va rellançar la sèrie principal amb el títol Archie -ja se sap que ens agraden els reboots- amb un guió polit de Mark Waid i unes excel·lents il·lustracions de Fiona Staples (Saga), a la qual van seguir spin-offs sobre diferents personatges, tots ells amb trames d'institut bastant normals.

Archie2

L'Archie, en Jughead i l'univers al reboot d'Archie

I aleshores va arribar l'adaptació televisiva, creada pel responsable del còmic dels zombies, que podríem descriure com una barreja demoníaca entre Gossip Girl i Twin Peaks. Intentem explicar-ho.

Empire

Veronica, Betty, Josie, Jughead, Cheryl i Archie. / Font: Empire

La petita ciutat de Riverdale -ja sabeu, casetes als suburbis, bar de batuts, res que s'assembli a un centre urbà- està commocionada per la mort del quarterback de l'institut, en Jason Bloom. Sembla que la seva germana bessona, la Cheryl (Madelaine Petsch) sap alguna cosa, mentre que l'Archie Andrews (K. J. Apa) va estar a prop del lloc del crim, però té els seus motius per no parlar amb la policia -i a més està ocupat intentant compondre amb la Josie McCoy (Ashleigh Murray) i la seva banda, les Pussycats. L'ex-millor amic de l'Archie, en Jughead Jones (Cole Sprouse) intenta trobar-li sentit a la situació escrivint-ne una versió novelada. Així està el tema quan la Veronica Lodge (Camila Mendes), noia rica vinguda a menys, es muda a Riverdale amb la seva mare. El primer dia d'institut coneix a la Betty Cooper (Lili Reinhart), veïna de l'Archie i clon de la Sandy del principi de Grease i al seu amic Kevin Keller (Casey Cott), el fill del detectiu de la policia.

Això són solament els primers deu minuts: en els quatre episodis que s'han emès fins ara hi ha hagut recerques policials, baralles de bandes, corrupció, baralles d'animadores, moments musicals, balls d'institut, relacions il·legals entre professors i alumnes, girs forenses, confessions, llàgrimes i trets. Dos terços dels diàlegs són referències culturals més aviat improbables; els adolescents comparen les seves pròpies vides amb les novel·les de Truman Capote i ens deixen joies com ara "Justin Gingerlake" o "Hashtag #RiverdaleStrong" (així, amb totes les paraules) de les quals encara m'estic recuperant. L'estil és tan carregat i artificial que només té sentit si imagines que els guionistes són aliens que mai han sentit parlar un adolescent real.

El terç dels diàlegs que queda es correspon a les diferents trames, que intenten barrejar diferents gèneres. En Jughead creu que està en una pel·lícula noir, la Cheryl en un videoclip de la Lana del Rey, i la Betty, pobreta, està atrapada a How to Get Away with Murder. L'estètica pop americana, amb llums de neó, vestuari vintage, futbolistes, animadores, i el diari de l'institut li dóna certa coherència, però no dissimula el fet que Riverdale està construït sobre clixés. Alerta, alguns clixés no són nocius (els chungos de la banda són tan chungos que tenen un tatuatge que sembla la marca dels Cavallers de la Mort), i es pot construir una bona història mitjançant clixés si ha ha certa subversió.

riverdale

Setanta anys de triangle amorós cansa? Posa-li assassinats! / Font: IndieWire

Tanmateix, Riverdale cau en clixés casposos i especialment homòfobs. El personatge d'en Kevin Keller es planteja com el millor amic gai de Betty, i ja està. Aquest és el seu paper, com si estiguessim al 2002. La Betty i la Veronica -gasp- es fan un petó per cridar l'atenció de les animadores, però escolta, no homo, que són amigues i ja, què t'has pensat. El curiós del cas és que tots aquests estereotips s'assenyalen i critiquen dins de la sèrie ("els petons pseudo-lèsbics no sorprenen a ningú des de 1996"), però tot i això s'inclouen, com si ser conscient que fas alguna cosa malament t'eximís de judici.

Als moments en què es vol donar consciència feminista a la sèrie, la subtilesa és la d'una enclusa caient a sobre d'un personatge dels Looney Tunes. En un sol episodi es parla de slut shaming, de la dificultat que tenen les dones de color per fer-se sentir, de la cultura de la violació i de la dicotomia entre verges i putes. Tot això seria fantàstic, és clar, si es fos una mica més coherent. No obstant això, la sèrie acaba de començar i té espai per millorar -i pel que s'ha vist a l'últim capítol, ho està fent. Tot apunta a què en Kevin tindrà la seva pròpia trama més enllà de ser un complement de les noies, que la Josie i les seves Pussycats tindran més pes, i que la Cheryl -que s'autodefineix com una "bella flor d'hivernacle"- seguirà sent-hi per recordar-nos que és millor no prendre's res a la valenta.


Imatge principal: SpoilersTV.


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR