'Vicious': el 'camp' i l'activisme queer

Estrenada el 2013, Vicious és una sitcom (comèdia situacional) de la cadena anglesa ITV.

La sèrie, d'entrada, proposava una premissa impactant, acostant-nos en clau d'humor –majoritàriament àcid– a la vida de Freddie (Ian McKellen) i Stuart (Derek Jacobi), una parella d'homosexuals grans marcada per les dificultats d'haver viscut en la clandestinitat per la seva condició sexual i, al mateix temps, pels problemes universals que sorgeixen de la vida en parella. La sèrie, a més, ens acosta al seu petit però lleial cercle proper, familiaritzant-nos amb rostres com la seva amiga de tota la vida, Violet (Frances De LaTour), o el seu nou veí, el jove Ash (Iwan Rheon). En la seva estrena, la sèrie va ser avalada per l'alt calibre de les estrelles reclutades: McKellen és més que conegut internacionalment pels seus rols de Gandalf a El senyor dels anells o Magneto a X-Men, mentre que Jacobi i De LaTour, per la seva banda, són estrelles nacionals amb grans carreres teatrals i televisives a les seves esquenes, respectivament. Vicious, en altres paraules, feia ús d'artilleria pesada tant en matèria de temàtica com a càsting des del seu inici: res podia fallar. O això semblava.

Quan vaig veure –o, potser millor dit, vaig devorar– Vicious a l'estiu del 2014, la sèrie em va captivar amb la seva original premissa (dos actors de llarga i reeixida carrera encarnant una parella marcada per estigmes sexuals i d'edat? on cal signar?!) i, al mateix temps, amb la seva ambientació íntima i nostàlgica. Tot i això, la sèrie va tenir una relació més complicada amb la crítica, perquè va desencadenar reaccions completament dividides als mitjans. Si bé portals com Metro la van exaltar com «una senyal del lluny que l'alliberament sexual ha arribat» [i], altres crítics com Brian Sewell, de The London Evening Stardard, no van dubtar a descriure la sèrie com «una maliciosa paròdia que no podria haver estat més retorçada ni havent estat escrita per un heterosexual malèvol i recriminatori» [ii] – perspectives èrquè ens fem una idea del caràcter polarizant de la sèrie. Entre els factors desencadenants d'aquesta disparitat destaca l'estètica camp que embolcalla la sèrie d'inici a fi: si el terme camp no acaba de sonar-vos, poseu-vos còmodes. És a punt de fer-ho.

161122_vicious2

Estrenada en 2013, Vicious recluta actors com Ian McKellen i Derek Jacobi (centre, asseguts), Frances de la Tour (esquerra) i Iwan Rheon (dreta), prova de la ferma aposta d'ITV per la sèrie. Font: Itv.com.

Què és el camp i com es representa a Vicious?

En el seu conegut assaig, “Notes on Camp” («Anotacions sobre el camp»; 1964), Susan Sontag defensa que «l'essència del camp és el seu amor cap a l'antinatural: cap a l'artifici i l'exageració» [iii] així com la capacitat d'«ignorar l'eix bo/dolent del criteri estètic ordinari» [iv]. El camp, dit d'una altra manera, és una sensibilitat que advoca per la hipèrbole en l'expressió i un cert amor pel cutre o kitsch en un intent de rebel·lar-se contra els dogmes que simplifiquen l'art en bo o dolent.

Aquestes característiques són perfectament palpables en l'atmosfera de la sèrie des del primer minut: no solament l'escenari és una picada d'ullet a les sitcoms dels anys setanta amb la seva decoració quasi-monocromàtica, sinó que la narrativa abunda en personatges plans (Freddie és àcid i malhumorat, Violet està en constant cerca de satisfacció sexual i Ash és sovint reduït a un mer objecte de desig, per exemple) i en patrons repetitius (cada episodi comença amb una trucada de la mare de Stuart, o Freddie i Stuart presenten a Ash i Violet en cada episodi encara que es vegin diàriament). Capítol a capítol, aquests detalls reforcen la sensació que la sèrie no es pren a si mateixa de debò: de fet, si ho pensem, no és desgavellat dir que sèries espanyoles com Aquí no hay quien viva, La que se avecina o Gym Tony queden prop dels patrons del camp –almenys en aquest aspecte.

El costat b del camp: arma d'activisme queer

No obstant això, hi ha una altra dimensió del camp que transcendeix estàndards estètics i està més lligada a la rellevància social de la sèrie. Encara que Sontag descriu el camp com a «no compromès» i fins i tot «apolític» [v], la veritat és que la seva naturalesa hiperbòlica i melodramàtica ha jugat històricament un rol essencial en l'activisme gai, servint com a mitjà d'expressió i refugi d'un món en el qual els individus LGBT+ sempre han representat la idea de l'altre. En termes butlerians (que Jana Baró explica a la perfecció al seu article sobre Mean Girls), els gestos exagerats del camp ofereixen una forma de subvertir dicotomies de gènere mitjançant els anomenats –de forma pejorativa– amaneraments, que són apropiats en senyal de rebel·lió contra les regles que limiten què és un home i què una dona a la societat.

Freddie i Stuart es caracteritzen per una forma camp d'expressar-se, una sensibilitat que, malgrat haver rebut nombroses crítiques, alberga un missatge social de resistència i subversió. Font: fotograma de l'episodi 1 de la primera temporada.

Freddie i Stuart es caracteritzen per una forma camp d'expressar-se, una sensibilitat que, malgrat haver rebut nombroses crítiques, alberga un missatge social de resistència i subversió. Font: fotograma de l'episodi 1 de la primera temporada.

És per això que, polarizants com puguin ser, els gestos melodramàtics per part dels personatges de McKellen i Jacobi tenen un caràcter polític marcat: a través del camp, Freddie i Stuart troben un focus de resistència i atorguen visibilitat a un sector demogràfic que, anul·lat per la combinació d'estigmes d'edat i sexualitat, no rep tota l'atenció mediàtica que hauria de tenir. I és que, per primera vegada en mitjans mainstream, el públic té accés a una sèrie que ens mostra com una parella homosexual i, a més, gran, encara el seu dia a dia.

Encara que, com vaig remarcar a l'inici, Vicious ha estat acusada d'oferir una imatge ridiculizant dels homes homosexuals –així com de no reflectir la diversitat existent d'homes d'aquesta orientació–, gran part de la crítica ha ignorat que, en el context d'una parella gran com Freddie and Stuart, el camp no és solament una manera de distorsió de la realitat sinó que, tenint en compte el seu passat, es converteix en un arma subversiva i celebratòria. És important tenir en compte que, a Anglaterra, l'homosexualitat va ser il·legal fins el 1967 i etiquetada com a desordre mèdic fins el 1973 [vi], per la qual cosa Freddie i Stuart, que porten junts des de joves, van començar la seva relació quan encara era il·legal. Vicious no solament representa gent real, sinó que celebra la lleialtat a un mateix davant un món que vilifica la teva forma de ser.

Després de dues temporades en les quals les audiències han anat descendint a poc a poc, Vicious s'acomiadarà de les televisions angleses amb un especial nadalenc aquest any. El seu pas per la televisió podrà haver estat relativament fugaç, però la seva naturalesa pionera en la representació de minories LGBTI, sens dubte suposa un pas fonamental cap a la diversificació de narratives ald mitjans. Si ja és difícil trobar minories representades en sèries mainstream, encara ho és més en el cas de grups amb estigmes interseccionales; és per això que, crítiques a part, Vicious destaca per donar-nos l'oportunitat de veure el món a través dels ulls de persones com Freddie i Stuart. A poc a poc, els límits s'estan esquerdant.

Imatge destacada: SoniaUnleashed.com. Totes les fotos i continguts multimèdia © ITV (2013, 2015).

---

Referències traduïdes de:

[i] Watson, Keith. “Vicious Was Nostalgic Fun with Ian McKellen and Derek Jacobi on Top Form,” Metro, 30 Apr 2013 <http://metro.co.uk/2013/04/30/vicious-was-a-camp-comedy-with-ian-mckellen-and-derek-jacobi-on-top-form-3697545> [Visitat el 15 Nov 2016]

[ii] Sewell, Brian. “Vicious is a Throwback to Far Darker Gay Times,” The London Evening Standard, 7 May 2013 <http://www.standard.co.uk/comment/comment/brian-sewell-vicious-is-a-throwback-to-far-darker-gay-times-8606142.html> [Visitat el 15 Nov 2016]

[iii] Sontag, Susan. “Notes on Camp.” Camp: Queer Aesthetics and the Performing Subject. A Reader. Edinburgo: Edinburgh University Press, 199. 53-65 (p. 53).

[iv] Ídem, p. 61.

[v] Ídem, p. 54.

[vi] Gay and Grey in Dorset. Lifting the Lid on Sexuality and Ageing. Dorset (Inglaterra): Help and Care Development, 2006. p. 45.

Jose Viera

Filòleg i investigador independent amb un màster en estudis anglesos avançats obtingut en la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu treball de finalització de màster va versar sobre representacions d'homes homosexuals majors en els mitjans. Actualment prepara la seva tesi doctoral en representacions neo-victorianes de l'autor Charles Dickens.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR