‘Venus’: confessions incompletes

Venus. Lea Glob/ Mette Carla Albrechsten

Dinamarca/Noruega, 2016. 80 minuts

El que veiem a Venus és un càsting que les dues directores, Lea Glob i Mette Carla Albrechsten, van convocar per filmar una pel·lícula basada en els desitjos i frustracions sexuals de les dones daneses. El resultat és un documental sobri i amb bon ritme, que malgrat la seva capacitat per construir un diàleg sobre la sexualitat femenina serè, sincer i, sobretot, no mediat per la mirada masculina, manté certs biaixos de raça, edat, capacitisme i representació cisgènere.

Tal com passa amb llibres corals de Svetlana Aleksiévitx com La guerra no té rostre de dona, Venus és una obra teixida a partir de les confessions del centenar de dones que es van presentar al càsting. I, com en l’obra de la Nobel bielorussa, és en les històries, i el ritme en què s’encadenen entre elles, la principal força del relat. L’estètica acompanya: el documental és una successió de plans, des de primers plans fins a d’altres de més generals, on tan sols veiem les protagonistes, sovint assegudes en una cadira, davant d’un fons blanc, col·locat en una habitació austera. Res més.

En aquest ambient, la paraula destaca. Els mots porten el pes del relat i en marquen el ritme. Aquest és un dels grans encerts del documental. La sexualitat femenina ha estat tradicionalment vinculada al desig masculí heterosexual, un fet que ha condicionat la forma en què ha estat representada, reduint-la a la corporalitat i situant-la, sovint, dins d’un joc d’ocultació-exposició-sobreexposició en funció del desig i les necessitats del seu consumidor final.

En canvi, a l’obra de Glob i Albrechsten és mitjançant la paraula de la dona que no només aprenem a llegir el seu cos i subjectivitat en funció del que ella ens mostra i/o ens vol mostrar. El documental aconsegueix presentar una imatge de la sexualitat femenina com a quelcom intel·lectual, emocional i sensorial, una representació, en definitiva, que transcendeix l’objectivació tradicionalment associada a la seva cossificació. Aquest fet es reforça mitjançant la proliferació de primers plans del rostre de les protagonistes, en clara oposició a representacions més comunes de la sensualitat de la dona, on l’exhibició de parts sexualitzades, com els llavis, els pits o les natges, aïllades de la resta del cos és el recurs visual més efectiu per a la deshumanització de la dona.

170517_D2

És precisament per això que les escenes finals, que mostren algunes de les dones nues, semblen una traïció. Un element important de l’alliberament femení passa per la capacitat de decidir quan, on, amb qui i per què despullar-se. Malgrat això, es necessiten altres discursos que situïn la sexualitat femenina en altres àmbits per evitar que, si bé apoderades, la nuesa sigui l’element definitori de la sexualitat de les dones. El fet que el cos dels homes no estigui sotmès a la mateixa exposició fa que aquest marc representacional sexe-dona-cos sigui més difícil de redefinir. En aquest sentit, es troben a faltar més Venus on els protagonistes siguin homes.

A causa del discurs que contextualitza els nus, el documental no acaba de desfer-se de la idea que a major exposició del cos major llibertat sexual i, a causa de la tradicional repressió de la sexualitat femenina a les societats occidentals en els últims segles, major emancipació. De fet, el documental qualifica les dones que es van atrevir anar al càsting (i que van acabar mostrant el seu cos fins on van voler), de valentes.

Tal com expliquen teòriques feministes com Clare Hemmings, aquesta associació d’idees a les societats occidentals té connotacions problemàtiques, en tant que no només privilegia una forma de veure la sexualitat, sinó que la considera la més òptima i, a causa de l’hegemonia d’aquesta civilització al món, tendeix a ser utilitzada per cimentar imaginaris colonitzadors.

Aquest fet s’agreuja si es té en compte que la forquilla d’edat de les dones entrevistades abasta dels vint als quaranta anys. A banda de dones grans, tampoc hi veiem dones trans, dones amb alguna discapacitat física o dones d’altres races que no sigui la blanca. Dones, totes elles, que per les estigmatitzacions afegides que han rebut i encara reben els seus cossos, no es poden sentir tan còmodes mostrant-los nus. O tot el contrari. Però, en tot cas, no hi són. I això, en un documental que es promociona amb frases com “què opinen les dones sobre el sexe” grinyola.

Tot i així, Venus és un documental revelador pel que fa a l’exploració de com, fins i tot en un acte tan íntim i personal com el sexe, l’individu configura la seva subjectivitat mitjançant una negociació constant amb una sèrie de representacions i idees sobre com una persona de les seves característiques, en aquest cas una dona, s’ha de comportar i sentir. Les dones de Venus són tímides, desinhibides, tenen fantasies sobre incest, veuen porno lèsbic, o els sembla molt avorrit, s’enrotllen amb una dona per fer mal a la seva parella, volen perdre la virginitat, o pensen, diverses vegades al dia, en cardar. Però el que la majoria de testimonis tenen en comú és els dubtes sobre com els altres, o elles mateixes, percebran les seves actituds.

* Pots veure Venus durant aquest mes de maig aquí. 

Les imatges són fotogrames del documental. Font: El Documental del Mes.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR