'Un Dia a la Vegada' i la interseccionalitat

Una de les primeres comèdies en arribar a Netflix aquest 2017 ha estat el reboot del clàssic dels vuitanta Un Dia a la Vegada (One Day at a Time, 1975-84) amb el mateix nom. La sèrie de tretze capítols se centra en una família de cubanes-americanes liderada per Penelope Alvarez (Justina Machado), una veterana de guerra que treballa com a infermera i la seva mare, Lydia Riera (Rita Moreno), una ballarina retirada que va fugir del règim Castrista gràcies al programa Pedro Pan cubà. El nucli familiar el completen Elena (Isabella Gomez), l'adolescent de quinze anys ecofeminista i justiciera social i Alex (Marcel Ruiz), de dotze anys, el germà petit. La família Alvarez s'estructura i auto-goberna sense necessitat de figura paterna, quelcom que és emfatitzat en diverses ocasions. Penelope s'erigeix com el pal de paller de les Alvarez, i damunt les seves espatlles recauen les tasques tradicionalment associades amb un rol masculí, mentre que la seva mare s'encarrega de tot allò relacionat amb la cura dels fills i el manteniment de la casa.

Un Día a la Vegada és una comèdia energètica i revitalitzant, amb guions tan brillantment còmics com conmovedors. A més a més, no només està protagonitzada per tres personatges femenins declaradament feministes i immigrants (primera, segona i tercera generació) sinó que no s'escaqueja de cap dels debats actuals: racisme, immigració, legalitat i deportacions, l'herència cubana, la crítica al règim castrista, la devoció religiosa, el feminisme interseccional, l'ecologia, el sexisme i els micromasclismes, les dificultats amb les que topen els i les veteranes de guerra d'Estats Units (un sistema sanitari que no funciona, la teràpia de grup, la sororitat com a eina elemental per tal de sobreviure), l'identitat LGTB+ o les quotes de diversitat, tot tractat amb serietat i respecte però amb un to fresc i optimista que els fan accessibles a tots els públics.

El cast el completen Schneider (Todd Grinnell), el veí i propietari de l'inmoble, playboy adinerat i hipster amb un gran cor que pràcticament viu a ca les Alvarez i el doctor Berkowitz (Stephen Tobolowsky), l'entranyable cap de Penelope i interès romàntic de Lydia. Schneider, que és molt blanc, serveix com a contrapunt còmic representant i il·luminant les insensibilitats caucàssiques. Gestos com dur una samarreta del Che com a complement de moda condueixen a situacions tragicòmiques on, entre broma i broma, les Alvarez eduquen tant a Schneider com a l'espectador, i ens duen a reflexionar sobre totes aquelles actituts que el nostre privilegi blanc ens fa obviar.

Font: Netflix.

Font: Netflix.

A partir d'aquí, si no heu vist la sèrie encara (i què espereu?) no llegiu, que hi ha spoilers.

Elena Alvarez i la identitat LGTBI

Hi ha moltes trames, situacions i capítols que destacaria d'Un Día a la Vegada, però per raons d'espai, em limitaré a analitzar una de les trames protagonitzades per la filla adolescent, Elena. Elena és l'arquetip de la millenial woke. Definida per la seva àvia com a "annoying" (irritant), Elena abraça totes les causes, des del reciclatge a la cafeteria de l'institut fins a la lluita contra la misogínia al lloc de treball. Ferma defensora dels drets de totes les minories oprimides, el suport d'Elena envers la seva mare separada és inqüestionable i ferotge. A diferència d'altres comèdies, on aquest tipus de personatge podria ser reduït a una broma recurrent, aquí l'activisme d'Elena és recolzat per la seva família i dut a terme de manera crítica, humana i incansable.

A mitjans de temporada assistim a Elena qüestionant-se la seva identitat sexual. Aquest descobriment (molt important que ho sigui, perquè es desmarca de la tradició del queer torturat que es debat entre sortir o no de l'armari) ve motivat per un afany d'autoanàlisi i coneixement propi, i no per un interès romàntic. Elena, als quinze anys, es planteja, molt simplement, si li agraden els nois o si li agraden les noies, i no es tanca a la possibilitat que li agradin ambdós. Finalment descobreix que s'identifica com a lesbiana, etiqueta que abraça. Després d'un temps de dubte i inseguretat, tement la reacció de la seva família, Elena comparteix amb la seva mare primer i la seva àvia després el seu descobriment. Les seves reaccions són molt interessants. Lydia, l'àvia, ofereix el seu suport absolut i petoneja a la seva néta al crit de "que valenta la meva nena!", però confessa a Penelope que aquest readjustament li està costant. Tanmateix, en un monòleg brillant de mig minut, la cubana posa tots els seus arguments (religiosos) damunt la taula, els debat, i decideix que, ja que Déu ens fa a la seva imatge i Déu no comet errors, ella no és ningú per qüestinar-ho.

Penelope, que s'esforça per fingir que la notícia no li capgira els esquemes, representa a tots aquells pares i mares heterosexuals que, en un moment donat, es troben en aquesta mateixa situació, i, malgrat l'amor i suport incondicionals que ofereixen als seus fills, es troben amb el seu món regirat i la necessitat de retrobar l'equilibri. Aquest debat intern de Penelope el du a terme al marge d'Elena, perquè considera que és responsabilitat seva trobar la manera d'acomodar-s'hi. És d'agraïr que la sèrie ens ofereixi aquest punt de vista, un que potser no sempre ens parem a considerar.

Un Dia a la Vegada és una joia i ofereix un raig de llum en un moment sociopolític especialment gris. La sèrie ens acosta, amb tendresa, humor i respecte, a la realitat de tres generacions de llatines vivint als Estats Unitats, i ofereix un espai per parlar de tot i per fer-ho amb tothom.

Imatge destacada: Netflix. Gif: Tumblr.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR