Top girls-1

'Top girls', revolució inacabada

El Teatre Akadèmia estrena Top girls, un text essencial de l’anglesa Caryl Churchill sobre les contradiccions de l’emancipació femenina i un exemple brillant de teatre polític.

Per Marc Farràs

El teatre és un quiròfan. Cada intervenció deixa alguna marca. La pell és un mapa on es poden llegir tots els accidents de la vida, que els dramaturgs s’encarreguen de recordar-nos a través dels seus personatges. Oblidem les marques petites, fins i tot podem dissimular-les. Però sabem del cert quan una paraula, un crit o un gest d’un intèrpret són nostres, perquè sabem que ens parla, ens crida o ens colpeja a nosaltres. Desxifrem el missatge perquè l’hem escrit nosaltres. L’hem viscut abans i el tenim gravat.

Caryl Churchill és una d’aquestes autores-cirurgianes que coneix molt bé els plecs del cos i les esquerdes del món. Un dels seus textos culminants, Top girls, demostra la capacitat del teatre per unir denúncia, ironia i sensibilitat. Churchill ho aconsegueix en una obra que parteix de l’ascensió personal d’una dona per acabar esbudellant dos grans estaments d’acumulació de poder i d’influència com la societat i la família. La dramaturga britànica burxa en les ferides de la societat occidental i obre en canal el fals relat sobre la igualtat i l’alliberament individual; ens ensenya sense pudor els pecats d’omissió i les inèrcies tòxiques, en un exemple meridià del teatre que aboca sal a la nafra oberta. Ara, per primera vegada a casa nostra, el Teatre Akadèmia acaba d’estrenar, amb traducció i direcció de Marc Chornet, un text referent a mig món sobre la definició contemporània del rol femení, la lluita de classes i els conflictes familiars que se’n deriven.

Churchill va estrenar Top girls al Royal Court Theatre de Londres el 1982. Les ciutats mineres cremaven, el Liverpool de Dalglish regnava a Europa, i The Smiths fixaven la banda sonora de la dècada des de Manchester. Els 80 van suposar el trànsit traumàtic de la fi de la revolució cultural dels 60 a l’era del capitalisme salvatge que esclataria als 90. Entremig, una dona encarnava millor que ningú el canvi d’era, Margaret Thatcher, l’estada de la qual al 10 de Downing Street va canviar per sempre el rostre d’Anglaterra i, de retruc, el d’Occident.

Mites a taula

És en aquesta Anglaterra en ebullició que Churchill situa Top girls. El centre de l’acció és la jove Marlene, el protagonisme de la qual augmenta exponencialment al llarg de les dues hores d’una funció amb dues parts molt diferenciades. En la primera, Marlene, flamant directora executiva d’una empresa qualsevol, celebra el seu ascens en un restaurant de luxe amb quatre convidades d’excepció. A taula, l’acompanyen l’exploradora victoriana Isabella Bird, la cortesana japonesa Lady Nijo, la Pacient Griselda del Decameró i la Papessa Joana. La tria de Churchill no és casual. Totes quatre dones, siguin personatges històrics o ficticis, tenen una biografia excepcional en què la condició de dona va marcar-les de manera definitiva. Bird, per exemple, va ser la primera dona admesa a la Royal Geographical Society, mentre que Nijo, casada amb l’emperador, va ser expulsada del palau reial per adulteri. D’altra banda, Joana hauria estat l’única dona que va ocupar el tron de Sant Pere, i poques figures representen millor que Griselda la submissió davant l’autoritat masculina.

Al llarg del sopar, les quatre dones, observades per Marlene, comparteixen confidències, aventures i anècdotes de les seves aventures. En un marc històric de gairebé mil anys, tan aviat passegem per l’estepa tibetana com pel Vaticà, i entre copa i copa passem del Japó de samurais a l’Europa medieval i d’aquí a la conquesta d’Amèrica. En aquest viatge psicodèlic, Churchill els ofereix l’oportunitat de trencar un silenci antic i molt llarg, ofegat per convencions absurdes, fèrries prohibicions i un rosari complet de vexacions. Mentrestant, Marlene escolta i es va carregant de raons per agafar el testimoni i esdevenir, a l’equador de la funció, el nou rostre de la lluita.

Dues dones que ballen

Acabat el sopar, l’escena es transforma completament. Marlene ja no és una simple espectadora en un àpat esvalotat, sinó que tot passa a gravitar al seu voltant. L’acció s’omple de significat en la mesura que es distancia del surrealisme i es fixa en la quotidianitat de Marlene. Així, la segona meitat de l’obra avança entre l’oficina on treballa i la casa de Joyce, la seva germana. Churchill només mostra el rostre femení del món petitburgès de Marlene. Companyes de feina, clientes, la germana, la neboda Angie i l’amiga íntima d’aquesta.

Tot i fugir durant bona part de la peça de la linealitat narrativa en benefici d’un caos que reforci l’atemporalitat del missatge, Churchill, com a bona estratega, es guarda la millor munició per al final, quan Marlene, empesa per l’entusiasme d’Angie, visita Joyce a casa seva, a províncies. El quadre té aroma de clàssic: dues germanes separades per un abisme. Marlene, la petita, va fugir de casa tan bon punt en va tenir l’oportunitat. Intuint un futur de misèria i tedi, es va desprendre de la càrrega familiar, va voltar món i en tornar es va instal·lar a Londres empesa per l’eufòria thatcherista neoliberal. Tot el que queda de Marlene a la casa pairal és una postal de Colorado, única senyal d’una fugida endavant a l’estil Thelma i Louise. Per contra, Joyce, la germana gran, duu una vida molt més prosaica, amb terres de moqueta tacada i olor de mantega fregida. Cuida la mare, puja la filla, i aguanta el marit. La seva vida s’escola entre l’Alzheimer, el fracàs escolar i l’alcoholisme, respectivament. Convé no deixar de petja Angie, la ingènua i tendra neboda de Marlene, a qui professa un amor incondicional que serà clau en el desenllaç.

Entre aquestes dues dones, Churchill estableix un duel dialèctic total. Cirurgia a cor obert. L’autora parteix dels paradigmes de la dona emancipada, ambiciosa i seductora i de la seva nèmesi obedient, hipotecada i frustrada per fer saltar pels aires tots els moralismes i llocs comuns de l’arquetípic duel femení. Les dues germanes conversen cada vegada més cruament. Cau la nit, però el whisky manté la combustió i afila els ganivets. Les acusacions són cada vegada més dures, i les revelacions, sorprenents. Però les germanes no s’allunyen, sinó que, per la subtilitat de la ploma de Churchill i l’irrenunciable vincle familiar, s’apropen fins a revelar una nova dimensió de la seva personalitat. Ni Marlene és tan lliure, ni Joyce tan estúpida. El paradís de la City no és tot daurat, ni el nord és tot pols i cendra.

30 anys no són res

L’herència de Churchill i les seves Top girls és l’esmena a la totalitat d’un ordre sociològic que va més enllà de la dicotomia capitalisme-socialisme, empresari-obrer i ciutat-rodalia. Fins i tot de l’home-dona. Si Top girls brilla avui amb llum pròpia és per l’admirable capacitat d’anticipació a unes problemàtiques tan vigents com la pèrdua de drets laborals, la imposició d’una doctrina econòmica única, i la destrucció de la xarxa pública de subsistència.

Top girls no és cap elucubració moralista ni cap dogma de fe subversiu. Tampoc un pamflet sentimental d’eslògans fàcils. Sí que és, en canvi, una història on les dosis de lluita, tragèdia i emoció es mantenen en un finíssim equilibri. Un conte fantasiós que evoluciona cap a un relat naturalista on les capes dels personatges van caient d’una en una fins a quedar al descobert. A Top girls hi ha denúncia política, sí, i també molta càrrega social. S’hi qüestionen fets assumits com a veritats i determinades convencions queden ridiculitzades. La maternitat, el sacrifici i la rebel·lió són tres eixos clau d’un text que admet múltiples interpretacions i que exigeix a l’espectador una reflexió posterior incòmoda però estimulant per completar-ne el sentit i entendre les protagonistes.

En definitiva, el gran valor de l’obra és que al final concentra els seus dards en les preguntes més verinoses, que són les que ens interpel·len a tots. Com podem deslliurar-nos de l’opressió de la tradició? Es pot viure eternament en fugida? Quin preu paguem per tallar amarres definitivament amb les nostres arrels? Té sentit sacrificar l’amor filial en benefici de l’ascensió personal? Preguntes que Churchill situa en un context sociopolític fascinant, el de principis dels 80, i que personalitza en una dona, Marlene, que ja és tot un símbol. Solitari i ferit, com tots els símbols, i tan contradictori com seductor.

 

Top girls, de Caryl Churchill, amb traducció i direcció de Marc Chornet, serà al Teatre Akadèmia de Barcelona fins al 6 de desembre.

Imatge: Fragment del cartell promocional de 'Top girls'. Autora: Andrea Torres.

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR