The-Wicked-The-Divine-1-Both-Covers

The Wicked + The Divine: Identitats explotades

Cada 90 anys, 12 déus es reencarnen en adolescents. Aquesta vegada, són estrelles del pop. Són estimats i odiats ... i, en dos anys, moren. Aquesta és la premissa de The Wicked + The Divine, la sèrie de còmics de Jamie McKelvie i Kieron Gillen, coneguts pels seus anteriors treballs junts a Image Comics (Phonogram) i als Young Avengers de Marvel - tots centrats en personatges joves versemblants, diversos i únics. Així és a The Wicked + The Divine, que Gillen defineix com la culminació de tot el que estimen de la cultura popular.

[Nota: La primera part de l'article està limitada al comentari general del còmic (principalment del seu primer volum, "The Faust Act") intentant limitar els spoilers al màxim. Després de la nota d'avís, es tracten aspectes més concrets de la trama, fins al tercer volum publicat.]

Jerarquies culturals: Boom, boom, boom, boom

Lucifer - The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

Lucifer - The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

The Wicked +The Divine funciona com una celebració del pastitx i la hibridació de l'alta i baixa cultura: el primer volum, "The Faust Act", obre amb una cita de Doctor Faustus de Christopher Marlowe ( "Oh Faustus, ara teniu només una hora de vida, i sereu condemnats per l'eternitat!"), seguida immediatament d'una cita del grup dance Vengaboys ( "Boom, Boom, Boom, Boom") - una declaració d'intencions dels seus autors. Comprimint les jerarquies culturals, es fon la línia entre l'anomenada alta cultura i la cultura popular, barrejant déus amb estrelles del pop i presentant les segones amb la mateixa rellevància cultural que els primers. The Wicked + The Divine (WicDiv) legitima intencionadament la comparativa de la religió a la cultura pop, deconstruint i desestabilitzant les grans narratives a favor de les menors. Així, Llucifer (que en la tradició cristiana no és considerat un déu en el sentit estricte del terme) es reencarna en una versió femenina de David Bowie en la seva etapa de Thin White Duke, mantenint l'esperit rebel i antiautoritari de l'àngel caigut. De la mateixa manera, el còmic deixa entreveure que Lord Byron, considerat el primer celebrity modern, hauria estat una de les seves reencarnacions anteriors.

La hibridació no només és d'alta i baixa cultura, sinó també de formes culturals històricament dominants i subalternes. En el panteó de WicDiv són presents tota mena de mitologies clàssiques més enllà de la grega i la romana, que són probablement les més conegudes. Amaterasu, per exemple, apareix com la deessa del sol del Sintoisme (la religió japonesa que precedeix al Budisme), i està basada estèticament en artistes com Florence Welch o Stevie Nicks. Inanna, la deessa principal del panteó Sumeri, apareix en el còmic amb l'estètica de Prince. L'origen d'altres és menys clar: Woden és un déu anglosaxó que té arrels comunes amb l'Odin de la mitologia nòrdica, però té el seu origen en la segregació de les tribus durant el període de migració europea del segle V. Amb una estètica basada en Daft Punk i Tron (i amb Mary Wollstonecraft Shelley com a suposada reencarnació passada), el Woden de WicDiv és un bon exemple de com les mitologies mai són absolutes i tancades en si mateixes, sinó que evolucionen i són transformades per les seves reescriptures.

El que podria convertir-se en una apropiació cultural problemàtica (amb l'afegit de la diversitat racial), és tractat amb sensibilitat i coneixement de causa. Metanarrativament els autors es mostren reflexius en aquest aspecte quan fan que Amaterasu, deessa japonesa, sigui qüestionada per haver-se reencarnat en una noia no asiàtica (Breu spoiler: més endavant se'ns confirma que, efectivament, el seu coneixement de la cultura japonesa és superficial, el que porta a un enfrontament important en la trama malgrat les bones intencions de la jove).

Amaterasu, The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

Amaterasu, The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

Coneixem a la Laura, la protagonista, quan assisteix a un concert de la pròpia Amaterasu. La Laura es prepara al bany imitant la seva estètica: perruca rogenca, túnica blanca, pintura de colors vius al voltant dels ulls. Malgrat ser una adolescent corrent, busca semblar-se als déus, actuar i vestir com ells, adequar-se a les seves expectatives, de la mateixa manera que els fans de les celebrities del nostre temps idolatren i imiten als seus referents. Enfront la Laura se'ns presenta a la Cassandra, una reportera vlogger que es mostra del tot escèptica amb els suposats miracles del panteó. El personatge de la Cassandra és interessant per com qüestiona, de nou, la rellevància de les grans narratives i l'alta cultura: amb un màster en mitologia se sent autoritzada a sobreposar els seus coneixements als de la Laura, a qui acusa de conèixer les mitologies a través de la Wikipedia. Però és la Laura, que limita el seu coneixement a la primera pàgina de resultats de Google, qui aconsegueix ser acceptada pels déus del panteó.

Laura - The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

Laura - The Wicked + The Divine #1 (Image Comics)

Perfomance i identitats múltiples

De la mateixa manera que la narrativa concilia jerarquies culturals en equilibri, els personatges juguen els seus diferents rols: joves corrents (Minerva, la més jove del panteó, té només 12 anys), convertits en déus, i aquests en estrelles del pop. Els tres nivells requereixen una performance concreta, una acceptació d'uns estàndards i unes expectatives a conformar per ser acceptats com rols vàlids. L'interessant és com aquests rols no són limitats per la narrativa als convencionals de gènere, sexe o raça, i com els personatges són diversos i complexos més enllà de les seves identitats: hi ha personatges bisexuals, transsexuals, de gènere fluid o en relacions poliamoroses, però això no es converteix mai en el focus d'atenció de la trama, sinó que es presenta com a part de les seves complexitats identitàries.

The Wicked + The Divine #4 (Image Comics)

The Wicked + The Divine #4 (Image Comics)

Tot i així, hi ha expectatives socials a les que tot adolescent, independentment del seu gènere o sexualitat, està sotmès. La Laura juga molts rols en el còmic i distingeix clarament el seu paper davant els déus, als quals idolatra, i davant els seus pares, amb els quals, com tot adolescent, sent que no aconsegueix comunicar-se. En el cas dels personatges del Panteó, se’ls ha de sumar tant el fet d'adaptar-se un paper mitològic com el de convertir-se en estrelles del pop.

D'una banda hi ha la dificultat de comprendre a si mateixos no només com identitats pròpies sinó també com les figures mítiques que representen: Llucifer està condicionada a ser la rebel, Sakhmet (la deessa egípcia de la guerra), la salvatge. Morrigan, de la mitologia irlandesa, és tres deesses en una, amb tres personalitats ben diferenciades que ha d'interpretar. Baal té dificultats per demostrar que representa Baal Hadad i no Baal Hammon (essent el primer d'ells de la mitologia assíria i aramea i el segon fenici), i es mostra frustrat pel rol que li ha estat imposat ( "No tinc por de qui sóc. I sóc afortunat, perquè no hi ha alternativa"). Encara per sobre d'això tenen un altre nivell, el de la performance absoluta sobre l'escenari. I per a això cal parlar de Tara, que ni tan sols sap quina divinitat se suposa que representa.

[AVÍS DE SPOILERS: A partir d'aquí, detalls explícits de la trama fins al tercer volum.]

Fucking Tara: The Fame Monster

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

No coneixem a Tara cara a cara fins al tercer volum de la saga, "Commercial Suicide". Tot i així, portem llegint sobre ella des de les primeres pàgines, on la Laura assegura que Amaterasu és millor que Baal, Sakhmet, Inanna ... i fins i tot que fucking Tara. Des d'aquest moment tots els personatges es refereixen a ella despectivament, definint un perfil d'estrella del pop que resulta del tot real, definit per Gillen com una barreja entre Taylor Swift i Lady Gaga (Llucifer es mofa del vestit de carn de Tara, que recorda al que Gaga va portar als premis MTV de 2010). Es tracta de dues artistes òbviament molt diferents, però que serveixen com a exemple per tractar un dels temes més recurrents del còmic en general i d'aquest tercer volum en concret: la problemàtica sexista de la cultura popular que exposa com públics els cossos i vides de les artistes. No coneixem a Tara, no sabem el seu nom real, ni tampoc la divinitat a la qual representa, però ens sentim legitimats per odiar-la.

Screenshot_2016-03-31-22-26-38

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

Tara és adorada pels seus fans com a estrella del pop, però no se sent a gust en el seu paper. Quan decideix interpretar en un concert cançons escrites per ella mateixa, rep tomàquets i és acusada d'egoista: "Els encantava. No, no jo. Aquest era el problema. Els encantava allò."

La seva història composa el capítol més emotiu de la sèrie, agafant el lector completament desprevingut. Tara, o l'adolescent que li dóna forma, ens explica com des dels 11 anys ha sentit que existeix simplement per al plaer aliè ("He sentit 'Eh, guapa!' i 'Eh, divina!' suficients cops com per saber que el primer és simplement el segon decorat amb un llacet."). Per a ella, les cançons i els versos eren vehicles de fugida: actuava amb amples túniques i una màscara que l'allunyava de la cosificació per part dels seus espectadors. Així era fins que va ser escollida per acollir en el seu cos a Tara i convertir-se en una deessa real. "La meva música, la màscara, la roba. Són formes d'amagar-me. Sempre em mirareu. Mireu això, no a mi." Però el públic no accepta la màscara, que irònicament representa la veritable identitat de Tara, i l'assetja constantment perquè actuï com s'espera d'ella, oferint el seu propi cos. El mateix experimenta la Laura quan comença a tenir la presència mediàtica que tant anhelava: "La meva cara era a les notícies. Era el que sempre havia desitjat... Però no realment. Em vaig sentir una estranya a mi mateixa. Em vaig sentir com si m'arrenquessin la cara."

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

El moment en el que se'ns mostren a doble pàgina les mencions a Twitter de Tara resulta horripilant per la seva versemblança (qualsevol dona exposada públicament és objecte d'assetjament a les xarxes). Sota el hashtag #FuckingTara (no lliure d'implicacions sexuals), s'acumulen insults, amenaces de violacions i fins i tot de mort. És el mateix "fucking Tara" que es repeteix en el text i fa còmplice al lector d'aquest difamatori joc que ningú qüestiona. Tara és estúpida, superficial i pretensiosa, i no cal conèixer la seva versió per a acceptar-ho.

Per això, quan se'ns mostra la realitat després del fucking Tara, no podem evitar sentir-nos partícips de l'assetjament que la porta al suïcidi (suïcidi comercial, ja que ni tan sols la seva pròpia mort li pertany). També així a la resta de personatges: Baal es penedeix d'haver-se barallat amb ella i reconeix que a ell també li hauria agradat escriure les seves pròpies cançons, però assenyala que pels déus és impossible triar qui ser. Malgrat lluitar contra el reclam violent de la seva identitat i el seu cos, Tara finalment cedeix davant l’assetjament ( "Que us fotin. Que us fotin a tots. No estic aquí per plaer vostre. Excepte que sí que ho estic."), i ens dóna una lliçó del perill de seguir el joc de la intimidació i la difamació online: "Intenteu ser més amables. No teniu ni idea de per què està passant la gent. Vostra, Fucking Tara".

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

The Wicked + The Divine #13 (Image Comics)

 

Imatge principal: Image Comics

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

1 comment

  1. Set suggeriments per aquest Sant Jordi | Zena 22 abril, 2016 at 06:14 Respon

    […] Qualsevol de l'editorial Image. L'editorial que publica The Walking Dead ofereix propostes trencadores en la representació del gènere i la sexualitat. Des de Rat Queens -una versió femenina, lèsbica i gamberra dels móns hereus de El Senyor dels Anells- passant per ODY-C -L'Odissea d'Homer amb personatges femenins i hermafrodites-, Sex Criminals -sí, aquells que paren el món amb el seu orgasme- fins als déus reencarnats en estrelles de rock a The Wicked and The Divine. […]

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR