'The Shape of Water': hi havia una vegada... amor i monstres

Una veu en off ens indica que estem a punt de viure un nou conte made in Guillermo del Toro.

Com qualsevol conte de fades ens parla de llocs comuns: un príncep, un monstre i una dona enamorada. Sí, The Shape of Water és un conte que parla de moltes coses, però, sobretot és un conte sobre l’amor, com deia Guillermo del Toro, reivindicatiu al Festival de Sitges – “Quan dic que faré una pel·lícula sobre l’amor em tracten com un nen de vuit anys, l’amor està molt infravalorat”-. Amén, Guillermo.

Guillermo del Toro ens té acostumats a veure a les seves obres una estètica cuidada fins al darrer detall, com si d’un Wes Anderson gòtic és tractés. L’atmosfera que es respira, s’olora i es veu a les seves pel·lícules sempre és meravellosa, bella i inquietant. L’estètica de Guillermo del Toro s’ha convertit en un referent del cinema fantàstic i a The Shape of Water no decep. Aquesta vegada s’allunya de les referències a una naturalesa vella i indòmita com feia a El Laberinto del Fauno i crea una petita bombolla de metall, neó i aigua que resulta igualment màgica i reminiscent d'una altra meravella estètica (aquesta vegada dels videojocs), com és el món de Rapture a Bioshock.

estetica

The Shape of Water és un conte situat a un poble costaner d’estats Units al 62, en plena guerra freda. La protagonista, Eliza (Sally Hawkins), treballa de dona de fer feines a un complex militar, i la seva rutina es trencarà quan ella i la seva millor amiga, Zelda (Octavia Spencer), descobreixin una criatura que forma part d’un experiment secret del govern.

Eliza és de les poques protagonistes de cinema i, encara més, de cinema romàntic i fantàstic, amb un diversitat funcional. El cinema de terror ens té acostumats a una narrativa en la que, la diversitat funcional dels personatges es presenta com quelcom incapacitant que els fa indefensos davant l’adversitat (Blind Fear, Wait Until Dark...). També és abundant la presència de personatges amb diversitat funcional asexuals o amb una funció paterna o materna, com Charles Xavier dels X-Men.

Elisa és muda, però això no la fa indefensa en cap moment, Eliza és sexual però no és sexualitzada, com qualsevol dona es masturba i té desig sexual, però el seu cos no s’objectifica en cap moment. És important diferenciar la relació que té amb la criatura i amb el malvat del conte, Strickland, representat per Michael Shannon. La naturalesa biològica i antropomòrfica de la criatura fa que no percebi la mudesa d’Eliza com una desviació de la normalitat. Així doncs, l’estigma que fa que la societat defineixi el que és “normal” i el que no ho és desapareix, mostrant l’arbitrarietat d’aquesta construcció social. Eliza diu a The Shape of Water que la criatura “no la fa sentir incompleta”, com sí ho fa la resta de la societat, que projecta sobre ella la percepció que li falta quelcom.

shape-of-water-2

La relació amb Strickland, però, es l’altra cara perversa de la percepció de la “normalitat”. Com els senyors als que els hi dona “morbo” sortir exclusivament amb asiàtiques per motius racistes i masclistes que no venen al cas, a Strickland també li dona “morbo” l’Elisa precisament per la seva mudesa, la percepció errònia de la seva incapacitat de replicar com a una mostra de sexualitat i fetitxisme tòxic.

És fàcil establir paral·lelismes entre l’antagonista d’aquest conte i Sergi López a El Laberinto del Fauno. Ambdós representen la monstruositat de la masculinitat tòxica i pensament colonial. En el cas de Strickland, segurament per la realitat política actual, es centra culturalment en el marc del Somni Americà (d’Estats Units). Strickland  té la família perfecta, la feina perfecta i un cotxe perfecte. Strickland es sent legitimat en les seves accions, és la mostra dels Estats Units del nosaltres contra l’altre, de la hipermasculinitat colonialista i l’agressivitat justificada per uns ideals que són perillosament reals fora del conte. Strickland també representa la “normalitat” establerta socialment i com la normalitat que representa ell i la seva família és tan artificial com la gelatina verda que consumeixen.

strickland

The Shape of Water, però, pateix de tòpics evitables. La millor amiga de l’Eliza, la Zelda, és una dona negra que, en forces ocasions, es presenta com un estereotip de “sassy Black woman” o “sassy Mamma”. També caiem altre cop en el trop audiovisual en el que el personatge no-blanc és secundari al protagonista, normalment actuant de millor amic o amiga (Capità Amèrica: Soldat d’Hivern, Star Wars, Percy Jackson...) i com a recurs còmic.

Això no vol dir que la discriminació racial no estigui representada, es veu en diverses ocasions en altres personatges i en la mateixa Zelda, però precisament el fet que no sigui la protagonista fa que no s'hi aprofundeixi. La manera de tractar la criatura per part de Strickland simbolitza de manera més directa i evident aquesta discriminació, però amb la presència d’un personatge femení negre i amb un físic no heteronormatiu trobo que la representació hauria d’equilibrar-se, si més no, en ambdós personatges.

zelda

Un altre tòpic evitable és el de l’amic gai, que també situa la representació queer en un inamovible segon pla. En aquest cas, però, el personatge de Giles (Richard Jenkins) té un major desenvolupament que la Zelda. La discriminació patida per Giles és presentada en diverses ocasions i és d’agrair que el seu personatge no recaigui en el trop d’amic gai caricaturesc que només parla de sexe i es presenta exclusivament com a recurs còmic.

Giles és un personatge complex i es presenta més com una figura paterna, però això no vol dir que no es presenti com un personatge amb desig sexual. Giles és un home frustrat artísticament, sexualment i vitalment, amb una feina destinada a l’extinció (fa il·lustració per cartells publicitaris en la època d’auge de la fotografia) i obsessionat, igual que Eliza, amb els musicals dels anys cinquanta. La meva opinió és que aquesta afició no és un recurs destinat a construir un estereotip ni una casualitat.

giles

El cinema musical dels anys trenta i cinquanta va ser, sovint, porta d’entrada a personatges no-blancs, queer i a l’apoderament femení al món del audiovisual. No és casualitat que es mostri Alice Faye (que va engegar a la merda a la tot-poderosa Fox), Carmen Miranda (l’actriu i cantant llatina més famosa dels anys trenta) o Bill Robinson (conegut com a Bojangles), l’actor afroamericà més ben pagat de la primera meitat del segle XX. Aquest cinema musical, com a refugi d’una realitat injusta i trista, ens acompanya durant tota la pel·lícula musicalment i estètica.

The Shape of Water és un conte, un conte sobre la soledat de la Zelda, amb un marit insensible i no-responsiu, la soledat d’en Giles que no troba sortida a la seva vocació o sexualitat, la soledat de l’Eliza i la soledat de la criatura, allunyada de la seva llar i tractada com un animal salvatge (el paral·lelisme amb el tractament dels esclaus al món colonial és evident). Un conte també sobre l’amor com a recurs per lluitar contra la por, un amor que tot i així peca de la narrativa d’allò predestinat. Aquest trop fa que no s'aprofundeixi en la relació de l’Eliza i la criatura més enllà de representacions simbòliques, en la que es troba a faltar un vincle madur i complex més enllà del “estem-fets-l’un-per-l’altre”. Tot i així, jo li perdono a Guillermo del Toro, li perdono perquè el que estic veient i absorbint amb delit és un conte, un conte simbòlic i preciós sobre "Els darrers dies de regnat d’un príncep just, la princesa sense veu i el monstre que va intentar acabar amb tot”.

The-Shape-of-Water-Poster-by-James-Jean

Nora Soler

Nora Soler

Dissenyadora especialitzada en comunicació interactiva. Il·lustra i escriu per a Zena.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR