'Teen Vogue': política i identitat adolescent

A les mans de Trump, els fets es poden intercanviar per opinions, encegant-nos i fent-nos discutir entre nosaltres mentre es qüestiona la nostra realitat sencera.

Així, sense embuts, parlava la periodista Lauren Duca sobre l'estratègia electoral de Donald Trump a principis de desembre a la revista Teen Vogue. Sí, Teen Vogue, la versió per a joves de la principal revista de moda del món. Aquesta cobertura política a través d'articles ben investigats i redactats amb un estil lúcid i clar va sorprendre molts periodistes; tanmateix, les lectores habituals de la revista, assídues de blogs de moda i de les xarxes socials, ja hi estan més que acostumades. I és que -alerta!- es pot ser jove, estar interessada en boy bands i maquillatge de purpurina, i debatre sobre política amb enteresa sense que una cosa contradigui la resta.

Que el feminisme està "de moda" en l'anomenada cultura mainstream ja se sap. No és només que Beyoncé hagi enarborat la bandera del feminisme des de fa alguns anys, fent servir la seva plataforma com a icona cultural per parlar d'assumptes com la violència policial contra afroamericans i reafirmar-se en la seva identitat com a dona negra a Lemonade, o que Emma Watson hagi escollit la xarxa social Goodreads per començar un club de lectures feministes, a més de liderar el projecte de Nacions Unides He For She. De manera una mica més sospitosa, conegudes marques de roba venen samarretes amb eslògans feministes, mentre que empreses de compreses, xampús i electrodomèstics fan ús de la retòrica del moviment; no som ningú per retirar-li el carnet de feminista a la gent, per descomptat, però cal qüestionar si les pràctiques d'aquestes empreses són conseqüents amb el seu màrqueting. No obstant això, el que està fent Teen Vogue és molt diferent.

Teen Vogue, igual que la seva germana gran Vogue i la seva cosina Vanity Fair, que també ha carregat contra Trump de manera viral i satisfactòria, pertanyen al gegantí conglomerat Condé Nast (que sí, està dirigit per homes). Va començar el seu tiratge el 2004, publicant articles sobre moda per a adolescents i entrevistes amb ídols, tal com caldria esperar. Però al febrer del 2016 l'actriu i activista Amandla Stenberg (Els jocs de la fam) ens observava desafiadora des de la portada, sota el titular "Power Girls: Els nous rostres del feminisme"; entre les seves pàgines es presentaven joves artistes i activistes que parlen dels diferents eixos d'identitat, del gènere a la religió, en primera persona. L'interès de les lectores adolescents per l'art, la política, i com es retroalimenten es dóna per descomptat, igual que s'assumeix que les noies són perfectament capaces de qüestionar i articular la seva pròpia identitat mitjançant el pensament crític -i que, entre altres coses, ho fan mitjançant el maquillatge, la roba i l'elecció de referents.

teen-vogue

Teen Vogue: Abril, maig, agost i desembre de 2016

El pas definitiu cap a la política -sense renunciar a altres temes- va ser la designació d'Elaine Welteroth, que abans dirigia la secció de bellesa i salut, com a editora cap a mitjans del 2016. Welteroth no només destaca per ser molt jove -ronda la trentena- sinó per ser una de les primeres afroamericanes en un càrrec similar. Des d'aleshores, Teen Vogue ha publicat articles sobre l'accés a l'educació de les noies a la resta del món, l'apropiació cultural, els drets reproductius i el paper de les dones a la ciència; es publiquen textos de joves periodistes i es trien noies de diferents ètnies i tipus corporals, portant la inclusió i la diversitat més enllà de la teoria i la publicitat. Així, Teen Vogue segueix els passos de revistes per a adolescents que s'acosten al seu públic amb honestedat i respecte, igual que fa la popular Rookie -creada per la jove bloguera Tavi Gevinson el 2011, i com va fer l'alternativa Sassy a principis dels noranta.

abe14432629819-568d326e91646

Noies, inclusivitat i auto-afirmació a Rookie

Encara que sigui gratis accedir al contingut de Rookie o Teen Vogue en línia, cal saber anglès. El panorama de l'àmbit espanyol és més aviat depriment -no parlem de blogs i revistes independents, sinó de grans plataformes. Les revistes per a noies que van dominar l'adolescència d'aquelles que ara estem a la vintena han desaparegut gairebé del tot; la irreverent Loka, amb la seva font taronja butà, va tancar l'any 2009; Ragazza i Star2 van desaparèixer el 2012; Top Music el setembre de l'any passat. La clàssica Súper Pop, que va arrencar a finals dels setanta, es va passar al format digital l'any 2011. Si bé la Súper Pop s'ha adaptat a ídols més recents, la seva heteronormativitat és de pel·lícula de terror. De fet, la secció de relacions es diu simplement "Nois". Un cop d'ull ràpid ens mostra que fa temps que la redacció va deixar els seus anys mossos, amb frases com:

¿Empieza sus WhatsApps con un «hey, pivita» o algo del estilo en plan súper sobrado? ¡Pues mucho ojo con ese chico! Lo más probable es que quiera algo contigo, pero no entra en sus planes conseguirlo currándoselo y siendo legal. ¡Huye de él al grito de ya!

Dabuten, chavalas. Les seves úniques referències al feminisme es presenten com a batalles entre dives i exclamacions de "girl power"; sobre el discurs de l'Emma Watson davant les Nacions Unides no es van mullar gens. Millor que res, suposo. L'altra revista clàssica per a adolescents és, és clar, Bravo. Al contrari que Súper Pop, Bravo és importada; va començar a Alemanya el 1956, al llarg de les dècades va destacar per la seva exploració oberta del sexe entre els adolescents, i va arribar a Espanya a mitjans dels anys noranta. Si bé a la Bravo es parla de sexe i salut a més de moda i ídols, el tractament del feminisme és gairebé tan superficial com a la Súper Pop -i també centrat en l'Emma Watson- i la cobertura de temàtica LGTB+ és tràgicament mínima: "hablamos de las muchas formas en las que se puede vivir el amor…", "ya sabes, bravera, hay que amar libremente sin que importe nada más que el interior de las personas".

Com mostra l'exemple americà i l'activitat de noies joves a zines, comunitats online i xarxes socials, l'interès i la capacitat de parlar de política i identitat hi són; tan sols cal que grans mitjans se n'adonin. Ens hem acontentat amb una visió reduccionista i superficial de les adolescents durant massa temps, assumint que emocionar-se davant d'una boy band o un unboxing de maquillatge significa ser superficial i fins i tot estúpida, sense qüestionar a quins productes culturals atorguem valor i fins i tot implicacions morals. Podem recórrer al clixé: les noies estan bé. Només cal escoltar una mica.

Imatge principal: portada de 'Teen Vogue'.


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR