'Stranger Things': homofòbia i subversió del gènere

Els biaixos sexistes i/o heteronormatius en la representació del gènere o l'orientació sexual en ficcions que parlen de temps pretèrits se solen justificar assegurant que, en l'època en què se situa l'acció, el paper de les dones cis i persones LGTBI a l'esfera pública era residual. Una afirmació que se sol desmentir amb la constatació que, en els productes de ficció que transcorren en un temps coetani a les societats occidentals que els consumeixen, el paper dels personatges femenins cis o LGTBI tampoc sol ser gaire lluït.

Que Mad Men, ficció que transcorre als anys seixanta, tingui personatges femenins -la representació LGTBI és més qüestionable- amb més agència que els de sèries que passen a l'actualitat indica que la visió del creador sobre la seva obra hi influeix més que no pas el temps històric. Una constatació que també es pot fer en el cas de Stranger Things (Netflix). La sèrie no només actualitza, amb millors mitjans tècnics, l'univers de les pel·lícules de ciència-ficció i fantasia dels vuitanta, sinó que també posa al dia les seves representacions de gènere.

AVÍS: SPOILERS

Els homes friquis: la masculinitat de segona

La història pren el punt de vista dels friquis, entesos no només com a nois a qui els agrada jugar a jocs de rol i llegir ciència-ficció i que generalment són poc dotats per a la gimnàstica i diana de tots els assetjadors escolars haguts i per haver, sinó tota persona que no acaba d'encaixar en els límits d'una diferència tolerable.

Del grup de nens protagonista, a més de jugar a jocs de rol, sentir passió per la ciència i ser radioaficionats, la majoria tenen una altra característica que els fa ser diferents. Dustin Henderson té displàsia cleïdocranial, malaltia que endarrereix el creixement dels ossos i que, en el cas de Dustin, es tradueix de forma visible en què li falten les dents del davant. Resulta interessant la representació que es fa de la malaltia de Dustin, un fet que tant els seus companys com ell assumeixen amb total normalitat i que no fa que el seu personatge sigui ni millor ni pitjorLucas Sinclair és negre i, del grup, potser pot resultar el més irritant, en especial per la seva hostilitat envers un altre personatge rellevant, Eleven (El). Una llàstima, tenint en compte que és dels pocs personatges negres que hi ha a la sèrie.

160909_Group

D'esquerra a dreta, Mike, Will, Lucas i Dustin. Font: fotograma de la sèrie, Netflix.

Will Byers, la desaparició del qual constitueix el principal eix narratiu de la sèrie, és qualificat, sovint, com a queer. Si bé la sèrie no explicita en cap moment si Will és gai o no -no ho fa amb cap personatge-, es tracta d'una assumpció força estesa entre els membres de la fictícia comunitat de Hawkins, Indiana, i no assumida de forma positiva. L'aspecte físic de Will i el fet que sigui un nen reservat i amb un ric món interior són prou motiu per etiquetar-lo. La condició de queer de Will fa que la seva desaparició es vegi amb menys llàstima per alguns conciutadans ("Per què esteu tristos? En Will està al món de les fades, volant amb les altres fades, totes felices i gais") o sigui utilitzada per demonitzar la comunitat LGTBI ("Probablement l'ha assassinat un altre queer").

El germà de Will, Jonathan Byers, sol ser etiquetat com a pervertit. Si bé protagonitza una escena en què fotografia d'amagat un grup de joves i, més concretament, Nancy Wheeler, germana de l'altre nen protagonista, Mike Wheeler, la seva condició de pervertit té a veure amb què és callat, té interessos diferents als de la majoria de joves de la seva edat i és d'una classe social més baixa que la resta de personatges -fill de mare soltera i treballadora, pare absent.

La sèrie, conscient que els nens dels vuitanta han crescut, presenta personatges adults friquis, com el professor de ciències dels protagonistes, Scott Clarke. No només estimula l'interès dels seus alumnes predilectes per la ciència, sinó que els ajuda en la seva recerca sobrenatural. La seva característica de friqui es posa de manifest en una escena en què es debat entre ajudar els nens o passar la nit amb la seva parella/rotllo amb qui es disposa a veure La cosa.

L'altre adult és el sheriff Jim Hopper. Al principi pot semblar el típic sheriff ignorant de poble, associat a un personatge antagonista més que no pas a un aliat, però es converteix en un dels personatges centrals de la trama, en positiu. En certa manera, Hopper ve a representar l'espectador convers, aquell que no s'ha identificat mai com a friqui però que, ja a l'edat adulta, és un consumidor de sèries compulsiu.

On són les dones... friquis?

Barbara Barb Holland és la millor amiga de Nancy Wheeler. Estudiosa, sensata i amb ulleres rodones, és completament oposada a tot el que representa Nancy. Barb també desapareix, però la seva absència no és percebuda com a tan traumàtica com la de Will. Tan sols Nancy, en un clar exercici de sororitat, no deixa de buscar Barb fins al final. Si bé el destí de Barb ens recorda que, a la vida real, les coses dolentes també passen a les bones persones, el fet que sigui l'únic personatge amb qui moltes dones friquis s'hi poden sentir identificades en una sèrie feta perquè els homes friquis s'hi sentin a gust no deixa de ser una ocasió perduda. Prova d'això és que el seu personatge ha despertat grans simpaties a les xarxes socials, i fins i tot Vulture li ha fet un tribut.

Imatge: T'estimem, Barb. Font; fotograma de la sèrie. Netflix

Barb (t'estimem). Font: fotograma de la sèrie. Netflix

En canvi, Nancy Wheeler és el prototip de noia perfecta. Guapa, estudiosa, femenina en el sentit clàssic de la paraula i virginal, té tots els números per ser una final girl o bé morir de forma horrible mentre s'enrotlla amb el guaperes Steve Harrington  als seients de darrere d'un descapotable. Nancy sempre és Nancy, però amb amb el pas dels capítols va adquirint més agència i és retratada amb més complexitat. Busca la seva millor amiga, lluita contra monstres, s'alia amb Jonathan i el defensa, fins i tot de la seva parella, quan creu que ho ha de fer. Comet errors i els paga. Nancy acaba el final de la primera temporada sortint encara amb Steve -el noi comença com un imbècil però es redimeix un pèl en ajudar Nancy i Jonathan i trencar peres amb els seus amics-, tot i que sabem que té un vincle molt fort amb Jonathan i que ell n'està enamorat. Si bé al públic li cau millor Jonathan, el cert és que el noi representa la idea que si insisteixes i ajudes la noia que t'agrada, ella acabarà rendida als teus peus -com si els nostres gustos es modelessin en funció del que un home fa per nosaltres.

Eleven, el misteri

Un dels personatges centrals és Eleven, la nena-experiment amb poders sobrenaturals que encarna el trop de la nena òrfena misteriosa. A Stranger Things, el misteri és doble: per una banda, és necessari que ho sigui per l'evolució de la trama. Per l'altra, no deixa de representar el misteri que suposa per als nens el sexe femení. Un cop integrada al grup, el seu rol bascula entre la síndrome de barrufeta i ser un deus ex machina. Aquesta última característica la situa prop de la representació de la dona geni vista com un objecte més que no pas com a subjecte. Com succeeix amb Elektra a Daredevil (Netflix), els malvats la volen utilitzar com a eina, mentre que un personatge masculí proper a ella -Mike, en aquest cas- és qui l'encoratja a ser un subjecte amb capacitat per decidir.

El personatge d'Eleven, però, convida a reflexionar sobre com es construeix el gènere. Ha crescut en un laboratori, i això ha suposat que no estigui educada en els cànons de la feminitat tradicional. En resum: no sap comportar-se com una dona. S'escapa amb el cap rapat i una bata d'hospital, un fet que fa que la majoria de personatges la confonguin amb un nen i que, durant bona part de la sèrie, els protagonistes pensin que estan seguint la pista de Will.

Quan els nens l'adopten i Eleven ha de socialitzar-se a Hawkins, és quan realitza una espècie de trànsit cap al gènere femení. El seu nom passa a ser El, i vesteix una perruca rossa i un vestit rosa. Es tracta d'un homenatge a ET, però l'escena causa una sensació ben diferent que la gràcia que feia veure un alien vestit de senyora. Els nens es queden ben parats quan la veuen. Mike li diu que és bonica, i ella interioritza aquesta paraula i somriu. També ho fa quan veu les fotografies de Nancy. Sembla que El es retroba amb una part, la de la bellesa femenina canònica, que li ha estat negada -com si es tractés d'un instint reprimit. Val a dir que Eleven ja era guapa amb el cabell curt i la bata, però sembla que fins que no vincula de forma explícita el seu sexe a una representació de gènere aquesta opció no es contempla.

A mesura que avancen els capítols, Eleven perdrà la perruca rossa, i traumatitzarà telepàticament assetjadors escolars -els mateixos que deien queer a Will, una espècie de policies de gènere-, així com a sequaços del govern. Sempre amb el vestit rosa i una jaqueta blava, una imatge de gènere trencadora.

Elevent, llesta per a l'acció. Font: fotograma de la sèrie, Netflix.

Eleven, llesta per a l'acció. Font: fotograma de la sèrie, Netflix.

Mares coratge i pares absents

Stranger Things no hagues estat possible si els pares i mares dels nens protagonistes estiguessin mitjanament assabentats del que fan els seus fills. No estem parlant de control, sinó de mantenir un interès. Malgrat la poca afició progenitora a la criança, hi ha diferències destacades entre els pares i mares de la sèrie.

La paternitat sol estar tractada des d'un punt de vista negatiu. El pare de Will i Jonathan és un bandarra que només es preocupa pel seu fill petit perquè amb la seva desaparició pot denunciar l'administració i treure'n alguns calerons. El personatge de Jonathan està construït en clara contraposició al del seu pare. L'altre pare que veiem, el de Mike, Nancy i una bebè, sol tenir una actitud més aviat passota envers els seus tres fills, fins al punt que és la seva dona qui s'encara amb els malvats agents del govern. És ella a qui veiem majoritàriament interactuant amb la canalla. No es tracta d'una mare sobreprotectora, sinó d'una mare que es preocupa pels seus fills, és comprensiva amb ells -sempre hi vol parlar- té vida pròpia i reflexiona sobre la seva condició -quan era jove es va casar amb un home més gran, els seus tres fills van afectar la seva carrera professional...

El pare d'Eleven, el doctor Martin Brenner, tracta la seva filla d'una manera força deshumanitzadora. La paternitat positiva, en canvi, l'encarna Jim Hopper, i es converteix en un element més de l'antagonisme amb Brenner. La desaparició de Will i la troballa d'Eleven faran que el sheriff revisqui el dol i la pèrdua que va suposar la mort de la seva filla petita per càncer.

Joyce Byers, disposada a trobar el seu fill i a matar monstres. Font: fotograma de la sèrie, Netflix.

Joyce Byers, disposada a trobar el seu fill i a matar monstres. Font: fotograma de la sèrie, Netflix.

La mare de Will i Jonathan, Joyce Byers, és la mare més destacada de la sèrie. Tal com succeeix amb el personatge que encarna Angelina Jolie a l'Intercanvi, mai perdrà l'esperança de trobar el seu fill en vida, encara que part de la comunitat la tracti de boja. La dissort de Terry Ives, mare d'Eleven, funcionarà com a revulsiu perquè Joyce toqui de peus a terra. A banda de la recerca del seu fill, una altra batalla que Joyce haurà de lliurar és la de mantenir la seva família.

Imatge destacada: Títol de 'Stranger Things'. Font: Netflix.


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR