'Stranger Things 2': noies guays i mascles amb laca

La segona temporada de Stranger Things és una seqüela en tota regla: continua les trames, reprèn els personatges, ho rega tot amb una banda sonora igual de bona o fins i tot millor que l'original i ens ofereix nou hores més a Hawkins.

No obstant això, com moltes altres seqüeles, dilueix l'original i resulta completament innecessària, quan no cínica, tenint en compte la inevitable tercera temporada i els ganxos argumentals presents en aquesta segona.

A més, repeteix diversos problemes de representació ja vists en la primera temporada i deixa passar oportunitats clares d'aprofundir en alguns dels seus personatges més interessants. Podríem atribuir aquesta visió a vegades sexista dels personatges, com han fet alguns, als rols de gènere presents al cinema dels vuitanta, recuperats en una tasca d’afectuosa arqueologia del cinema de Spielberg i Hughes, però algú es creu encara que el sexisme és una cosa que es va quedar als anys vuitanta?

1

Les altres noies no són com tu

El primer problema clar d'aquesta segona temporada de Stranger Things és com presenta les seves protagonistes femenines: si a la primera temporada l'únic personatge femení del grup de nens protagonistes era 11, en aquest nou lliurament apareix Max , una noia nouvinguda al poble que és tota ella el tòpic de la cool girl. Max va en monopatí, Max juga a videojocs, Max no només juga a videojocs sinó que és millor jugant videojocs que els nois i Max, sobretot, és diferent a la resta de noies.

No redundaré sobre com de perniciós resulta aquest tòpic, però només cal dir que durant els nou episodis d'aquesta temporada no deixen de repetir-se frases com "les nenes són tontes", "no és com les altres noies" i similars. D'altra banda, Mike no deixa de veure a Max com una amenaça per a la continuïtat i cohesió del seu grup d'amics, projectant sobre ella la responsabilitat del comportament de Dustin i Lucas. Per Mike i per als nois, Max és una espècie de deïtat immisericorde però irresistible que encara que els aterra els atrau
irresistiblement.

Molt sa no és.

A la primera temporada es podia atribuir aquesta dinàmica al fet que els protagonistes fossin nens i que tinguessin els seus grups de joc separats de les noies per pura inèrcia social, però a la segona temporada aquesta visió del gènere femení com una mena d'alienígena sortit de una altra dimensió xoca de ple amb un altre dels problemes clars de la sèrie: l'èmfasi en les relacions romàntiques i la sexualització de personatges que no tenen més de 13 anys. Si no fos perquè és un reflex preocupant de les expectatives de gènere que projecta la societat sobre els preadolescents, seria per posar-se a riure. Però és més aviat per posar-se a plorar.

2

En sortir de classe

Sí amigues, vosaltres havíeu vingut aquí a veure una pel·lícula de terror, una mica de por amb el que passar el Halloween, un grup de nens fugint de monstres terribles que, tot i que us ho fan passar una mica malament, teniu la certesa que acabaran tots sans i estalvis al final de la pel·lícula. Però resulta que aquí el monstre és la pubertat, el sexe i l'adolescència, que planen sobre els nostres protagonistes com un horrible monstre primigeni més enllà de l'horitzó, cobert de grans, escoltant música de la qual s'avergonyirà en 10 anys i amb els cabells greixosos.

Penseu-, triangles amorosos amb nens de 13 anys. Personatges -femenins- que s’agredeixen entre ells per gelosia amb 13 anys. PERÒ QUÈ ENS PASSA? A més, estant en època de Halloween, era inevitable un desastre com aquest (Percert, no deixeu de visitar el nostre article sobre disfresses de Halloween, diguem, inapropiades):

3

Poc més cal dir, una bona part d'aquesta segona temporada s'inverteix en examinar les relacions amoroses, i els triangles amorosos, entre un grup de nens. Fixeu-vos bé en aquesta última paraula: nens. Ja se sap que això ven, però els nens de Polseres Vermelles, almenys, eren una mica més grans. Resulta un element que distreu de la trama principal i que minva el conjunt sencer, i per si no haguéssiu tingut poc, avís de spoilers, l'escena final de la temporada són els protagonistes en un ball escolar, que no pot ser el famós ball de graduació perquè ENCARA ELS FALTEN 5 ANYS, però al que tot i així els nois flirtegen amb les noies i alguns dels protagonistes reben el seu primer petó. NENS DE TRETZE ANYS, NOTA.

4

Hipermasculinitat i laca Farrah Fawcett

Una cosa que sí que resulta interessant en aquesta segona temporada és la representació d'una masculinitat -un xic- diferent. Steve, l'interès romàntic de Nancy a la primera temporada, dóna un gir marcat al seu caràcter, trencant la seva relació amb Nancy -encara que cal dir que ho fa d'una manera bastant immadura i que es resol en cinc minuts u,na cosa que hauria donat per un episodi sencer- i passant a convertir-se en el germà gran adoptiu de Mike, Lucas, Max i sobretot, de Dustin. Steve deixa el seu paper d'alfa d'institut per esdevenir un personatge molt més interessat per la cura dels personatges més joves, una cosa que es desvia clarament de la norma i més dels rols assignats habitualment a aquest tipus de personatges atletes d'institut.

Tot i que, com dèiem més amunt, un dels pitjors elements amb claredat d'aquesta segona temporada és la sexualització de personatges preadolescents, un dels moments per recordar de la temporada està protagonitzat per Steve parlant amb Dustin sobre com acostar-se a les noies i també, en un moment de màxima vulnerabilitat, sobre el secret de l'impossible pentinat de Steve: laca pel cabell marca Farrah Fawcett.

Aquests secrets de bellesa masculins ens porten a un altre element molt interessant d'aquesta segona temporada de Stranger Things: la hipermasculinitat extremadament amanerada dels anys vuitanta. En aquesta segona temporada hi ha dues escenes en les quals un personatge s'arregla els cabells i s'empolaina davant un mirall. Totes dues estan protagonitzades per homes heterosexuals i hipermasculins: Steve amb el seu pentinat impossible, i Billy, el germanastre macarra de Max que escolta heavy metal, condueix un cotxe ràpid, i es depila el pit i es posa gomina davant del mirall. Stranger Things posa la lupa sobre aquesta pretesa hipermasculinitat natural dels anys vuitanta que no deixa de ser una construcció tan artificial com qualsevol altre tipus de maquillatge, i és deliciós.

D'altra banda, Billy és una de les majors oportunitats perdudes d'aquesta temporada: lluny d'examinar la tempestuosa relació amb el seu pare i la seva madrastra, la sèrie passa pàgina sobre aquest tema amb literalment una sola escena de menys de cinc minuts al final de la temporada, convertint Billy en poc més que una caricatura.

5

Però no marxin, encara hi ha més

Amb tot, Stranger Things 2 acaba resultant una versió difuminada del primer lliurament, expandint la seva mirada sobre tots els personatges del repartiment i diluint-se irremeiablement com a conseqüència. La major durada de la temporada -que passa de sis a nou episodis d'una hora- també es desaprofita completament, ja que no es presenta el conflicte de la temporada fins al tercer episodi.

D'altra banda, es nota que Stranger Things és un dels majors èxits de Netflix: Sense cap mena de pudor es planten les llavors per a una tercera temporada, que ja ha estat confirmada, enmig d'unes trames que en aquest moment estan en un moment àlgid i que no tenen res a veure, resultant en un episodi que presenta a una germana postissa de 11. L'episodi a més a més fotocòpia una de les relacions entre protagonista i malvat més deganes de la cultura popular: la relació entre el Professor X i Magneto. Per si fos poc, Netflix muny la vaca fins a l'extenuació amb una sèrie d'entrevistes post sèrie als actors i creadors. Les veuré, però em sentiré molt culpable.

Aquesta segona temporada de Stranger Things, com deia al principi de l'article, és una seqüela de llibre. S'ha perdut la màgia, tot canvia per seguir igual. Però no ens hem d'enganyar, a tots ens encanta aquesta nostàlgia d'uns anys vuitanta idealitzats molt diferents als anys vuitanta extremadament cutres que vam viure a Catalunya, on ningú tenia joguines de La Guerra de les Galàxies perquè valien un dineral, als recreatius només anaven els quinquis del barri i el que feia més por era Leticia Sabater.

Totes les imatges (C) Netflix.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR