Sortir del Laberint

“Don’t tell me truth hurts, little girl ‘cause it hurts like hell. But down in the underground, you’ll find someone true” (no em diguis que la veritat fa mal, noia, per que fa molt mal. Pero aquí, sota terra, trobaràs algú real).

Underground (David Bowie)

Amb una cançó sobre el valor escapista de la fantasia comença Labyrinth, de Jim Henson, i el meu primer contacte amb David Bowie, la seva música i les seves malles ajustades. Cal dir, abans que llegiu aquest post, que Labyrinth, des del primer visionat  quan jo era preadolescent, es va convertir en una de les meves pel·lícules preferides per diverses raons, no només pel paquet d’en Bowie i les seves meravelloses cançons.

david bowie surprise

Una mica de context per als qui no coneixeu aquesta meravellosa pel·lícula. La protagonista és Sarah, una noia adolescent amb una fixació pels contes i la fantasia. A l’escena inicial la veiem a un parc, disfressada de princesa, recitant les línies del seu llibre preferit, Labyrinth. Aquella nit, el seu pare i la seva madrastra l’encarreguen que tingui cura del seu germà petit, Toby. La noia, enfadada per haver de cuidar el petit, que no deixa de plorar, en un rampell demana (gairebé inadvertidament) al Rei dels Goblins, Jareth -un personatge del seu llibre preferit- que s’emporti el seu germà. El desig es fa realitat i, tot i els advertiments i amenaces del rei dels Goblins, decideix recuperar el seu germà. A partir d’aquell moment compta amb 13 hores per resoldre el laberint i arribar al castell de Jareth abans que el seu germà es converteixi en un goblin per sempre.

Labyrinth es va estrenar el 1986. Els 80 van ser una meravellosa dècada per les pel·lícules de fantasia, Willow, Ladyhawke, Legend o La Història Interminable són algunes d’elles. Un dels motius de la meva fascinació per Labyrinth és evident. Al contrari que la majoria de pel·lícules de fantasia de l'època, Labyrinth estava protagonitzada per una noia, Sarah, que, com Dorothy al El Mag d’Oz o Coraline, inicia un viatge cap al seu apoderament.

Un altre motiu és l’estètica i l’originalitat de la narrativa, que no beu de Tolkien com Willow o de les llegendes artúriques, com Ladyhawke. Les influències de Labyrinth la fan més similar a un conte de fades fosc que a una narrativa de fantasia heroica tradicional. No tinc res en contra de la fantasia heroica, però sempre m’he sentit fascinada per els contes de fades, on la narrativa es centra principalment en la travessera de l’heroi o l’heroïna (no hi han massa heroïnes a la fantasia heroica) i no necessàriament en el destí del món. Des de La Reina de les Neus, on també trobem una protagonista femenina que ha de rescatar el seu millor amic d’un destí terrible, fins a La Història Interminable.

Labyrinth, un mite feminista?

Labyrinth és una història amb múltiples interpretacions, però el viatge de la protagonista i la contraposició amb Jareth, l’antagonista, es prou interessant des d’un anàlisi feminista i psicològic. Jareth, tot i la seva estètica carnavalesca, inspirada en el teatre japonès Kabuki i els herois romàntics de Jane Eyre, és el símbol de la masculinitat més tòpica i amenaçant. Jareth és un rei agressiu, que amenaça els seus súbdits amb l’exclusió social (el pantà del ferum etern) si no l’obeeixen o si entren en competició per l’afecte de Sarah. El seu paquet prominent no és l’única referència fàl·lica. En més d’una ocasió, el veiem utilitzant una vara llarga per amenaçar i empènyer els súbdits. És interessant el fet que Jareth representi, a la vegada, la figura antagonista i l’interès romàntic. Així doncs, adquireix una dimensió diferent a la del típic monstre que tots temem, l’home del sac o el llop al bosc, tot i que exerceix la mateixa fascinació.

D’altra banda tenim als goblins i les criatures del laberint. La majoria de criatures que Sarah troba al laberint són mascles, tot i que el seu físic dista molt de la bellesa inquietant de David Bowie. Tots ells s’allunyen de la masculinitat normativa i no només per l’aparença física. El primer personatge que es troba Sarah és en Hoggle, un nan covard que es veu subjugat per el rei dels Goblins i que admet la seva covardia sense vergonya fet que dista molt de l'heroi valent dels contes. Ludo, una criatura enorme i amb gran fortalesa física, és tendre i poruc i té una relació simbiòtica amb la terra, pot invocar a les roques, no per submissió, sinó perquè considera les roques com a “amigues” seves. Per últim tenim a Didymus, que cau en els tòpics de la fantasia cavalleresca, una criatura agressiva que es mou pel seu honor de cavaller, si bé és físicament minúscul.

labyrinth-creatures

Sarah inicia la relació amb Hoggle sota les mateixes premises d’abús que Jareth, roba el seu sac de joies per què l’ajudi a arribar al centre del laberint, però ràpidament canvia la dinàmica a una relació d’amistat, basada en l’afecte mutuu i no en les amenaces. També estableix aquesta relació amb les altres criatures que l’ajuden a resoldre el laberint, Ludo i Sir Didymus.

L’autora Lauredhel, al bloc Hoyden About Town, fa una revisió feminista de la película. Al seu post, indica que Jareth és un símbol del patriarcat i el laberint representa les dificultats per sobreposar-se a les injusticies del sistema. Sarah, durant el seu viatge, diu diverses vegades la frase “No és just!”, fins a admetre en un moment “No és just, però així es com són les coses!”. És cert que el viatge de Sarah i les criatures que es troba, inclosa Jareth és, de manera evident, un símbol del seu subconscient, però, sens dubte, és un viatge amb una forta càrrega d’apoderament femení.

La relació tòxica

Des del principi de la història sabem que el rei Goblin està enamorat de la protagonista. N'hi hauria d'haver prou amb la diferència d’edat i el fet que ella encara és menor per incomodar-nos, però, a més, Jareth mostra una actitud de maltractador estereotípic que combina una falsa benevolència amb amenaces físiques i  psicològiques. A l’inici de la pel·lícula adverteix a la Sarah que “no el desafiï” abans de llençar-li una serp a sobre (un altre símbol fàl·lic?), també intenta aïllar els seus aliats i fins i tot la droga perquè ella s’oblidi del seu objectiu.

El moment en què la droga és força interessant, amb moltes ressonàncies a la poma enverinada de la Blancaneus (en aquest cas és un préssec). Hoggle és el que dóna a Sarah el préssec i, un cop l’ha mossegat, entra en una il·lusió que reflecteix la visió d’una adolescent sobre el món adult i, a la vegada, segons Lauredhel, repeteix la fantasia de la “núvia de blanc”. A la il·lusió o el somni, ella està en una sala plena de ballarins, vestits amb robes opulentes, però amb màscares que oculten la seva identitat, les mirades lascives i la cacofonia de riures contrasten amb Sarah, que navega confusa per la sala, l’única amb un vestit blanc. Finalment aconsegueix ballar amb Jareth, mentre una cançó pretesament romàntica sona al fons, és en aquell moment quan veu la falsedat i el perill en la fantasia que viu i trenca la presó que ha creat Jareth. La por i la fascinació a la sexualitat adulta i, a la vegada, el rebuig a la fantasia heterosexual normativa fan que aquesta escena sigui de les meves preferides. També és notable dir que Hoggle actua com a perpetrador de les accions de Jareth, tot i que no estigui d’acord amb les conseqüències. En aquest cas, podríem interpretar a Hoggle com la massa que promou les actituds tòxiques.

A continuació veiem els primers personatges femenins dins del laberint. Recordo la por a aquests personatges quan la vaig veure per primera vegada. En una revisió de la pel·lícula encara semblen més inquietants. Són les dones amb l’esquena plena de ferralla que naveguen pel que sembla un abocador, Sarah ha oblidat la seva missió. Una d’aquestes dones la fa entrar en un recinte que és exactament igual que la seva habitació, a continuació comença a col·locar-li els seus objectes a l’esquena, intentant transformar-la en una “dona ferralla” fins que ella, llegint el llibre de Labyrinth, recorda finalment el seu destí i, altre cop, elimina la il·lusió i es reuneix amb els seus amics. Una possible interpretació és que les dones que naveguen l’abocador siguin noies que Jareth ha drogat prèviament, oblidades, amb només objectes tangibles als que aferrar-se.

L’empoderament

Finalment Sarah s’enfronta amb el rei dels Goblins, sola, sense ajuda, d’igual a igual. Allà comença el joc de culpabilitat de Jareth cap a Sarah i el seu últim intent de dominar-la. L’acció transcorre dins d’un fantàstic laberint multidimensional d’Escher on ella intenta recuperar el seu germà mentre Jareth canta “tot el que he fet ho he fet per tu”, “no he mogut les estrelles per ningú més”, “els teus ulls són tan cruels com jo”. Sarah persegueix infructuosament el seu germà fins que fa, el que un dels cocreadors de la pel·lícula, Brian Froud, anomena “salt de fe” per recuperar el germà. És en aquell moment quan el món del rei dels goblins es trenca.

A la confrontació final, Jareth pronuncia unes paraules que evoquen a una relació tòxica i abusiva. “Demano molt poc, deixa’m controlar-te i podràs tenir tot el que vulguis” mentre la tempta per darrera vegada amb somnis i il·lusions. “Tingues-me, estima’m, fes el que jo et digui i jo seré el teu esclau.” L’apoderament de la Sarah és complet quan pronuncia les paraules “La meva voluntat és tan forta com la teva i el meu regne és igual de magnífic. No tens poder sobre mi.

Labyrinth no és una pel·lícula exempta de problemes. La relació entre Sarah i el seu germà petit cau en el tòpic de dona cuidadora, malgrat que Toby realment sigui un MacGuffin o una excusa que serveix al viatge d’alliberació i maduresa de Sarah. La falta de femelles goblins al laberint i la bellesa blanca i normativa de Sarah també són un problema en una revisió posterior. Tot i així, Labyrinth subverteix els tòpics de la fantasia tradicional i dels contes de fades en molts aspectes que ja hem esmentat, des d’una protagonista femenina que no és ni princesa ni guerrera, és a dir, que no cau en un tòpic de feminitat tradicional o d’imitació de masculinitat normativa. Sarah també rebutja l’amor d’un rei que li ofereix regals i els seus somnis i, reafirmant-se en el seu propi poder, el venç. També trenca amb certes funcions Propianes de la morfologia dels contes.

Vladimir Propp fou un erudit rus que es va dedicar a l’anàlisi dels components bàsics dels contes populars russos per identificar-ne els elements narratius bàsics. Labyrinth acompleix moltes de les expectatives de les funcions de Prop. Com l’allunyament d’un dels membres de la família, la prohibició que recau sobre l’heroi (recordeu l’advertència de Jareth de no desafiar-lo?) i la transgressió a aquesta prohibició. La darrera funció, però, on l’heroi es casa i ascendeix al tro, no es compleix. Sarah no estableix una relació romàntica, sinó que la rebutja i això li dona poder. Sarah evoluciona com a dona trencant una fantasia controlada aparentment per un agent masculí i així entra en la seva pròpia maduresa.

Si no heu vist Labyrinth, vegeu-la. Si ja l’heu vista, reviseu-la. Ja sigui com a homenatge a David Bowie, pels magnífics titelles de Jim Henson i les creacions de Brian Froud, l’il·lustrador, o pel món estrany que presenta. Si feu la vostra interpretació personal, m’encantarà llegir-la.

Nora Soler

Nora Soler

Dissenyadora especialitzada en comunicació interactiva. Il·lustra i escriu per a Zena.

1 comment

  1. Joange 26 juny, 2017 at 04:07 Respon

    Ai, gràcies per l’article! De sempre ha sigut també una de les meves preferides, tot i haver-la vist, de petit, només per la tele (anuncis, canvis de canal de “qui controla el comandament a distància” ..)
    Llegint l’article he recordat la fascinació pel personatge de la Sarah, l’estrambòtic Bowie i, sobretot, el món d’imaginació desbordant en el què estan presos ells i tota la resta de magnífics personatges.
    He de dir que, tot i que en general sóc capaç de detectar trops (però no em considero massa hàbil per escriure’n o debatre’ls), mai havia pensat en Labyrinth des d’aquest punt de vista. Hauré de revisionar-la, i amb molt de gust. Gràcies!
    PD: serien conscients del significat de posar un bastó, una serp…en el sentit fàl·lic que has esmentat? o sigui, la peli està molt pensada, està clar… però fins a quin punt? O no és necessari que ho fossin perquè aquesta feina ja la fem nosaltres, fent anàlisi? Fins a quin punt “forcem” el donar un sentit determinat a qualsevol detall? (això ho he pensat amb el bastó) (i sense ànim de ser troll) Això em fa pensar, de vegades, que els “missatges subliminals” (tots aquests exemples de l’anàlisi) brollen de “l’inconscient” popular, que són “innocents i inintencionats”. Però suposo que d’alguna manera els hem de treure a la llum! En tot cas.. bona feina!
    PD2: demano disculpes per la quantitat de preguntes, “, …, () i postdates d’aquest comentari

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR