Sobre el penis i els escèptics

Aquest cap de setmana, les persones que estudiem estudis de gènere hem vist la llum i ens hem adonat que la nostra disciplina no val per a res. Qui ens ho ha demostrat, de forma definitiva, són Peter Boghossian i James Lindsay.

El frau del penis conceptual

Per posar-nos en situació, recapitulem. Boghossian i Lindsay van escriure un article titulat “The Conceptual Penis as a Social Construct” (El penis conceptual com a construcció social) per demostrar que els acadèmics de l’àmbit dels estudis de gènere i, més concretament, la seva branca postmoderna, són capaços de publicar qualsevol cosa sempre que sigui prou complicada d’entendre i s’alineï amb una sèrie de principis comuns i compartits entre tots ells.

Per demostrar-ho, van crear un fals article. Els autors el van escriure utilitzant cites del Postmodern Generator, un algoritme que crea cites que imiten el pensament postmodernista. També van utilitzar cites fora de context d’autores referents del camp, com Judith Butler, així com d’articles que es van inventar.

L’article va ser presentat inicialment a la revista NORMA: International Journal for Masculinity Studies, una revista que, tal com expliquen Bleeding Heart Libertarians i he pogut comprovar a l’enllaç, no s’inclou dins de les 115 revistes sobre estudis de gènere més destacades. L’article va ser rebutjat. En el correu en què se’ls notificava el rebuig, se’ls suggeria que el presentessin a la revista Cogent Social Sciences. Com es veu al seu lloc web, la revista demana a les persones que hi vulguin publicar que hi facin una aportació econòmica, a més d’oferir un feedback constructiu a l’hora de polir el teu article (vaja, que no sembla que siguin gaire exigents). L’article va ser acceptat i publicat el 19 de maig.

Tenint en compte el fet que l’article va ser rebutjat per una revista que no era de les més rellevants del camp i que va ser acceptat en una altra revista no només inferior a la primera, sinó amb algunes pràctiques dubtoses, el debat que han obert els autors podia servir per qüestionar l’existència de revistes com Cogent Social Sciences i els seus mecanismes de revisió. I n'estic completament a favor.

Tanmateix, aquest fet va ser utilitzat pels autors per desacreditar tota la disciplina dels estudis de gènere. Ells no van ser els únics. Molts divulgadors científics i activistes pro-pensament científic, els anomenats escèptics, també van subscriure la tesi. La llàstima, però, és que la realitat dins dels estudis de gènere és molt més complexa.

Postmodernisme i estudis de gènere

La relació del postmodernisme amb els estudis de gènere, dins del camp mateix, és força debatuda. Clare Hemmings explica al llibre Why Stories Matter que una part de l’acadèmia feminista ha criticat les visions de feministes postmodernes per, entre altres, no oferir respostes als problemes que la teoria postmoderna mateixa identifica, així com per haver creat un marc teòric que s’allunya dels problemes materials de moltes dones.

A nivell més general, feministes com bell hooks (sí, va en minúscula) han criticat la incomprensibilitat d’alguns textos teòrics feministes, i han arribat a atribuir cert esnobisme a aquest estil. Per altra banda, hi ha acadèmics que debaten sobre com l’ús acrític de conceptes pot servir per amagar les opressions que aquests mateixos mots pretenen visibilitzar. Exemples d’això són les consideracions de Sarah Ahmed sobre els relats majoritaris al voltant de la migració i el nomadisme, o les crítiques de Nael Bhanji a certs discursos sobre la condició trans emanats tant des de l’acadèmia com l’activisme. Per acabar, Ella Sohat i Clare Hemmings han posat en dubte la representativitat del que succeeix en el feminisme dels Estats Units en relació al que succeeix a Europa.

Com a estudiant d’un màster de gènere a una universitat famosa per la seva aproximació postmoderna, considero que el postmodernisme és útil com a perspectiva, si es combina amb anàlisi de contextos específics. Existeix un camp d’antropologia queer i feminista molt il·lustrativa sobre això.

Falta de rigor... científic

Que Boghossian i Lindsay ignorin els debats dins els estudis de gènere mateixos per, tal com van explicar els autors a Twitter, ajudar als estudis de gènere a fer net de teories que ells consideren que fan més mal que bé *, és encara més preocupant si es té en compte que ni ells –ni els escèptics que els donen suport– semblen aplicar el mateix criteri a l’hora d’analitzar camps de coneixement científic.

Tal com recorda Ketan Joshi, dins l’àmbit de les ciències també existeixen casos de frau, com ara el cas de l’article de l’activista antivacunes Andrew Wakefield que va ser publicat a The Lancet el 1998 –a diferència de la Cogent Social Sciences, The Lancet és una publicació de renom–, o el d’una conferència dels EUA sobre física nuclear que va acceptar un article escrit mitjançant l’eina autocompletar de l’iOS. Tal com recull Joshi, també existeix un algoritme que genera textos científics, creat per tres estudiants del MIT. I, encara ara, existeixen metges i farmacèutics que recomanen l’homeopatia.

Tampoc s’ha d’oblidar que, històricament, la medicina ens ha deixat malalties per al record com determinades visions de l’homosexualitat; la histèria femenina, o la malaltia de la cara de la bicicleta, que suposadament afectava les dones que anaven en bicicleta. I, a Catalunya, no ha estat fins el 2016 que la condició trans ha deixat de tractar-se com una malaltia. També existeix una tradició de racisme científic que inclou la drapetomania –la malaltia mental que suposadament patien els esclaus negres dels EUA que volien ser lliures–, o la pràctica de mesurar el crani de les persones per determinar-ne les seves capacitats intel·lectuals. I aquestes teories no només es perpetuaven mitjançant la validació d'altres companys de professió perquè reforçaven idees preconcebudes, sinó que, a més, produïen idees sobre raça, sexe, gènere o orientació sexual que han sustentat sistemes d’opressió que, de formes diferents, es mantenen fins l’actualitat.

Malgrat tots aquests exemples, la medicina, la física nuclear o la farmacologia no han quedat desacreditades com a tals. En general, molts d’aquests fraus, males praxis o biaixos s’han descobert per científics mateixos. També hi ha disciplines de l’àmbit de les ciències socials i les humanitats, entre elles, els estudis de gènere, que ens han aportat molta informació sobre per què aquests casos es poden produir. Al meu entendre, hem de celebrar que el pensament crític, vingui d’on vingui, ens ajudi a problematitzar, confirmar o refutar tot allò que donem per suposat. I, el més important, que ens ajudi a veure quins biaixos poden interferir en la nostra interpretació tant de la realitat com del discurs, així com a identificar males praxis dins de tots els àmbits de coneixement.

De la mateixa manera que, en el seu dia, vaig criticar l’existència de discursos poc rigorosos científicament que s’embolcallaven de postulats feministes, considero que també és igual d’important destacar que l’afer del penis conceptual forma part d’un corrent dins del moviment escèptic, tant acadèmic com activista, que nega sistemàticament qualsevol aportació dels estudis de gènere. Si alguna cosa ha demostrat, per a mi, l'engany del penis conceptual, és que aquells que diuen defensar la raó i el pensament crític són igual de susceptibles que la resta de persones a creure allò que confirma les seves idees.

-----

*En podríem escriure un article acadèmic des de la perspectiva postmoderna. Es podria titular "La revisió dels estudis feministes postmoderns com a forma de perpetuar el privilegi masculí en l'àmbit acadèmic".

Imatge de portada: captura de pantalla de l'article.


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR