'Snowpiercer' i la futilitat de la violència: Tots morirem congelats

Snowpiercer  és una pel·lícula sud-coreana basada en la novel·la gràfica francesa Le Transperceneige, de la qual tan sols pren la idea inicial, presentant un futur pròxim (any 2031) en què el pla per aturar l'escalfament global porta la Terra a una nova edat de gel. En la pel·lícula dirigida per Bong Joon-ho (director també de la més recent Okja), només sobreviuen a l'apocalipsi els passatgers del Snowpiercer: un tren que s'auto-impulsa cíclicament seguint un camí tancat que triga exactament un any a recórrer. Cinc anys després de l'estrena de la pel·lícula, l'univers s'expandirà en una sèrie protagonitzada, entre d'altres, per Jennifer Connelly, Daveed Diggs i Alison Wright.

A més dels anuncis de càsting que van arribant amb comptagotes, Snowpiercer és notícia per la decisió del director del pilot, Scott Derrickson (Doctor Strange), de contractar únicament a dones per als rols clau de la producció. La decisió, feta pública amb un tuit en conversa amb l'actriu Heather Matarazzo, suposa per al director un primer pas per generar espais d'aliança per a les dones professionals que, com s'està demostrant amb l'onada de denúncies públiques, ho tenen difícil per sentir-se segures a Hollywood. Al contrari que en altres casos, el gest queda retratat en un tuit gairebé sense repercussió, i sembla que no quedarà en una anècdota a utilitzar com a campanya de promoció.

Arribats a aquest punt crec adequat confessar que tot això és una excusa per parlar-vos de Snowpiercer, la pel·lícula, i de per què hauríeu d'entrar al culte abans que arribi la sèrie. És Snowpiercer la pel·lícula més meravellosament bizarra dels últims anys? Hauria de donar explicacions Bong Joon-ho? Heu pogut, els que l'hagueu vist, oblidar l'escena del peix a càmera lenta? O la cançoneta de la professora assassina? Jo no. Què passa si s’atura el motor del tren? Tots morirem congelats.

Avís: Spoilers de la trama de la pel·lícula, així que correu a mirar-la i torneu.

source

Qui controla la màquina controla el món

A Snowpiercer, la pel·lícula, el tren (utilitzat tradicionalment a la narrativa com a símbol d'escapament), es converteix en un univers tancat i claustrofòbic on la diferència de classes és evident: aquells que van pagar per viatjar en primera classe viuen privilegiadament en el luxe, mentre que els passatgers del final del tren són retinguts en condicions precàries a una presó de ferro. L'element ecològic, clau en moltes de les pel·lícules apocalíptiques del cinema mainstream, queda aquí en segon pla en centrar l'acció en la violenta revolta de classes que lidera en Curtis (Chris Evans), un home que després de 17 anys vivint al tren (la meitat de la seva vida), creu conèixer la manera de fer caure el règim d’en Wilford (Ed Harris), el geni emprenedor que va dissenyar i controla la màquina.

En Wilford planteja una societat totalitària en equilibri precari, que considera tant l'aliment com la privacitat luxes només assolibles per a un sector de la població. En un marc així, la violència esdevé una necessitat com a eina de control, i la pel·lícula ho mostra tant a nivell narratiu com estètic. Bong posa en escena una violència física salvatge i primitiva que actua a dos nivells. En primer lloc, reforça l'ambientació claustrofòbica i fins i tot carcerària del tren i la desesperació pel canvi dels protagonistes. D'altra banda, gràcies a l'enfocament paròdic que Bong aconsegueix transmetre, la violència esdevé un reflex de la futilitat de la lluita d'en Curtis i la seva frustració, ja que malgrat avançar vagó rere vagó i sense ell saber-ho, segueix un recorregut tan cíclic com el del mateix tren.

Un pèl violenta sí que és.

Un pèl violenta sí que és.

Dones i homes violents

Snowpiercer compta amb varietat de personatges femenins interessants, tot i que sempre es mantenen en un segon pla respecte als líders masculins. Per exemple, la Tanya (Octavia Spencer) és part de l'equip que lidera la revolta i, malgrat que la seva motivació és bastant tòpica (recuperar el seu fill), es tracta d'un tipus de personatge que rarament protagonitza narratives de ciència-ficció. D'altra banda, la Mason (Tilda Swinton), és la mà dreta de Wilford i l'encarregada d'executar la seva autoritat al tren. El personatge, sens dubte memorable, és segons Swinton una barreja de Thatcher, Gaddafi, Hitler i Berlusconi. Tal qual.

Amb una visió del tot soreliana, la violència és el principal armament tant de l'Estat (representat aquí per en Wilford), com de la revolució, i les dones són presents en tots dos bàndols. En una escena que transcorre al vagó-aula infantil, mostra perfecta de la complexitat del sistema, en Curtis i els seus companys assisteixen perplexos a un mostrari dels nivells de violència estructural i cultural imposats, ja no sobre ells mateixos, sinó sobre els passatgers més privilegiats que viuen també, encara que de diferent forma, sota el control d’en Wilford. En un sistema basat en l'ordre i el balanç, cada persona ocupa una posició determinada, i el sistema força la seva regulació a través d'una manipulació política que substitueix la selecció natural, per a la qual segons el mateix Wilford, no hi ha temps. Així, els passatgers privilegiats són instruïts per odiar i témer a la secció posterior amb l'objectiu de mantenir la tensió entre classes, necessària com a mètode polític.

Aquesta violència estructural pren representació física a la figura de la professora del col·legi (Alison Pill): una noia jove, d'aparença dolça i amb un embaràs avançat que acompanya al piano als nens cantant junts himnes d'idolatria al líder, Wilford, i la seva creació, el motor el tren. L'escena, que resulta del tot surreal, esdevé terrorífica quan la mateixa professora s'arma amb un fusell per disparar contra els rebels, fins que és enderrocada per ells amb un tret al front. Aquí, el contrast entre el sanguinari de la violència i l'aparença innocent i absolutament femenina de la jove (la representació mítica de la mare) crea una sensació d'horror en l'espectadora que converteix l'escena en una de les més impactants de la pel·lícula, alhora que transmet perfectament la intenció de Bong d'assenyalar, a través de l'excés paròdic tant estètic com narratiu, el fútil i ridícul de la violència.

Els rebels avancen pels vagons descobrint el món de privilegi que se'ls tenia prohibit i la realitat injusta de la seva existència al tren. La sensació d'injustícia es converteix, com diria Hannah Arendt, en font de ràbia i més violència, i després d'una trobada extremadament sanguinària (i hilarant) amb les forces de l'ordre, en Curtis arriba colèric a les portes de la cabina de comandament d’en Wilford. El protagonista es confessa llavors davant el Minsu (Song Kang-ho), un presoner polític alliberat pels rebels, revelant a l'espectador l'absoluta crueltat del règim que, durant el primer any al tren, va ignorar completament l'existència dels passatgers d'última classe. Quan crèiem que res podia anar a pitjor, en una escena que al·ludeix al catàleg d'horrors més absolut, en Curtis narra com la desesperació per la supervivència els va portar a recórrer als assassinats, l'autoamputació i el canibalisme. Babies taste best.

Curtis i Wilford, al motor del tren.

Curtis i Wilford, al motor del tren.

El lideratge, a la fi, és masculí

Finalment, en Curtis aconsegueix entrar a la cabina de comandament de Wilford, on descobreix la realitat pessimista de tota revolta: en última instància, ha estat manipulada pels interessos del poder. Si bé els passatgers de la secció davantera són instruïts per témer als vagons del darrere, no es podria mantenir la tensió social sense insuflar esperança de canvi als oprimits pel sistema. Al final de la pel·lícula, el protagonista descobreix que la revolució que ha liderat, així com les 3 últimes revoltes produïdes des de la secció posterior del tren, no són més que estratègies del poder per mantenir el balanç social. Wilford fa apologia del determinisme social i de classe en revelar que esperava aprofitar l'aixecament per justificar l'eliminació de l'excés de població al tren. "Precisament un 74% de vosaltres ha de morir", anuncia el líder amb frivolitat, al·ludint al balanç necessari que ha de mantenir entre l'ansietat i la por, el caos i l'horror, totes elles eines necessàries de control sota el totalitarisme.

El final de la pel·lícula, polèmic, presenta tres punts de vista en relació a la revolució, encarnats en els tres personatges (masculins) que tenen poder de decisió sobre ella, ja que com esmentava més amunt, els femenins queden en segon pla. El primer és en Wilford, representant del status quo i la por al canvi del privilegiat. Ell mateix revela que la seva intenció des del principi era atraure en Curtis perquè ocupés el seu lloc com a líder. És en Curtis llavors, el segon personatge, qui representa el relleu mitològic però no revolucionari del poder. Tot i ser el líder de la revolta, en Curtis descobreix de manera traumàtica la impossibilitat de canvi en el sistema. Finalment es troba en Minsu, un rebel esperançat que considera la revolució real un salt a la incertesa d'allò desconegut: vol fer volar la porta del tren, creient possible la vida al gelat món exterior.

Els únics supervivents.

Els únics supervivents.

Rebentar el sistema

"Controlem la màquina, controlem el món", predeia Curtis al principi de la pel·lícula, sense ser conscient que ell i la resta de passatgers no eren més que peces del sistema (de nou, nens són usats com a peces literals de la màquina). Així, l'única opció realment revolucionària és trencar el sistema, sortir d'ell. Després de l'explosió de l'Snowpiercer, Bong presenta un final ambigu: la filla d’en Minsu i el fill de la Tanya sobreviuen a l'impacte i l'allau que l'explosió genera. En sortir al món exterior, descobreixen que hi ha vida més enllà del tren quan albiren, a la llunyania, un ós polar. Si bé semblaria en primera instància un desenllaç optimista, resulta poc versemblant pensar en la possibilitat de regeneració de l'espècie humana en aquestes condicions. Amb això, la pel·lícula tanca un cicle més, apel·lant a una visió posthumanista on no només es condemna als humans com destructors de la Terra, sinó que també es ridiculitza la visió antropocèntrica del món que desvincula l'espècie humana de la resta d'habitants del planeta. Snowpiercer reflexiona sobre la veritat de la naturalesa i la violència humanes, fins a quin punt la supervivència justifica un acte i, en última instància, sobre la fal·libilitat de l'espècie humana que ens porta a repetir sense parar els errors del passat: si tinguéssim l'oportunitat de resetejar el sistema sense un canvi ètic radical, com va fer en Wilford, probablement el reconstruiríem amb les mateixes injustícies.

Imatges: CJ Entertainment


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR