bicicleta-1

Sexualitat a cop de pedal

Per Pedro J. Moreno

El meu professor de cinema de la universitat deia que hi havia tantes versions d'una mateixa pel·lícula com espectadors hi haguessin a la sala. No serà la primera vegada que, després del visionat, decideixes comentar la pel·lícula amb els teus amics i el missatge no té una única interpretació. Les vivències de cadascú juguen un factor important quan es tracta de treure conclusions davant la reflexió que proposa la peça audiovisual.

El mateix succeeix amb diferents aspectes de la vida i la sexualitat, que és el tema que es tracta aquí: es pot veure des de tants punts de vista com persones es trobin llegint aquestes línies. Amb això vull dir que el que ve a continuació és tan sols el meu punt de vista particular. Un punt de vista sense pretensió de ser extrapolable a qualsevol persona amb una minusvalidesa. Un punt de vista edificat sobre les meves vivències i particularitats. En definitiva, el punt de vista d'un jove de 27 anys a qui la mala sort li va obsequiar amb una distròfia muscular que l'obliga a fer ús permanent d'una cadira de rodes.

La meva condició física em suposa molts desavantatges, però també penso que puc obtenir quelcom positiu de viure en una cadira de rodes. La falta d'autonomia és un clar obstacle que també ha fet de mi una persona més pacient. Veig al meu voltant que la gent s'estressa quan el que es vol no s’aconsegueix al moment o a curt termini. Si jo tinc una necessitat fisiològica, requereixo l'ajuda d'algú o un lloc adequat per cobrir aquesta necessitat. Si no disposo d'una d'elles, hauré d'esperar pacientment fins que algú em socorri i el lloc tingui certa adaptació. Segurament algú amb certa autonomia no es planteja haver d'esperar per beure aigua si es troba sol però jo, i segurament moltes persones amb discapacitats similars, he hagut d'aprendre que no tot es pot obtenir al moment, fins i tot les necessitats més bàsiques. Tot això parteix d'un procés d'aprenentatge que no és especialment curt i, segons la discapacitat, és més o menys progressiu. No sé amb exactitud la primera vegada que em vaig adonar que les coses no serien per a mi com per a la resta de persones que m'envolten, però si recordo, no obstant això, moments significatius ja de ben petit.

Succeí una situació a la meva infantesa que em va fer veure com les meves limitacions em suposarien un impediment per aconseguir segons quines coses. Sempre he viscut als afores de la ciutat i, encara que avui dia l'urbanització s'hi obre pas, he estat gran part de la meva infantesa envoltat de camp. El meu carrer és el típic sense sortida, un atzucac on el pas de vehicles és anecdòtic i els nens jugàvem sense perill de ser atropellats. Una tarda, mentre estava jugant amb uns veïns, un d'ells va proposar muntar amb bicicleta per fer una excursió pels camps que envoltaven les nostres cases. Suposo que la innocència d'una edat tan primerenca no els va fer veure que aquest pla m'excloïa però, sens dubte, en la meva ment va començar un procés de comprensió. El primer, i més evident, és que en aquesta empresa jo no hi participaria. Una vegada interioritzada la idea i la consegüent pena, va començar l'extrapolació. No només no podria participar aquesta vegada, sinó que seria una activitat impedida de per vida i, fins i tot, qualsevol altra que requerís d'una autonomia l’absència de la qual m'estava començant a molestar. Aquesta situació, i similars, es van repetir en moltes ocasions i, al final, allò que generava impotència va mutar en resignació que, al seu torn, es va convertir en comprensió. De res servia preocupar-me per alguna cosa que seria impossible de realitzar. Sí és cert que en altres situacions es pot adaptar l'activitat, però moltes d'elles són el que són i al final aquest procés emocional queda automatitzat i fa que el canvi de la impotència a la comprensió sigui un procés més ràpid.

Amb el tema de la sexualitat va ocórrer quelcom semblat. Com a qualsevol ésser humà, a mi també em va arribar el moment en què et comença a interessar el sexe oposat. Un ressort salta en tu i comences a notar que aquelles noies, amb les quals abans aspiraves a una relació d'amistat, de cop capten el teu interès d'una manera més profunda. Al principi vaig pensar que la falta d'una relació afectiva amb el sexe femení es devia a la meva primerenca edat i que allò que se suposa que cal fer, com ara galantejar, trobar parella i compartir la teva vida amb ella, arribaria més endavant. El mateix s'aplica a la idea de l'acte sexual en si. No obstant això, vaig anar creixent i, al seu torn, vaig anar veient que la meva condició física també em posaria traves per complir amb allò que es considera el procés natural o normal. De nou va fer acte de presència la bicicleta i vaig començar a veure clar que el camí que anava a recórrer seria diferent al dels meus companys. No dic que algú sense una discapacitat tingui assegurada una parella i una vida sexual activa però és cert que, en el nostre cas, és un afegit que dificulta arribar a la meta.

Obviant que la meva malaltia no afecta gens al bon funcionament dels òrgans sexuals, la dificultat per consumar l'acte radica en altres qüestions. És evident que per dur a terme l'acte és necessari un mínim de dues persones i és aquí on està la principal dificultat que, com ja he dit, dubto que sigui exclusiva d'una persona amb discapacitat.

Segons el meu parer, dos són les vies més comunes per mantenir una vida sexual activa. La primera, i més òbvia, és disposar d'una parella estable amb la qual consumar l'acte i que popularment es coneix amb el nom de “fer l'amor”, una acció que per si mateixa implica compartir més que simple plaer. No tinc clar si la dificultat per trobar parella radica únicament en la meva condició física i possiblement sigui que jo no resulto atractiu com a persona. Així i tot, diverses situacions amb les quals he bregat em donen indicis de com la meva situació pot afectar. D'una banda el que crec que pot oferir més dificultat és la por, una por a l'exòtic de la meva circumstància. Més d'una vegada m'han arribat a confessar, quan ja hi ha certa confiança, que al principi van tenir recel d'apropar-se a mi per temor a fer-me mal tant físicament com emocional. Encara hi ha vegades que persones amb certa confiança tenen dificultats per preguntar-me sobre certs temes. Una vegada superat aquest filtre, el màxim que ha quedat és una relació d'amistat. Igualment, em plantejo què passaria si la relació d'amistat transcendís a una mica més. Potser seria incapaç d'abordar aquest tipus de vincle perquè penso que si realment estimo a una persona jo no seria el noi adient per fer-la feliç. Recordo el cas d'una persona que vaig conèixer. Ell era un jove sense cap tipus de discapacitat i amb parella. Un dia de platja amb els amics va capbussar-se amb tanta mala sort que es va donar un cop de cap contra un banc de sorra i es va fracturar la columna vertebral, fet que li va causar una tetraplègia. A part d'haver de lluitar amb la seva nova vida, va decidir que la relació amb la parella havia d'acabar perquè no es veia capaç de fer-la feliç. No tinc clar si va ser una decisió egoista o fins i tot una excusa, però tinc clar que, arribat el moment, seria una de les coses que em plantejaria.

La segona via és la del sexe per pur plaer, l'esporàdic, sense compromís, fruit de dos o més persones que ho realitzen de mutu consentiment. En aquest cas crec que tinc bastant clar que el que predomina és l'atracció física i no parlo de tenir un cos com marca el cànon. A cadascú li atrau un aspecte físic concret, però el que sí he trobat és que un cos amb una discapacitat no és atractiu ni seductor, exceptuant alguna parafilia l'existència de la qual considero més aviat anecdòtica. Aquí, a més de la por que ja he citat, entra en joc el fet que no som considerats una figura eròtica o, fins i tot, ni tan sols se'ns tingui en compte com a persones aptes per a l'acte sexual. Moltes vegades, a més, se'ns fica a totes les persones amb diversitat funcional en el mateix sac i no té per què ser així. Per a aquesta idea torno a recórrer al meu arxiu de les anècdotes que em van fer reflexionar. En plena adolescència, em trobava en la meva sessió de natació amb la fisioterapeuta quan, en un descans, em va comentar que el dia anterior havia estat veient un documental sobre com era la vida en parella amb un tetraplègic. El que més li va cridar l'atenció va ser que, per consumar l'acte, el discapacitat s'injectava un conjunt de químics per aconseguir una erecció. Tot seguit la pregunta era gairebé obligada i el dubte sobre si jo podia aconseguir una erecció de forma natural no es va fer esperar. Fins llavors per a mi era obvi que una persona amb una columna seccionada tingués problemes per preparar-se amb la finalitat de realitzar l'acte. No obstant això, no pensava que algú pogués dubtar que altres persones amb diferent patologia tinguessin el mateix problema i és que, si faig l'esforç de veure-ho des de fora, entenc que gent aliena al nostre exotisme ho pugui pensar. La cadira de rodes ens redueix a tots els discapacitats a un mateix tipus de persona quan la varietat de discapacitats i les seves limitacions són d'allò més diverses.

Una broma recurrent entre els amics és la intenció de regalar-me els serveis d'una meretriu. El que en un principi deien amb intenció de burla, el pas del temps ha diluït la frontera entre l'acudit i la veritable intenció. Els meus amics no són els únics que aconsellen l'ús de l'ajuda professional. Des de que el sexe ha suavitzat la seva condició de tabú han sorgit col·lectius que defensen l'experiència sexual com a necessitat bàsica i dret de tot ésser humà. D'aquesta idea sorgeix la figura de l'assistent sexual que pot servir com a pont entre dues persones o assistir ella mateixa en el procés, com ja es fa a Japó amb l'organització sense ànim de lucre White Hands.

No sé fins a quin punt puc considerar això com a sexe. L'acte sexual és un acord mutu de donar i rebre plaer i jo, personalment, no estaria còmode sabent que estic obligant a algú a fer alguna cosa que, en el fons, no vol o s’ho està prenent com un treball. Deixa de ser persona per convertir-se en una eina.

Sovint penso que al meu entorn li preocupa més que a mi el poder cobrir aquestes necessitats. No m’enganyaré, clar que m'agradaria saber què és tenir una parella, compartir experiències i intercanviar plaers, però, de la mateixa manera que d’altres situacions m'han ensenyat a ser pacient, penso que és una cosa que si ha de ser, serà. De totes maneres, des del punt de vista físic és més probable que pugui consumar l'acte sexual que no pas fer una excursió en bicicleta.

 

Il·lustració: Nora Soler Pastor.

NOTA: Aquest article s'inclou dins el cicle sobre la sexualitat vista des de la diversitat funcional i la salut mental.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR