Sexisme friqui: beta-masculinitat, cartrons sexis i pits i culs en miniatura

Avís: aquest article inclou una sèrie d'imatges que es podrien considerar ofensives, principalment de nuesa parcial.

Els jocs de taula, de cartes i de rol, amb el món que els envolta, que podríem anomenar lleure alternatiu, o el hobby -perdó per l'anglicisme-, però que és conegut, en general i en particular pels no iniciats, com tot allò friqui, és el germà gran, però no sempre més intel·ligent, refinat o educat, dels videojocs. Un món al que he participat des de ben petit quan un amic em va regalar el meu primer llibre de rol –un suplement de La llamada de Chthulhu, pels curiosos-. Actualment vivim en una edat daurada d’aquest tipus de lleure, els jocs de taula estan de moda i pots dir a la majoria de converses que jugues a jocs de taula o, fins i tot, de rol –aquella bèstia negra de la societat dels anys noranta- sense que ningú et prengui per un boig violent.

Aquest estiu vaig organitzar una sessió unitària de rol per als meus amics -bàsicament vam seure al voltant d’una taula per imaginar-nos com escaparíem d’una nau espaial a la deriva- i va ser una nit genial on hi van participar veterans i novells d’ambdós sexes. Les tendes especialitzades ja no són antres poc il·luminats on tothom es gira i es fa el silenci quan entra una dona -qui digui que això és un tòpic no ha conegut llocs com l’històric Black Lotus Games de Barcelona. El hobby s’està tornant més variat, més divers i més inclusiu, però no sempre ha estat així, ni de bon tros. Ni ho és encara en certs aspectes del hobby -posant-ho tot al mateix sac per escurçar.

Mini-pitots

Sense anar més lluny, hi ha jocs de miniatures que són autèntiques meravelles tant a nivell de mecàniques de joc com de la qualitat tècnica de les seves figures, autèntiques escultures de menys de tres centímetres. Hi ha jocs de miniatures que, tot i ser una obra mestra lúdica, em fan morir de vergonya aliena quan veig que tenen figures com aquesta:

©Kingdom Death

©Kingdom Death

O jocs que són un autèntic espectacle sobre la taula, com Blood Rage. Un joc que simula l’apocalipsi víking amb una sèrie de combats entre guerrers i criatures mitològiques, que compta amb miniatures com aquestes:

©Blood Rage, EdgeEntertainment

©Blood Rage, EdgeEntertainment

Però al que misteriosament una tribu sencera de víkings està composta de senyores amb els pits al vent sense el més mínim temor al fred glacial de la tundra, per a gran hilaritat tant meva com de la meva xicota, que pensa que fan servir els mugrons com a arma de combat:

©Blood Rage, EdgeEntertainment

©Blood Rage, EdgeEntertainment

Si al món del còmic i del cinema tot el tema de la mirada masculina -el fet de presentar els personatges entenent que l’espectador és sempre un home heterosexual- és problemàtic, al món del hobby ja és un escàndol. I no només a jocs més o menys petits, sinó a títols tant populars com el simulador de gent enfadada futurista Warhammer 40.000, on tenim soldats -marines, ultramarines en aquest cas, pels puristes- espacials que llueixen tal que així:

©Games Workshop

©Games Workshop

I la seva contrapartida femenina, les Germanes de Batalla -sí, són un orde de monges, però se suposa que els marines espacials també són ordes monacals-, que tenen aquest aspecte:

©Games Workshop

©Games Workshop

Que em direu, “però si són iguals”, tret que les Germanes de Batalla tenen una certa aversió als cascs. Però veiem què passa quan, en comptes de les unitats base de cada exèrcit -gent força enfadada en general-, passem a les unitats de guerrers particularment enfadats de cada exèrcit, com per exemple la Companyia de la Mort dels Àngels de Sang -és tot subtilíssim a l’univers Warhammer:

©Games Workshop

©Games Workshop

Si ets un marine espacial amb problemes de control de la ràbia bastant forts, doncs et pintes l’armadura de negre, agafes l’objecte punxegut o contundent que tinguis més a mà i te’n vas a esclafar caps alegrement, un altre dijous a una galàxia on només hi ha guerra, mort i destrucció.

Potser tens una mica de calor, que és pel que potser podríem explicar el que passa amb les Germanes de Batalla amb temperaments molt volàtils, que decideixen deixar l’armadura a casa i anar a la batalla amb un tapall, una espasa-serra mecànica i la pitrera ben contenta i apujada amb uns sostens recuquis:

©Games Workshop

©Games Workshop

Jocs de rol amb càrrega de gènere

Resulta curiós com el sexe i el gènere formen part dels jocs de rol, des d’aquells més picantons d’allò de “he estat un nen dolent, professora”, fins a Dungeons and Dragons -el Dragones y Mazmorras de tota la vida. Quan hi he jugat sempre he vist que tots els nois que interpretaven un personatge femení eren la més puta del galliner, en una interpretació del que s’esperava de la feminitat en grups d’adol·lescents on les noies eren criatures alienígenes, terribles i meravelloses com un déu immisericorde. Virginie Despentes es faria un fart de riure.

Hem recorregut molt camí als jocs de rol des que la primera edició de Dungeons and Dragons incloïa, literalment, una “taula aleatòria de generació de putes”:

Penseu en això quan veieu als nens de Stranger Things jugant a AD&D

Penseu en això quan veieu als nens de 'Stranger Things' jugant a D&D

Inevitablement, la diversificació del joc i de la comunitat de jugadors ha portat a una visió més inclusiva, cosa que era previsible quan ha passat de ser un fenòmen minoritari a un monstre comercial propietat d’Hasbro, una de les corporacions fabricants de joguines més grans del món. La darrera edició del joc, la cinquena, presenta una gran varietat de representacions femenines, totes amb armadura funcional que dista dels biquinis de cota de malla dels anys setanta.

A més a més, el manual per als jugadors inclou un apartat sobre gènere en què es parla de manera explícita de la fluïdesa del gènere i de la seva naturalesa de construcció social. Citant-lo: “Pensa en com el teu personatge encaixa, o no, amb la cultura i les expectatives en torn al sexe, el gènere i el comportament sexual”, “no necessites confinar el teu personatge a un gènere o sexe binari, pots interpretar un personatge femella que es presenta com a home, un home atrapat al cos d’una dona o un nan femella amb barba a qui es confon per mascle”. Quan se’t convida a valorar opcions de gènere i sexe a la vegada que també se’t demana que pensis si prefereixes defensar-te amb encanteris o amb una destral a dos mans, estem davant d’un canvi de paradigma considerable.

El mateix passa al joc de cartes Magic: The Gathering -Magic a seques, pels amics-, on hem passat de cartes amb art com aquest:

© Wizards of the Coast

© Wizards of the Coast

A tenir el seu primer personatge trans de manera canònica, Alesha:

© Wizards of the Coast

© Wizards of the Coast

Un personatge la identitat de gènere del qual és simplement un fet més i que no és ni el centre de la seva història ni de l'expansió a la qual se l’inclou. Un personatge simplement acceptat en la seva identitat sexual i de gènere al seu clan de guerrers.

Assetjament i masculinitat de segona

El problema del sexisme al hobby és bastant transparent per a qualsevol que hi participi, però va ser fa poc quan una jugadora va relatar la seva experiència en un post del seu blog personal titulat, de manera bastant explícita “Els jocs de taula tenen un problema de terrorisme blanc mascle”. És un text del qual recomano la lectura a qualsevol persona implicada al hobby, ja sigui per reflexionar sobre les vostres accions o per poder veure que no esteu sols/soles en les vostres experiències de discriminació i assetjament. Traduiré aquí uns fragments:

“...el terrorisme per part d’homes blancs és el pitjor de la comunitat de jugadors, que terroritza i malbarata les vides d’aquells a qui amenaça per mantenir un status quo racial, de gènere i de sexualitat a la comunitat. Té èxit perquè la majoria d’homes de la comunitat són massa covards per plantar cara als fatxendes i terroristes. En el millor dels casos, aquests covards ignoren el problema. En el pitjor, s’uneixen als terroristes en culpar les víctimes de l’abús rebut...”

“…l’assetjament i assalt sexuals descontrolats i que no es prenen seriosament per part dels jugadors individuals quan tenen lloc en contextos del hobby...”

“... s’exclou les dones que es queixen del tractament injust o marginalitzador que reben per part de la comunitat, en comptes d’intentar fer de la comunitat del hobby un lloc més inclusiu i acollidor que estigui disposat a escoltar...”

11

Tot plegat pot sonar tremendista per a algú que no s’hi hagi aturat a pensar, però estic segur que la majoria d’aficionats al hobby poden recordar circumstàncies en què han estat testimonis o còmplices de discriminació o assetjament. Sense anar més lluny, recordo com a la meva època al club de rol universitari amb més socis de Catalunya vaig ser testimoni d’agressions verbals no només cap a dones, sinó també a homosexuals. A les noies se les discriminava agressivament pel seu aspecte físic i a tothom que no entrés en els tòpics de masculinitat heteronormativa se l’assetjava sense pietat.

A una amiga que em va acompanyar al local del club el primer que li van preguntar va ser “com et deies quan eres un home”, entre rialles generalitzades.

A una altra noia li van posar com a malnom Rechoncha perquè era aficionada als còmics de Red Sonja i tenia un lleuger sobrepès.

A una noia que va ser un autèntic pilar del club i que va organitzar gran quantitat d’activitats pel mateix se l’anomenava Bill el poni perquè un membre del club al que s’anomenava Sam, en referència a El senyor dels Anells, “la munta”.

En tots aquests casos, els dos o tres encarregats de “batejar” els membres del club de rol sempre van rebre felicitacions i riures per part de la resta del club com a felicitació al seu giny. O potser simplement per no ser objecte de les seves “bromes ben intencionades”. El patró d’assetjament és clar, transparent i es repetia de manera constant. Els que es queixaven d’aquest assetjament rebien com a resposta més assetjament i acabaven sent ostracitzats al club o deixant-lo.

Resulta curiós com un col·lectiu d’homes que són privats de la possibilitat de domini al col·lectiu general de la societat -sigui perquè les seves aficions o hàbits de lleure no són els normatius o per qualsevol altra raó-, no tan sols no rebutgen aquests patrons de masculinitat, sinó que aprofiten la més mínima oportunitat per assetjar a qui es desvia més que ells de la norma i reproduir envers ells l’abús que ells han rebut: una espiral d’abús per recuperar el domini masculí que es percep com a perdut o arrabassat.

© Wizards of the Coast

© Wizards of the Coast

El hobby és cada dia més divers i variat, i a mida que els fins ara assetjats reclamen el seu lloc i el seu dret a participar-hi, l’escletxa es fa més gran: per una banda, tenim als que intentem afavorir aquest canvi i fer de la comunitat un entorn millor i més hospitalari, i de l’altra, els que s’aferren a les seves quotes minúscules de privilegi i no volen deixar entrar més gent als seus dominis si no els poden mirar per sobre de l’espatlla i disciminar-los.

És d’esperar que aquest enfrontament es faci més agut a mida que passi el temps. És l’hora de posicionar-se per aconseguir una comunitat millor. Com vaig dir a una conversa sobre la darrera pel·lícula de La guerra de les galàxies, pots o bé alegrar-te que hi hagi dones protagonistes a la pel·lícula, o enfadar-te perquè la Rey faci servir un sabre làser i derroti en Kylo Ren.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR