Sexe, drogues i Rock&Roll: la feminitat de Caitlin Moran

Com es fa una noia (2014), probablement una altra novel·la chick-lit que pretén descriure què és ser una noia al segle XXI, utilitzant com a model una atractiva jove resident a Nova York amb un bon treball que intenta portar al dia relacions, depilació, manicura i vida social. Caitlin Moran és l'autora darrere d'aquest estereotipat títol i la seva història no té res a veure amb el prèviament descrit. En la seva segona novel·la, l'escriptora i periodista anglesa parla sobre dones fetes a si mateixes i de com madurar sense, literalment, morir en l'intent.

Johanna Morrigan és la protagonista d'aquesta història, una adolescent dels anys noranta intentant trobar el seu lloc al món, desxifrant qui vol ser i al mateix temps descobrint la seva sexualitat. Johanna forma part d'una família nombrosa que viu en una vivenda de protecció oficial a Wolverhampton. Durant aquests inestables anys camí a l'edat adulta la seva innocència i peculiar sentit de l'humor la porten a cometre dos errors: confessar que el seu pare rep una ajuda econòmica que no li correspon i protagonitzar el més gran dels ridículs per televisió fent una de les seves mal enteses (o millor dit no enteses) bromes que té com a fi una entusiasta imitació de Shabby de Scooby Doo.

Aquestes monumentals ficades de pota són el detonant per a la transformació de Johanna, que arriba a la conclusió que la solució a tots els seus problemes és els diners. Però qui contractarà la noia que va fer el ridícul davant de mitja Anglaterra? És per això que Johanna es crea un alter ego, Dolly Wilde (neboda d'Oscar Wilde) que com ella descriu “era una lesbiana alcohòlica, super escandalosa i va morir molt jove”.

El primer pas en la transformació d'adolescent a dona de Johanna és la creació de Dolly. Aquesta metamorfosi és representada com una paret en blanc i Johanna hi va afegint pinzellades segons el que ella considera que és ser, no només una noia, sinó una noia “guay”. Aquest últim detall afegeix pressió a tot el procés de construcció i troba conflicte entre el que Johanna creu que és guay, el que realment ho és, així com intentar que la seva veritable jo no prengui control del seu alter ego amb els seus acudits dolents, gustos musicals i referències literàries que utilitza com a guia per a la vida. És per això que Dolly es torna gòtica, gairebé acabant amb totes les existències d'eyeliner de Wolverhampton, i decideix treballar com a redactora per a una revista de música.

A part de vestir de negre, portar un barret de copa com Slash de Guns&Roses, semblar un ós panda i aficionar-se a les bandes emergents del moment, entre els requisits de Johanna per convertir-se en una noia (guay) hi ha el sexe. Personalment crec que aquest és el tema que ha fet que Moran sigui considerada una de les autores més transgressores del moment i que la seva obra hagi tingut tal èxit i s'hagi convertit en un best seller. Els millors moments de la novel·la són aquells en què Moran parla de sexe, no perquè hi trobem escenes de llit barates que facin la lectura més “lleugera”, com he dit abans això no és chick-lit, sinó per com ho fa.

És la seva llibertat, com parla del tema amb desvergonyiment i com en comptes de convertir els errors de la inexperiència en drames, aconsegueix riure-se'n i que te'n riguis d'ells. Per a alguns potser aborda el tema massa obertament, massa “com un home” fins al punt de, com va confessar en una entrevista per a un diari espanyol, “haver estat titllada de mascle per parlar de la masturbació femenina”. Malgrat ser al segle XXI, doncs, sembla ser que nosaltres encara no podem parlar de certs temes com ho fan ells.

I és que la novel·la comença fort, amb una Johanna de 14 anys masturbant-se al llit mentre el seu germà petit dorm al costat. Malgrat voler convertir-se en una noia, potser massa ràpid, és en els moments més íntims de Johanna on veiem com la innocència encara l’acompanya; creient que l'autoritat li arribarà quan faci un petó algú o tingui relacions, o que treure-li la camisa a un home equival a sentir-se dona.

La banda sonora de la novel·la també mereix ser esmentada. Al llarg de la història a la Johanna l'acompanyen les grans bandes dels noranta com The Smashing Pumpkins, Blur o Hole, però també clàssics com U2, Tina Turner o els Bee Gees. Aquest fil musical barrejat amb l'agut sarcasme de Moran recorda a les novel·les de Nick Hornby.

Finalment, tot i que la Johanna sigui una adolescent dels noranta intentant esbrinar de què va la vida, Moran fa que sigui senzill sentir-se identificat amb ella sense importar l'edat. No obstant això, la protagonista és un tipus molt concret de noia: dona blanca heterosexual de classe mitjana-baixa que fa que el feminisme de Moran es quedi curt i exclogui a una gran part de les dones.

Imatge de portada: Caitlin Moran. Font: Wikipedia.


T'agrada la nostra feina?

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR