'Scaramouche': un musical feminista?

Scaramouche és el títol d'una novel·la italiana de Rafael Sabatini publicada el 1921, i d'una pel·licula de George Sidney estrenada el 1952. També és el nom de l'adaptació al teatre musical que n'ha fet la companyia catalana Dagoll Dagom (Teatre Victòria -molt apropiat-), que la promociona com a "una gran comèdia musical d'aventures, amor i revolució", tres adjectius que també li escaurien a musicals com Les Misérables o Hamilton, i fins i tot, si m'estireu la llengua, Wicked. És la fórmula màgica infal·lible, i més si, com passa en aquest cas, ve acompanyada d'humor i una estudiada voluntat de no prendre's seriosament que li dóna la frescor i originalitat que en moltes ocasions li manca a l'èpica. Scaramouche funciona, i funciona molt bé, amb un repartiment excel·lent on em fa recança destacar cap nom perquè el talent individual que cada actor i actriu és excepcional, pero ho he de dir: Mireia Mambo Bokele (Sister Act), reina indiscutible, brilla com ningú. Ivan Labanda (Polònia) clava el seu paper de malvat-que-fa-gràcia, i Toni Viñals i Ana San Martín (Mar i Cel) enamoren.

Scaramouche, increïbles decorats i excel·lent música en directe a part, és un musical sobre la Revolució Francesa de 1789 (que cada cop, com tots els aixecaments populars de la història, sona menys com una fantasia històrica i més com una sortida a la distòpia que estem vivint), que, en clau feminista, potser com la Revolució mateixa, passa de curs amb un Notable baix: malgrat no aprovar el test de Bechdel (els tres personatges femenins no parlen entre elles de res que no sigui l'interès romàntic comú, Scaramouche), aquests tres personatges tenen un protagonisme molt destacat, i trames més o menys apartades del component romàntic: Olympia no vol casar-se amb el marquès, vol revolucionar-se; i Camila vol triomfar en allò que domina, el món de l'espectacle. I no només ho diuen, sinó que ho canten, al centre de l'escenari, l'apoderament femení fet número musical.

Camila, Maria Antonieta i una OC/camperola revolucionària. Font: Dagoll Dagom.

Camila, Maria Antonieta i una OC/camperola revolucionària. Font: Dagoll Dagom.

Són feministes, Olympia i Camila? Al meu entendre, sí. Olympia reclama el que les dones feministes de la seva classe social escrivien i debatien, i Camila expressa la frustració de la classe treballadora que vol sobreviure, i farà el que calgui per aconseguir-ho. Per tant, aquests dos personatges representen a dues classes socials diferents que van sortir al carrer -de maneres diferents- el 1789, per raons diferents... o no tant. És per això que, per tal de respondre la pregunta que ens planteja el titular "Scaramouche: un musical feminista?", ens hem de remuntar al segle XVIII i explorar el context social i històric de la lluita femenina i/o feminista en el si de la Revolució.

Malgrat tenir lloc en el si del Feminisme de Primera Onada, la Revolució Francesa no es caracteritza especialment per ser un moviment apoderador per la dona: liberté, egalité, fraternité, com de costum, no va per tothom. Tanmateix, com en tot gran trasbals sociopolític, la flama de la revolució no va deixar les dones franceses indiferents: malgrat l'oposició masculina general i l'indiferència política envers els drets de la dona (amb l'excepció notable d'alguns homes com Condorcet, marit de Sophie Grouchy, -salonnière, traductora i intel·lectual-, qui va fer campanya perquè el nou govern Republicà admetés el sufragi femení), les franceses van involucrar-se activament en la Revolució: des de l'esfera privada privilegiada de les Salonnières, dones de classe alta que reunien als seus salons els pensadors del moment, aprofitant el control de l'esfera privada que els conferia el patriarcat, com Germaine de Staël; fins a l'acció política popular, com Théroigne Méricourt, que va fundar les Amis de la Loi, una societat encarregada de transmetre les idees polítiques revolucionàries a la població, la lluita feminista a través de l'impremta, com l'assaig Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana de la pensadora Olympe de Gouges, que reclamava l'status de ciutadanes per a totes les dones franceses a qui el nou govern pretenia ignorar; i a la lluita armada de sans-culottes com Pauline León, que no només es va adreçar a l'Assemblea Legislativa en nom de totes les dones de París sinó que va fundar la Société des Républicaines-Révolutionnaires (Societat de les Republicanes Revolucionaries) amb Claire Lacombe, (actriu, com Camila) que va lluitar amb els revolucionaris durant l'assalt a les Tuilleries.

Cal no oblidar tampoc a els centenars de dones que van protagonitzar la Marxa a Versailles, (malgrat que prou feina tenien en reclamar pa per pensar en la seva condició de ciutadanes) el que és considerada la primera gran acció de la Revolució.

La Marxa de les Dones cap a Versailles, Octubre de 1789. Font: Susan Rosenthal.

La Marxa de les Dones cap a Versailles, Octubre de 1789. Font: Susan Rosenthal.

Per tant, malgrat que podríem dir que la Revolució no va ser feminista, sens dubte va ensenyar el camí al feminisme de primera onada que acabaria aconseguint el vot femení, i va tenir una alta participació femenina en els diversos àmbits de la lluita. Scaramouche il·lustra dos d'aquests àmbits i com la classe social influïa la manera com cada dona s'apropiava de la revolta per o bé influir o bé participar activament en la Revolució.

Imatge destacada: promocional de l'obra. Dagoll Dagom.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR