Roba estripada i culs voladors

AVÍS: Aquest article conté imatges no aptes per a menors

La violència no és, ni té perquè ser-ho, un dels elements consubstancials amb el videojoc. Tot i així, no es pot negar que hi ha una bona quantitat de videojocs que proposen simulacions de conflictes violents, ja des del primigeni Spacewar!, on dues naus orbitant entorn d’un sol desconegut es torpedinaven fins a explotar. Cada cop més estem veient propostes diverses i allunyades de la violència, però amb tot l’agressió segueix sent un element present a molts videojocs. I tota violència necessita víctimes.

Es podria argumentar que la majoria de violència en els videojocs no s’exerceix contra dones, i quantitativament probablement sigui cert, però el que diferencia la violència envers les dones als videojocs és el seu caràcter sexual. Els protagonistes masculins silenciosos i inescrutables de qualsevol joc de trets en primera persona no estan constantment sota l’amenaça de ser violats, però les dones protagonistes sovint es veuen perseguides per homes que les volen grapejar.

La sexualització de la violència no es limita a les dones com a receptores, també s’estén a les dones com a emissores. Tantes i tantes femme fatales s’exposen i erotitzen les seves víctimes: el trist consol pel contrincant que li veu els pits a la Black Orchid de Killer Instinct abans que li doni un infart; tot un exercici en voyeurisme pel jugador -el jugador universalment mascle heterosexual construït pel discurs institucional dels videojocs.

Aquest article no pretén ser una anàlisi exhaustiva del videojoc, ni una crítica al mitjà en el seu conjunt. Només vol presentar uns quants casos d’un fenomen que, per transversal, moltes vegades s’entén com a natural i s’invisibilitza. No pretén enfurismar ni ofendre a ningú, com a molt fer pensar que no només cal que gaudim del nostre lleure, sinó que també en siguem crítics i l’ajudem a millorar i ser més divers. Sense més, comencem el nostre recorregut al 1982.

Custer’s Revenge

A principis dels 80 la indústria del videojoc nord-americana estava al límit del col·lapse. Entre d’altres motius, la sobreproducció de videojocs sobre totes les temàtiques imaginables amb una qualitat discutible va ser un dels elements que va enfonsar el negoci. Per a l’Atari 2600, la consola dominant al mercat, es van produir videojocs que simulaven el cub de Rubik, videojocs sobre gossos que perseguien un camió de pinso, i els videojocs de Mystique.

Noel C. Bloom, el president de Mystique, va tenir la brillant idea d’unir dos negocis que anaven tot vent en popa als vuitanta: els videojocs i la pornografia. Sota el segell “Swedish erotica” -tot i que els videojocs es programaven als Estats Units i es fabricaven a Hong Kong- va llançar diversos videojocs de temàtica sexual el 1982. Entre ells, Custer’s Revenge, que, per dir-ho suaument, va resultar una mica polèmic.

Agafeu-vos: a Custer’s Revenge una versió nua i amb un problema de priapisme important del General Custer corre esquivant fletxes amb l’objectiu d’arribar a la part dreta de la pantalla, on hi ha una dona nadiua americana lligada a un tòtem a la que es proposa violar. Tot en gloriosos gràfics de 192 per 160 píxels:

Mystique va tancar el 1983, només un any després. Violar senyoretes a videojocs pornogràfics segueix en boga 32 anys després. Vosaltres mateixes: perdre la fe en la humanitat està a un clic de distància (Avís: el que hi ha en aquest enllaç no és ni segur per veure a la feina ni enlloc. De fet és un horror. El que avisa no és traïdor).

Final Fight

Després de l’enfonsament del videojoc americà, els japonesos dominen la producció de videojocs. Després que Technos Japan llancés Double Dragon el 1987 i s’inventés el gènere beat ‘em up -és a dir, videojocs on atonyines una quantitat massiva d’enemics- amb gran èxit entre la concurrència dels salons recreatius, Capcom decideix respondre amb Final Fight el 1989. Final Fight compta amb uns gràfics amb molt més detall, un control més ric i fluid, tres personatges jugadors diferents i amb senyores a les que pots fotre una pallissa.

Poison i Roxy són dues senyoretes que, armades amb un fuet i vestides de dominatrix, ataquen els protagonistes, i que com tota la resta d’enemics del joc són apallissades. Ja de pas, quan el personatge jugador els pega, els hi podem endevinar els pits sota la samarreta curta, curta. Val a dir també que són les úniques dues dones del videojoc i que les dues tenen exactament el mateix cos sexualitzat, mentre que en el cas dels homes es presenta una diversitat de cossos i fesomies (de fet Roxy i Poison són simples canvis de paleta de colors). Això per si sol és poc destacable, i de fet les dones representades d’aquesta manera en videojocs de lluita són una llarga llista -cosa que és digna d’anàlisi un altre dia-, però la naturalesa insòlita del cas ve per una altra banda.

Final Fight va ser un gran èxit a Japó i Capcom va pensar en distribuir el joc als Estats Units. Però Akira Nishitani, director i creador del joc, va tenir la pensada que potser als americans, això de fotre garrotades a senyores lleugeres de roba, amb unes cames impossiblement llargues, i que et volen fer pam-pam al culet perquè has estat un nen dolent, no els semblaria material adequat per un videojoc que es venia a adolescents. Imaginem-nos la reunió:

-”Potser hauríem de canviar a Poison i Roxy, no volem que ens demandin les feministes americanes”

-”Senyor Nishitani, està segur que el problema són les feministes americanes? No seria millor no sexualitzar els enemics d’un videojoc de lluita?”

-”Ja ho sé! Direm al manual del videojoc que en realitat són transsexuals pre-operació i tenen penis! Solucionat!”

-”Senyor Nishitani, que m’està escoltant?”

-”HE DIT SOLUCIONAT. Que passin les putes.”

I així Capcom va afegir una nova capa de despropòsit al tema. Anys després, Capcom segueix posant a Poison als seus videojocs, però ha enfocat al personatge d’una manera diferent i afirma treballar amb organitzacions de defensa dels drets de persones transexuals.

Jo no ho tinc massa clar, però si ells ho diuen…

Tomb Raider

Ja fa un parell d’anys Square Enix va decidir rellançar la famosíssima saga Tomb Raider. Un dels principals reclams d’aquesta reversió de l’arqueòloga era que es va reimaginar de cap a peus, amb una imatge molt més coherent i realista que la de senyora pneumàtica que va encarnar al cinema Angelina Jolie. La nova Lara Croft és una jove empesa a actuar per a la seva pròpia supervivència, perduda en una illa inhòspita on ha naufragat en una missió de recerca arqueològica amb un equip d’acadèmics. El guió ve de la mà de la filla del tristament desaparegut Terry Pratchett, Rihanna Pratchett, i subverteix una bona quantitat de tòpics del videojoc, amb una protagonista forta, humana i amb una caracterització profunda.

Fins aquí tot bé. Pensaríem que en anular la sexualització del personatge havíem avançat en bon camí. Però la sexualització va recaure no en el personatge, sinó en la violència de la que és objecte:

De fet, els desenvolupadors del joc varen citar aquest intent de violació caracteritzant-lo explícitament com a tal i establint-lo com un dels punts importants de desenvolupament del personatge de Lara Croft:

Desenvolupador: “I llavors el que passa és que la seva millor amiga és raptada, les bandes de rapinyaires de la illa l’agafen presonera (N. del T.: a la Lara). Ells intenten violar-la i…”

Entrevistador: “Ells intenten violar-la?”

Desenvolupador: “Literalment ella es converteix en un animal arraconat. I això és un pas enorme a la seva evolució: es veu forçada a lluitar o morir, i això és el que estem ensenyant”

Tot i així en d’altres àrees el videojoc tracta l’aventura de Lara amb atenció al seu viatge emocional i sense sexualitzar-la. Per a ser justos, la caracterització de Lara Croft a aquesta nova fornada de Tomb Raider és una millora sobre un model de personatge que tenia els pits així de grans perquè un animador es va equivocar i li va posar un parell de globus enormes i als programadors ja els va agradar.

The Witcher

The Witcher és una de les sagues de fantasia més fresques que passen per les llibreries en molt de temps. Protagonitzada per Geralt, una espècie de caçador de bèsties mítiques arrossegat per un món medieval a mig camí entre El Senyor dels Anells i El Lazarillo de Tormes, és una història on la picaresca està a l’ordre del dia, la misèria moral i material és arreu i l’ombra del bosc acull horrors sorgits dels pitjors malsons.

La saga compta amb una sèrie d’adaptacions al videojoc, excel·lents totes elles a nivell de joc, però que han tingut més d’una relliscada pel que fa al tractament de les dones. Des del primer, on el protagonista podia anar-se’n al llit amb una bona colla de senyores i col·leccionar cromos amb dibuixos més o menys eròtics com a record de cada rebolcada, fins al que ens ocupa, The Witcher 3: Wild Hunt, on la violència envers la dona arriba a punts de misogínia seriosa.

Val a dir que al món de The Witcher hi ha una bona colla de personatges femenins apoderats, interessants i rellevants a la història, i que als videojocs això es reprodueix, però a aquesta darrera entrega trobem un grup d’antagonistes que les ataca d’una manera cruenta. En aquest món els poders màgics són posseïts habitualment per dones, poderoses fetilleres que controlen l’esdevenir de regnes i imperis sencers des dels seus llocs de consellera o de reina, però al Gloriós Imperi de Nilfgaard han descobert el monoteisme.

Avís: aquest vídeo mostra violència molt gràfica i cruel amb uns gràfics bastant fidedignes a la realitat.

 

L’orde de caçadors de bruixes són un enemic terrible, amb un odi irracional contra tot el que no encaixi en la seva estreta visió del món. Val a dir que tot i que els homes són rutinàriament exposats a una violència considerable al joc, no ho són pel fet de ser homes, no són explícitament torturats com a víctimes indefenses, i no se’ls insulta amb insults de gènere com “meuca” o “mala puta”.

Paga la pena esmentar que el tòpic de la dona sàvia com a bruixa i antagonista, molt habitual a la fantasia, també està fortament trasplantat al videojoc, particularment a jocs en móns de fantasia. Des de les Bruixes de Glenmoril vistes a Skyrim, fins l’aquelarre de Brigmore a Dishonored, passant per la Morrigan de Dragon Age, la bruixa antagonista o marginada de la societat normativa és una ocurrència comú als videojocs de fantasia.

Mortal Kombat

Si fins ara parlàvem de la dona com a receptora d’una violència marcadament sexualitzada, també val la pena assenyalar la sexualització de la violència quant és exercida per les dones. Trobem una pila d’exemples d’això, però una mostra molt clara és la penúltima entrega de Mortal Kombat, on podem veure moviments d’execució finals clarament sexualitzats en més d’un personatge femení.

Avís: aquest vídeo també és gràficament –molt- violent, però la violència de Mortal Kombat arriba al caricaturesc, o sigui que tampoc us la preneu molt seriosament.

A part del modelet de la lluitadora, que és tema per a un altre dia, tenim moviments sexis i petons que duen a un nou nivell la expressió de “menjar la boca”. Una ànima caritativa de Youtube ens aporta un document gràfic on podem veure el poc sentit que té tot plegat traslladant aquests moviments a un personatge masculí:

I si això us sembla descarat, els nostres amics japonesos de Capcom ens porten una nova delícia:

Tot molt subtil i pràctic pel combat. Com si en Ryu li refregués el paquet per la cara a en Ken fins a matar-lo. Que segur que si ho busqueu en trobeu algun còmic. Google, arruïnar-se la vida, etc, etc...

Noves perspectives

Afortunadament, no tot és sexualització de la violència entorn de la dona. També podem trobar cada cop més videojocs on la dona pot exercir o ser víctima de violència sense ser sexualitzada. Com les lluitadores de MMA Supremacy, que et poden trencar una costella mirant-te malament i no necessiten anar vestides amb bikinis impossibles per repartir llenya:

Només faltaria que el videojoc no fos un nyap. També en videojocs d’un caràcter més massiu i per al gran públic trobem a la protagonista d’Assassin’s Creed Syndicate, que fa anar el ganivet amb el mateix estil que els seus companys de nissaga:

Amb tot, queda feina per fer. I, per fer-la, l’esperit crític del públic receptor dels videojocs és més necessari que mai.

Culetculet

La publicació forma part del compromís de 'Zena' amb el Dia Internacional per l'eradicació de les violències masclistes.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

7 comments

  1. Alba 24 novembre, 2015 at 19:33 Respon

    Estic d’acord, però com ho arreglem? jo penso que estaria bé començar a mostrar tant als videojocs com als mitjans en general dones més normals. I això ja es comença a fer i em sembla que cada cop més, tot i que potser encara no es mostra tant als videojocs.
    Als videojocs rarament m´he topat amb dones “normals”, la majoría de dones son exageradament guapes (segons un estàndar molt típic i molt poc variable) i tenen uns pits, culs i cabells increïbles. Per qué no comencem a acceptar la dona tal com és? Sí, hi ha dones que son guapes i tenen cosos impresionants, però també hi ha dones amb cosos diferents. Jo crec que aniria bé començar per aquí i, sincerament, crec que tard o d’hora passarà com està passant en altres mitjans.

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR