Representació de gènere a 'Harry Potter'

Joanne Rowling és l’autora que s’amaga rere J.K. Rowling, el nom amb què firma les novel·les de Harry Potter. Rowling va amagar el Joanne -la K és en honor a la seva àvia Kathleen- a petició dels seus editors, que van tenir por que els nens -en masculí no genèric, tothom sap que les nenes només llegim literatura romàntica- no volguessin llegir una novel·la escrita per una dona. Malgrat el que poguessin pensar els editors, el rol de les dones als llibres és força destacat, i les nenes tenen personatges amb qui fàcilment es poden identificar.

Fortes i secundàries

El rol d'heroïna recau en Hermione Granger. Segons va explicar l’autora, el nom poc habitual d’Hermione, extret de l’obra de Shakespeare A Winter’s Tale, està triat expressament, perquè no volia que cap noia “empollona i irritant” a la vida real fos etiquetada amb aquest nom. Hermione Granger és, de llarg, la bruixa amb més talent de Hogwarts en un món en què els mags amb talent, com Harry Potter, Albus Dumbledore o Lord Voldemort, tallen el bacallà, i resulta curiós com, al llarg de set llibres, no es podrà acabar de treure mai aquestes etiquetes. Certament, Dumbledore, Harry o Voldemort tenen els seus defectes -sobretot Voldemort-, però aquests no estan explícitament lligats al seu talent. De fet, el personatge de Harry és arrogant en alguns llibres, però finalment acaba modulant el seu caràcter.

El personatge d’Hermione tenia altres representacions problemàtiques, com el fet que Harry i Ron es fan amics d’ella després de salvar-la d'un troll, reproduint així el trop de la damisel·la en perill. L’altra és que la història gira al voltant de Harry, un personatge que és absolutament més mediocre que ella i que s’enduia la glòria, els mèrits i el valor perquè era l'escollit i prou -què coi pintava Ron en tot això és un misteri més gran que les cares de Bélmez. Aquest fet entronca amb la tradició arrelada en la cultura popular de representar els homes com a “genis” i les dones com a “treballadores i que s’hi esforcen molt”.

Malgrat tot, Hermione Granger és un personatge atractiu i interessant, amb valors força positius. Hermione no es representava amb els trets tradicionalment associats a la feminitat, sobretot pel que fa a l’aparença física. És per això que, al quart llibre, es produeix un canvi significatiu: en el ball de Nadal del Torneig dels Tres Mags, Hermione desperta admiració perquè va guapíssima i, a més, s’ha lligat al tio sexy i famós del moment, VIktor Krum. Aquesta successió d’escenes recorden al trop del makeover que, com vam explicar, es presenta sovint com a ritual clau mitjançant el qual el personatge femení esdevé una dona.

Un altre personatge femení fort que sovint queda relegat a una posició secundària és Minerva McGonagall, finalment ascendida a directora de Hogwarts, i presentada com la número dos de Dumbledore. Qui també devien ser fortes eren Rowena Ravenclaw i Helga Hufflepuff, però les seves gestes sempre van quedar en segon pla, eclipsades per les batalles entre les cases de Godric Gryffindor i Salazar Slytherin.

Per la seva banda, Fleur Delacour, l’única bruixa en participar al Torneig dels Tres Mags al quart llibre, va quedar en última posició per no aguantar la pressió de la competició, i al llarg de la història ha estat sovint objectivada per la seva ascendència veela, l'equivalent de les sirenes al món màgic.

En l’àmbit de la seducció, a banda de totes les representacions negatives que es poden derivar de les veeles, destaquen els filtres amorosos, pocions que obliguen la persona que les beu a quedar perdudament enamorada de qui li ha subministrat la beguda. Tot i que es tracta d’un llibre infantil on les mencions al sexe són pràcticament inexistents, que a una persona se l’obligui a estar enamorada d’una altra sense ser-ne conscient –i que faci, per tant, tots els actes que fan els enamorats- no deixa de ser una forma de violació mitjançant submissió química que als llibres es tracta com si fos una cosa d’adolescents.

Minerva McGonagall i Sybill Trelawney. Font: fotograma de Harry Potter i l'Ordre del Fènix. (WB)

Minerva McGonagall i Sybill Trelawney. Font: fotograma de Harry Potter i l'Ordre del Fènix. (WB)

Diversitat de dones

Amb tot, i malgrat el predominant protagonisme masculí, les novel·les presenten una varietat de dones força destacable, que tendeix a augmentar a partir del cinquè llibre. Entre les alumnes destaca Luna Lovegood, friqui i desacomplexada, i Ginny Weasley, que tot i passar de ser una nena enamorada de Harry a una bruixa poderosa mai es va treure de sobre certs símptomes de la síndrome Trinity. En els últims llibres, s’explica que Ginny té força èxit entre el sector masculí heterosexual, i això porta a què Ron Weasley no estigui gaire content amb la situació. Malgrat tot, Ginny sempre reivindica la seva llibertat sexual i s’oposa a qualsevol intent d’slut-shaming.

Hi ha dones amb poder al costat fosc o semifosc, com Bellatrix Lestrange o Dolores Umbridge. Umbridge és un personatge força malvat i racista amb trets de la seva identitat molt vinculats a característiques associades a la feminitat, com ara el color rosa o la devoció per les coses cuquis -els gatets, fet que entronca amb el personatge de “la dona gran que viu soltera i envoltada de gats”. Per la seva banda, Lestrange, malgrat ser una bruixa amb grans poders, acostuma a ser retratada com la groupie de Voldemort.

També hi trobem aurores, com Nymphadora Tonks, i d'altres que tenen la funció de mares o madrastres, com Molly Weasley; Narcissa Malfoy, que es mou entre l’obediència al seu marit i l’amor al seu fill; o la tieta Petúnia, sobre qui recau el rol de madrastra malvada. Mai podran superar, però, l'encant angelical de la difunta mare de Harry, Lilly Potter, de qui sabem que era una bruixa molt forta però que va passar a la història per sacrificar-se per amor per protegir Harry. Tenint en compte que el pare de Harry, James Potter, també va morir protegint el bebè, que el sacrifici de Lily sigui més rellevant que el de James entronca amb un imaginari que reforça la noció de l'amor maternal com a quelcom màgic i místic pertanyent a l'ideal femení.

Un dels pocs insults que s'escolten en tota la saga és el que Molly Weasley li dedica a Bellatrix Lestrange. "No a la meva filla, puta!" és el que la matriarca del clan Weasley li diu a la dolenta més dolenta de l'univers Potter abans de matar-la. Una escena sorprenent tenint en compte que Wesley és el paradigma de la mare afable, protectora i casolana, de qui poc t'esperaries que fos una bruixa terrible. El punt negatiu és que fos precisament Molly Weasley qui proferís un insult clarament sexualizat contra una altra dona que representa tot el contrari -i, en moltes coses, no necessàriament negatives al que representa Weasley.

Molts personatges femenins solen presentar els trets del trop conegut com a les dones són més sàvies, que descriu les dones com a més racionals, raonables o sensates en relació amb un personatge masculí.

Masculinitats oposades

Tota la saga és una oda a valors positius com l’amistat, l’amor i la solidaritat, trets que teixeixen, precisament, l’antagonisme entre Harry Potter i Lord Vodelmort. En aquest sentit, Voldemort encarnaria la versió més caricaturitzada del mascle alfa, algú àvid de poder incapaç d’expressar amor per ningú ni mantenir relacions personals que no es basin en la utilització i la submissió de l’altre. Harry Potter, en alguns moments, també peca de xulesc, però sempre compta amb mentors que el posen a ratlla, i al final de la història queda clar que el seu triomf sobre les forces del mal és una victòria col·lectiva.

Albus Dumbledore, tan poderós com Voldemort, és el paradigma de ment tolerant, sensible, sàvia i oberta. Acabats els llibres, J.K. Rowling va revelar que Dumbledore era gay. Personalment, vaig considerar una llàstima que aquesta faceta no hagués estat més explícita durant els llibres, tenint en compte que Dumbledore no encaixa en la imatge estereotípica de molts personatges homosexuals que s’havien llegit/vist en aquells temps i que és un personatge respectat per la comunitat, fet que ens allunya de trops en què els gais són vistos com a persones que no acaben d’encaixar a la societat o tenen vides plenes de desgràcies.

Tanmateix, tenint en compte l’evolució del personatge, hi hagués hagut el risc de caure en trops com el del queer màgic o el del personatge amb els peus a la terra, personatges secundaris pertanyents a una minoria que són el centre moral de la història i que sempre són allà per aconsellar l’heroi, generalment un home blanc heterosexual.

Voldemort i Harry. Font: Fotograma de 'Harry Potter i les relíquies de la mort'. (WB)

Voldemort i Harry. Font: Fotograma de 'Harry Potter i les relíquies de la mort'. (WB)

Els vincles pare-fill també tenen un paper important. Harry està envoltat de figures paternes, com Albus Dumbledore, Arthur Weasley i Sirius Black. Remus Lupin, home-llop i mag, abandona la seva dona, Tonks, quan sap que està embarassada, però el grup el fa recapacitar i torna al seu costat. Hi ha pares que fracassen, com Lucius Malfoy -però té la seva dona que ho soluciona- i Bartemious Crouch Sr., malgrat que, en el cas d’aquest últim, poca cosa podia fer per donar suport al seu fill.

En els dos últims llibres, el personatge de Severus Snape adquireix un protagonisme rellevant, i s’erigeix com la tercera pota en el pla de Harry i Dumbledore per acabar amb Voldemort. El personatge es retrata, al final, sota un prisma positiu, però això no treu que, tot i així, presenti trets força inquietants, com el fet que odiés un nen, Harry, simplement perquè odiava el seu pare -per molt que el poc que haguem vist de James Potter és que era un abusador d’institut.

Que donés la seva vida per preservar la memòria d’un amor d’infantesa, Lily, reforça el missatge dels llibres que l’amor i l’amistat mouen el món, però no deixa de ser trist perquè demostra que el personatge no ha madurat. James Potter sembla que sí, però Snape, no. De fet, Snape té actituds agressives amb Lily quan veu que li agrada un altre noi, fins al punt de caure en un insult racista com sang bruta. En el fons, la història d’Snape no deixa de ser la glorificació del pagafantes, una figura que és tan perjudicial per als homes com per a les dones.

Imatge destacada: promocional de 'Harry Potter'. Font: WB.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR