'Poldark' i l'agressió sexual a les dones com a entreteniment

El passat diumenge 23 d'Octubre, la BBC va emetre el setè capítol de la segona temporada de la sèrie britànica d'època Poldark, basada en la sèrie de llibres de Winston Graham. Poldark havia destacat fins al moment per una fórmula que ha atret milers d'espectadors, i especialment, espectadores. L'atractiu dels actors principals i les seves escenes pujades de to, tractades amb respecte i èmfasi en l'erotisme, l'estètica d'època, els personatges femenins assertius i valents, i els conflictes tràgics amb resolucions a l'últim minut la converteixen en una telenovel·la de moda amb molts seguidors, especialment al Regne Unit.

La sèrie segueix les aventures de Ross Poldark i la seva familia, i ha convertit Aidan Turner (El Hobbit, Desperate Romantics) i Eleanor Tomlinson (The White Queen) en sex symbols britànics. Tot anava bé, com deia, fins al capítol set. El capítol ha portat cua, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació anglesos, per una escena d'agressió sexual contra un dels personatges femenins principals. Això no és nou -recordareu Game of Thrones, sense anar més lluny-, però que sigui una vella història no vol dir que ho poguem deixar passar.

L'escena, descrita com a "fiery encounter which concludes with a consentual act" (una trobada apassionada que culmina en un acte consentit) no en té res, de consentida. I aquest és el problema: disfressar de consentiment i ambigüitat una negativa clara per part de la víctima.

Eleanor Tomlinson i Aidan Turner com a Demelza i Ross Poldark. Font: Bustle.

Eleanor Tomlinson i Aidan Turner com a Demelza i Ross Poldark. Font: Bustle.

Hi ha dues maneres de representar una agressió sexual en la ficció. Ho pots fer bé o ho pots fer malament. Fer-ho bé significa focalitzar l'atenció en la víctima, retratar l'horror, la por, l'odi que pateix el subjecte que està sent violat. Si ho fas així, és indubtable que estàs mostrant un crim sent comès. D'altra banda, fer-ho malament és no fer res del que acabo de dir. I, a Poldark, ho fan molt malament. A Poldark, com en tants altres productes d'entreteniment, la violació no és representada com un crim, sinó com una escena de sexe com qualsevol altre.

L'escena forma part de la tradició de la fantasia de la violació, la idea que sexe sense consentiment és sexy. La lluita de poders entre el mascle alfa, l'heroi Byronic, i la damisel·la que diu que no, perquè és el que han de dir les damisel·les, però vol dir que sí. És part de la marca Poldark, sensualitat i erotisme, allò que exploten tan bé sèries com Outlander (malgrat que a Outlander les agressions sexuals són una part integral de la trama i el desenvolupament dels personatges, i estàn tractades correctament, amb una anàlisi consistent de les conseqüències físiques i psicològiques que pateix la víctima)i perpetua idees inquietants sobre la línia entre consentiment i agressió, una línia que hauria de ser ben definida i il·luminada amb llums de neó.

El que passa és que això és una idea regirada, perturbadora i molt perillosa, que aquí s'excusa rere l'escut del gènere: oh, és d'època, això passava, ens cenyim a una realitat històrica. Mira, el més real històricament al segle XVIII és que no es rentaven gaire, i bé que ho ignores, per què tenir un protagonista sex-symbol com Aidan Turner amb les dents brutes que li pertoquen no ven.

No us enganyeu, aquesta excusa no serveix. Això és un producte per a una audiència de l'any 2016. I l'any 2016, igual que no venen les dents brutes, no hauríeu de vendre agressions sexuals. I, en aquesta línia, deixeu-me respondre a una altra de les questions que més sonen avui. "Però surt al llibre!" em dieu, abraçant el volum de Warleggan com si us hi anés la vida. Això tampoc és excusa. La gent darrere de Poldark té una responsabilitat envers la  realitat que descriuen a la seva audiència: quan adaptes una peça de ficció, l'estàs passant pel sedàs per una audiència contemporània. Per suposat, si és un element rellevant de la trama, mostra la violació. Però fes-ho bé. No la frivolitzis, com han fet. No diguis que és consentida quan en cap moment la dona diu "sí" (al contrari, diu repetidament que no). No la sensacionalitzis.

Aidan Turner com a Ross Poldark en una mostra clara de fanservice. Font: Daily Mirror.

Aidan Turner com a Ross Poldark en una mostra clara de fanservice. Font: Daily Mirror.

La ficció, siguin sèries, pel·lícules, teatre o llibres, funciona a través de l'empatia. Nosaltres, com a públic, gaudim veient a un grup de gent que no existeix fent coses. Quan ho passen malament, patim. Quan ho passen bé, ens n'alegrem. La tragèdia funciona perquè és una manera d'experimentar emocions fortes, emocions que defugim a la vida real, des d'un lloc privilegiat de seguretat. Si maten la protagonista plorarem, però apagarem la televisió, tancarem el llibre, i aquest dolor quedarà aparcat. S'esvaïrà. Estarem segurs/es. Aquesta paret de seguretat s'esquerda quan el producte d'entreteniment que hem escollit fa un mal ús d'aquesta empatia, traeix la nostra confiança. Quan violen una dona en una sèrie, toca massa prop de casa. Quan tracten aquesta agressió amb lleugeresa, inadequadament, quan la frivolitzen i donen la idea que no és sí, juguen amb foc. Perpetuen una idea que només beneficia als agressors, i que vulnerabilitza les víctimes. Perquè la ficció influeix més a la realitat que no pas al revés. És una eina, i molt poderosa; és una enorme responsabilitat. Poldark l'ha vessada, i molt.

Imatge destacada: Verity Poldark i Ross Poldark. Font: Fanpop.


T'agrada la nostra feina?

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR