Operadora? Amb Victoria Kent, sisplau

El 1928 les dones érem alguna cosa així com adorns que es portaven a les festes per presumir d'ells, objectes sense poder d'opinió ni decisió. És cert que la vida no era fàcil per a ningú, però molt menys si eres dona. Si eres dona, el 1928 ser lliure era alguna cosa que semblava inassolible, perquè per a la societat les dones solament érem mestresses de casa, mares, esposes; no teníem dret a tenir somnis ni ambicions.

Per buscar un futur moltes havien de marxar lluny, i unes altres havien d'enfrontar-se a les normes d'una societat masclista i retrògrada. Al final totes, riques, pobres, volíem el mateix: ser lliures. I si per a això calia infringir la llei, estàvem disposades a fer-ho sense importar-nos les conseqüències...

Així comença Las Chicas del Cable, la primera sèrie original de Netflix espanyola, i així encapsula els seus principals defectes en poc més d'un minut: un ahistoricisme que rellisca i limita les possibilitats de la sèrie, un feminisme buit que no supera l'eslògan, i un voice-over que només aportaria alguna cosa si el narrés Joanne the Scammer.

Las Chicas del Cable és una creació de Bambú Producciones, l'equip darrere de Velvet, La Embajada, Bajo Sospecha (Antena 3) i Seis Hermanas (TVE), entre d'altres. Segurament l'estructura dels episodis de la sèrie vingui de la trajectòria televisiva dels creadors, Ramón Campos, Teresa Fernández-Valdés i Gema R. Neira, perquè sembla més pensada pel prime time tradicional que per al festí d'episodis sense anuncis: els personatges repeteixen les seves motivacions gairebé en cada capítol (“vull perseguir els meus somnis”, “ho he de robar”, “he d'enfrontar-me al meu pare”, “encara t'estimo”) per si se t'ha oblidat, mentre que la narradora reflexiona sobre el tema de cada episodi com si això fos Anatomia de Grey. Les repeticions i l'estructura convencional no li fan cap favor a la sèrie, que intenta abastar diferents gèneres, des del melodrama fins al thriller i la comèdia de situació, però mai arriba a trepitjar fort en cap d'ells.

La Carlota, la Lidia, la Marga i l'Ángeles tenen un plan. (Font: Netflix)

Las Chicas del Cable té quatre protagonistes, que haureu conegut als cartells del transport públic si viviu en una gran ciutat. Els cartells són individuals, i cada personatge apareix acompanyat d'un adjectiu: “apassionades”, “valentes”, “divertides” i “fràgils”. Efectivament, cada heroïna té la seva pròpia trama en un registre diferent: fem-hi un cop d'ull.

Lidia” és el nom fals de l'Alba (Blanca Suárez, El Internado), que està atrapada en una espècie de trama mafiosa que mai sembla de vida o mort. El seu objectiu de robar la caixa forta de la Companyia Telefònica la porta a convertir-se en telefonista, a retrobar-se amb el seu amor de joventut, en Francisco (Yon González, El Internado), que expressa poc més que un lleuger penediment, i a conèixer en Carlos (Martiño RivasEl Internado*), que sembla passar-s'ho pirata. En Francisco i en Carlos són literalment cunyats; hi ha infarts, sogres desagradables, converses apassionades. Ja us podeu imaginar com va la cosa; si el que voleu és una trama detectivesca amb ambientació d'època i tensió sexual ben articulada, trieu Miss Fisher’s Murder Mysteries, també disponible a Netflix.

Francisco-Carlos-Gonzalez-Martino-Rivas_1895520478_8360602_667x365

La dicotomia de gènere de veritat: Hard bro i soft bro. (Font: Netflix)

La Marga (Nadia de Santiago, Les 13 Roses) és la noia de camp nouvinguda a la ciutat; ella dóna el punt tendre i divertit als dramons que es desenvolupen al seu voltant. L'Ángeles (Maggie Civantos, Vis a vis), la millor a la seva feina, viu amb un marit que la maltracta; la sèrie fa l'esforç d'esmentar el desemparament total que el sistema legal oferia a dones com ella, però no va més enllà de clixés ni desenvolupa el seu personatge com caldria. La Carlota (Ana Fernández, Los Protegidos) es rebel·la contra la convencionalitat asfixiant del seu pare, coronel, i ens porta cap a escenes d'un feminisme més públic, amb referències a Victoria Kent i les Sinsombrero incloses.

Així, podria semblar que Las Chicas del Cable posa l'accent en diferents aspectes de la lluita feminista, i és cert fins a cert punt. A part de trames al voltant de l'accés de les dones a la vida laboral i política i els seus drets dins del matrimoni, també es plantegen sexualitats no-normatives mitjançant la relació entre la Carlota i la Sara (Ana Polvorosa) que acaba per incloure en Miguel (Borja Lluna): per descomptat, només les sufragistes progres exploren la vida més enllà de l'heteropatriarcat (no crec que el triangle amorós principal es solucioni de la mateixa manera, encara que tant de bo m'equivoqui), i tampoc es dedica prou temps al desenvolupament de la seva relació ni a les identitats dels seus participants.

las-chicas-del-cable-05

La Sara sap què es fa. (Font: Netflix)

On és el problema, doncs, més enllà de la manca de temps? El problema de Las Chicas del Cable és que només tracta el feminisme des de l'eslògan, el clixé, el diàleg maldestre, allò ja sabut i acceptat. Quan els personatges parlen de la lluita pels drets de les dones, ho fan amb la subtilesa d'una enclusa als Looney Tunes -encara que ni així li ha entrat el missatge a en Yon González- i sense un mínim de visió interseccional. No s'esmenta el present colonial d'Espanya als anys vint, ni el protectorat al Marroc ni Guinea Equatorial; els personatges d'estatus social més baix són el contrapunt còmic; amb prou feines hi ha comunicació entre les telefonistes. Les quatre heroïnes poden haver construit la seva petita sororitat, però només com a reacció a diferents amenaces- pot ser una història sobre lluita i superació, però també hauria d'haver-hi art, discurs i una mica de connexió humana. Si a El Ministerio del Tiempo se li pot criticar una presentació de les dones apoderades com a excepcions -encara que el seu nombre ho desmenteixi- Las Chicas del Cable cau en el mateix error amb escreix. Irònicament, la qualitat de la sèrie cau en picat quan intenta ser explícitament feminista.

Formalment, Las Chicas del Cable sembla beure de la font de El Gran Gatsby de Baz Luhrmann: hi ha moltíssima lluentor i música pop. No obstant això, si les cançons de Jay-Z subratllaven els temes de la novel·la de F. Scott Fitzgerald i aportaven a l'estètica de la pel·lícula, la banda sonora anacrònica de Las Chicas del Cable no aconsegueix el mateix efecte. El vestuari hauria de ser una eina clau a l'hora de desenvolupar els diferents personatges: el disseny quadra amb les diferents personalitats de les protagonistes, però les siluetes i els pentinats fan bastant difícil distingir-les. La relació entre la moda dels anys vint i la incorporació de les dones al món laboral urbà (amb les faldilles i els cabells curts) és ben coneguda; no obstant això, Las Chicas del Cable perden l'oportunitat de presentar més varietat de cossos, estils i perspectives.

Ja hi ha una segona tanda d'episodis de Las Chicas del Cable prevista, que segurament desenvoluparà la trama política (espionatge! cops d'estat! trucades de bromi al senyor monarca!) i on tan de bo participin les quatre protagonistes, perquè la sèrie brilla més quan comparteixen escena. Ja s'ha apuntat a l'exploració de la identitat de gènere més enllà de la sexualitat; sóc poc específica, però ens han donat més aviat poc amb què treballar. Com a mínim, hi ha material per a jocs de beure (glop d'anís per cada “pelandrusca"!) i molt espai per millorar.


* Sé que han treballat en més coses. Deixeu-me viure.

Imatge destacada: Netflix.


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR